Remeno la llengua

Apareixo de nou, i quina sorpresa, quan avergonyit pels comentaris feridors que et vaig fer tems ha, amb trobo amb un dels millors poemes que he llegit darrerament (al meu gus,clar)

rellegint obra teva.
destacra que l'assaig té troços memorables.
Entre ells "L'esperança és un personatge més, pujat a l'escenari d'un teatre viu. La major part del publicsegueix el drama des d'un lloc segur i es pren un cafè que li dóna forces i un paler voluble."

Pero el millor la petita perla del final, sempre em tira més la poesia a mí.
Merci.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Aquest poema ha plasmat quasi fidelment la forma en què la llengua catalana va seduir-me amb la seua fonètica juganera. Efectivament, aquell joc de vocals que s'obrien i tancaven, aquella combinació d'esses sordes i sonores esllavissant-se com una serp de cascavell i aquelles eles entortolligant-se en la seua ombra van constituir la melodia de la qual jo vaig voler participar d'immediat.
L'únic que ens diferencia és que els valencians no podem subjectar les brides perquè les erres les continuem marcant. Així ens va!! ;p

Un poema MOLT gran, sí senyor...

Tota una apologia de la llengua catalana!

...un dels poemes en defensa de la llengua més sincers, juganers i autèntics que he llegit mai. I no ho dic com un afalac, sinó com un crit entusiasta que m'ix del cor.

Enhorabona, xicona!
I salut i rebolica!

PS.- Pot ser l'emmudiment final no siga la característica de la nostra -meua- parla. Però sí ho és d'una bon propera del mateix idioma.

les erres finals
amb el seu silenci,
sostenen les brides"

"...
caço mots al plat
dels teus ulls que em criden"
És fantastic!
Gràcies!

M'ha agradat molt. Normalment llegeixo relats, per això m'ha sorprès triar un poema i que fos tan bonic. De veritat, i a part de maco i enginyós és didàctic.

Jocs de paraules amb la sopa de lletres molt divertits.

Feliç 2007

per a la gent més menuda, vas desgranant tot el ventall, ric i esplèndid. de tots els tons i sons que ens permet la nostra llengua.

I especialment imaginativa, és aquesta estrofa brillant que descriu a la perfecció la "s" sorda i la "s" sonora...

"Les esses rellisquen
i el seu ressò xiula,
com serps fugisseres
que sense assemblar-se,
sonores i sordes,
saben esmunyir-se".

Has tingut una gran habilitat per parlar de la riquesa del nostre català, alhora que li has sabut donar aquest aire tan joganer i divertit, que el fa un poema "per a totes les edats".

Una abraçada ben gran, Rosa, i els meus millors desigs per a un bon 2007, prosper, feliç i inspirat.

Espero que ens podrem retrobar ben aviat. Un petó ben fort.

de lectura agradable , lleugera i especialment plaent pels que ens agrada jugar amb les paraules per escriure i descubrir que elles ens escriuen a nosaltres.

tot una mostre de domini de la llengua, no obstant, si en realitat m'agrada, és per que és senzillament divertit.

que la nostra llengua tingui un abast tan insospitat, il.limitat i màgic...

segurament ja saps que diuen que un nen de mesos, s'adona del seu JO, sap que és UN INDIVIDU separat de la mare, quan comença a balbucejar....

La notra llengua té una musicalitat, una riquesa de sons extraordinària..., tens tota la raó, Rosa-papallona de la vida i de l'amor, gràcies per fer-me companyia!

Quina delícia de poema! És com una moixaina plena d'encant, ja que conté una evident evocació de la infantesa en escollir la forma, ja que recull una tradició basada en la musicalitat de la cantarella, ja que estableix ràpidament un lligam afectiu i lúdic entra l'autora i qui la llegeix...

M'atrapa especialment la imatge "quan estens les ales i espurneges sons que em sembren per dins llavors que germinen" per tot allò que aporta de creació, de creixement, d'amplitud, de llibertat, de sonoritat, ...

I aterrant en un món més concret de referents gràfics, en llegir el teu vers m'ha vingut al cap en Guille, el germanet de la Mafalda, amb el pitet ben lligat, cullera en mà i el somriure radiant, tot exclamant: "Sopeta, sopeta, sooopa! " Estic absolutament convençuda que, en tastar la teva, fins i tot la seva universal germana se'n menjaria un plat ben ple d'aquesta sopa de lletres sense fer ni una ganyota que no fos de goig!

T'envio una abraçada ben bressolada,
Unaquimera

has dibuixat un somriure, una sopeta amb cara d'àngel i ulls de poeta.
Li has donat cara d'infant a les lletres que brillen i has despertat amb un ritme de joc la nena que tens a dintre.
M'imagino tots els patis del món cantant i ballant el teu poema per consell de l'ONU: "nens, deixeu les pistoles i remeneu la llengua!"
Una abraçada tendra com el teu poema.

Com una cançó, el teu poema ens duu a les caixes de música, els joiers on es guardaven els tresors, i quan obries sortia aquella ballarina que t'enlluernava... El mateix que enlluernen les teues paraules, tan ben posades cadascuna al lloc que li pertoca.
"De la musique avant toute chose...", com deia Paul Verlaine.
Forta abraçada!
FAiX

que s'hauria de llegir a les escoles, doncs ensenya a estimar els mots, amb aquesta cadència juganera i alegre.

Tornes a demostrar el teu amor per la paraula i li rets homenatge sublim amb aquesta nova meravella.

petonassos, Rosaa!!!

t'estimo, per com ets, per com escrius, per com sents, per la música que impregna la teva obra i per meeeés coses.

smuakkkasss!

gypsy

L'enhorabona més sincera per aquestes 313 sopes de lletres.
M'ha agradat aquest entre infantil i sensat joc de remenar la llengua.
En destaco :
"El joc de la llengua
els hi dóna vida,
com arquet tibat
fregant ferm les cordes
d'un violí invisible".
Una imatge musical (la música sovint apareix també en els teus poemes) que es construeix amb l'anhel de construir mons propis i l'esperança de veure'n un esbós.
La llengua ens alimenta i ens fa créixer i a modus de metàfora, com un plat de sopa, ens l'has presentat ben calentona...

petons

angie

Eiiiiii! Em fa molta il·lusió tenir l'oportunitat de fer-te el comentari 1500. La teva descripció a la biografia de somiadora i una mica surrealista s'acompleix en aquest poema tendre, musical, imaginatiu... Aquesta sopeta que té reminiscències de romancer com aquells poemes tan planers de Garcia Lorca i tan plens de color i de significat alhora. Aquesta sopeta que escalfa per dins, ara que ja ve el fred, i deixa tan bon gust a la llengua. De debò que fas autèntiques filigranes. Els teus versos són com puntetes de coixí, d'aquelles que no et cansaries de mirar.

La meva felicitació per tanta feina ben feta. I una abraçada,

Fredia

per tot aquests temps al web i gràcies per donar-nos la teva poesia.
Per celebrar-ho he trobat aquest poema molt divertit i juganer:
Sopeta de lletres,
cullera petita,
caço mots al plat
dels teus ulls que em criden

Un petó ben gros, Rosa!

Leela