Ostres Dac, hi havia un moment cap al primer quart, que hi veia moltes coses (per definir-ho ràpidament) "self". Em munto la galeria, em munto l'exposició, em munto la crítica... Després m'has despistat una bona estona. I finalment, l'inesperat: ser l'únic supervivent.
Molt ben lligat, tot!

Prenc el teu relat per imprimir-lo i enganxar-lo (amb paper i pega) a la pantalla del meu fill.
La imatge del reflex perquè la pantalla il·lumina la cara és també TAN real...!
De totes formes, també et volia comentar que t'hauria calgut una revisió abans de publicar, perquè hi ha alguna paraula que no acaba d'encaixar, o jo no ho sé veure.

M'has enredat fins al final.
Fins al moment que li has tret les piles (pobra andròmina, pobreta, sense piles... quin assassinat!!) la història anava per un altre camí i fins i tot m'ha fet pensar en un cas viscut - ei, però ni vaig amb piles ni tinc cap mena d'endoll, que per alguna feina ja m'agradaria això de tenir endoll.
El Mmm! m'ha arrencat un somriure.Certament, has calculat bé en quin moment treure les piles, en quin moment tornar-les a posar, i quina mesura havia de tenir cadascuna de les línies del final del text.