Soroll

Mires concentrat com es va desfent l’aspirina dins el got d’aigua. Has afegit sucre i remenes amb una cullereta provocant una espècie de fibló aquàtic blanquinós: una obra mestra efímera i inútil però que et deixa meravellat. Tot ho fas amb un mecanicisme absent, llunyà, amb els ulls sangonosos i l’expressió tensa. Penses que milers de formigues soldat et mosseguen el cervell sense treva ni pietat. No se’n salva ni un plec, ni un racó del teu sistema nerviós. Avui tampoc no has pogut dormir i el soroll al carrer t’arriba com un càstig dolorós i intens. «¡Maleïdes obres!» crides mentre colpeges el teu cap amb el palmell de la ma obert. De res serveix tancar les finestres, a més avui fa una calor extrema que et provoca una basca que t’ofega l’existència. Et prens el contingut fresc del got d’una glopada llarga i sorda.

Intentes treballar, però no et surt ni una ratlla mal girbada. Cerques un llibre i a la segona pàgina comprens la inutilitat de continuar llegint. El soroll ressona voluble dins casa teva, cap recó està a recer dels impactes del martells pneumàtics, ni dels dúmpers, ni dels crits dels obrers. Fa un mes que foraden el teu carrer de manera persistent per instal·lar-ne nous serveis i urbanitzar-ho tot de nou. Quan estigui acabat, de ben segur que farà goig, però ara voldries assassinar algú. T’aixeques i agafes una botella de Jack Daniel’s del moble bar –que en realitat és un moble qualsevol amb un calaix ple de botelles de licors més buides que altre cosa– i t’omples el got que abans havies utilitzat amb l’aspirina. La barreja de whisky i analgèsic és amarga. Deixes el got damunt la taula i beus a galet donant glops curts i continus. Intentes posar música per neutralitzar el soroll del carrer, però això només afegeix més sensació de disbauxa.

Tornes a seure i agafes una revista pensant que això t’ajudarà a evadir-te, a distreure’t. Comences a llegir un article sobre la bogeria amb un relat històric sobre un centre de salut mental –altrament dit manicomi– i entens amb un ensurt que el mal de cap podria ser un primer símptoma. Tornes a colpejar-te la closca amb la ma oberta i t’aixeques amb energia en direcció al balcó. Obres el finestral i et recolzes a la barana mirant la vorera del carrer. Comences a cridar, a insultar, a agitar els punys tancats en un esclat de blastomies que semblen focs d’artifici. Ningú no et sent, ningú no et mira. I segueixes cridant, cada cop més fort, amb els punys que giren dibuixant una dansa d’amenaces inútils i còmiques. Colpeges l’aire que respires, saltes, crides més i més. El cor s’accelera i batega com una locomotora al límit. I segueixes cridant... A la fi et vas calmant. El mal de cap desapareix en una fugida subtil i et sents molt cansat; una llàgrima escapa del teu ull dret. Entres a casa, tanques el finestral i jeus al sofà. Poc a poc clous les parpelles mentre penses un comiat que t’enfonsarà en una son reparadora: «Potser la bogeria sigui allò més sublim de la intel·ligència, però és insuportable». I comences a dormir sense importar-te el soroll. «En despertar em trobaré millor» et dius mentre caus dins d’un pou de tenebres inestables; al fons de tot la depressió t’espera amb un somriure burleta i amb els braços oberts i acollidors.

J. M. Vidal-Illanes © 2011