No sé si és el sentiment que s'hi amaga o la melodia de les teves paraules, però m'ha encisat, transportant-me a aquesta primavera inventada.

Breu, precís i sincer. Molt bonic.

Ara, jo sóc la pedra que rodola i es colpeja de bat a bat. Sense entendre-ho; sense saber què fer per deixar de rodolar i fer-se mal. Però, alhora, també sóc la gota de l'estalactita que recau una vegada i una altra sobre aquesta pedra, sense poder parar. Ballo, entre gotetes que cauen i moro, fent-me petita a cops. I em consolo pensant que algun dia seré aigua cristal·lina, o bé, pedra de la roca més ferma.

"De nou, a la carretera, una fina capa de pluja em mulla mentre camino. De nou, una goteta llisca pel meu nas, baixa fins la punta i, després d'uns segons, cau."

Molt bon final... Enhorabona.

El silenci és l’estel
en el cel dels sentiments.

Genial.

No sé com serà ser avi, ni tan sols m'ho puc imaginar. Però, al llegir aquestes paraules carregades d'amor, un calfred ha recorregut tots els racons del meu cos i unes quantes llàgrimes, potser inoportunes, han vesat el meu rostre... No sabria explicar-ho, simplement és un escrit emocionant, sincer, diferent i bonic.