Dies

Els dies, indiferents, passen tan silenciosament que es confonen entre ells. Els rostres, plens de falsedat i soledat en companyia, enganyen burlant-se de tot. Envoltada d'egoisme, ignorància, injustícia, vanitat, supèrbia, irreverència... Absorbida pel món, per la mateixa gent i la seva buidor, sempre trepitjant els mateixos carrers tenyits d'hipocresia. Allà on només hi ha rates mesquines que devoren poc a poc el nostre cervell, deixant-nos les neurones justes i intentant tornar-nos com tots els altres.
La meva ànima crida en silenci davant de tot això, se'm encongeix el cor i s'ofega en llàgrimes que surten humides, mentre cremen per dins... Tanco els ulls i els torno a obrir. Però tot segueix igual. Em quedo aquí, un cop més, amb preguntes que ni tan sols tenen resposta, preguntes que l'únic que produeixen en mi és amarar-me més d'incomprensió.