Sense destí

Un relat de: ROSASP

De cop i volta res semblava fora de lloc...
Primer va estar un moment concret, ara no recordo amb claredat el contorn de les imatges, només aquell esguard calmós que unia el moviment de moltes coses que res tenien en comú.
Ara, cada cop es repeteix més sovint aquesta sensació de compartir espai amb el conjunt de batecs improvisats que m'acompanyen fins a casa.

Asseguts en un banc de la plaça de l'estació dos homes d'avançada edat parlen i remenen bosses de plàstic mig rebregades. En treuen de dins restes d'entrepans i botelles de plàstic amb una mica d'aigua.
Mentrestant, un altre home d'uns cinquanta anys, crida bellugant els braços descompassadament. Ningú l'escolta; ja fa uns dies que parla dirigint-se a tots i a ningú, mentre gesticula exageradament i sembla perseguir quelcom invisible amb les mans i la veu.
De tant en tant, fa una petita pausa i torna a entrar en aquell món tan incomprensible i llunyà per a tothom. També forma part d'aquell estrany trencaclosques que composa el bellugar pintoresc de la plaça.

Començo a pujar les escales de fusta de la passarel·la que creua per sobre de la via dels trens. Tenen una alçada que se'm fa feixuga si perdo el ritme, per això agafo impuls ja des del primer esglaó i les faig d'una tirada.
Justament allí, coincideixo moltes vegades amb un grup de joves xinesos, que baixen pausadament mentre conversen plegats. Les seves veus sense estridències m'arriben a les oïdes com un murmuri estranyament melòdic i distant, que acarona l'esforç de les meves cames.
Dos xicots de color, alts i espigats conversen amb el cos repenjat a la barana, tot mirant el lent moviment de l'estació. Riuen sorollosament i els sons s'escampen espontanis; ja abans d'arribar a la seva alçada se'm va dibuixant un somriure obert.

Les andanes gairebé estan buides i els trens aturats semblen dormir la migdiada. Un d'ells té els vagons guarnits amb graffitis de colors; aquella barreja de formes i tonalitats cridanera i estrambòtica dóna un esguard viu a tanta ferralla.
Una mena de teulat acull plomes i algun colom mort, barrejat amb la pols de molt dies de sequera. Aquesta estructura metàl·lica va estar motiu de controvèrsia, pel fet de trencar l'harmonia de l'entranyable edifici de l'estació.
Quan passo per sobre de les vies sento com es belluguen les vides, sense saber-ne el destí. Només contemplo amb suavitat, sense pretendre trobar-hi raons amagades, sense fer córrer o alentir el temps, intentant no ficar massa adjectius a les sensacions que neixen.

Davant meu una nena sud-americana fa saltirons juganers, seguint una mica de lluny als seus pares. Té els cabells extremadament negres i els duu recollits en una cua alta que talla rítmicament l'aire, mentre entona amb veu melosa una cançó pel senzill plaer d'escoltar-se.
De vegades en un trajecte d'uns escassos cinquanta metres que té la passarel·la arribem a creuar-nos molts petits móns ben diferents.
Faccions, llengües i cultures diverses, amb somriures, il·lusions, neguits i solituds aïllades que es toquen subtilment per uns instants.
Res està fora de lloc, quan així ho puc percebre. Des de l'home que parla sol, fins algun colom mort que es van desfent lentament, mentre el vent els hi belluga les deslluïdes plomes.
Els paisatges urbans estan canviant contínuament i encara més la meva forma de sentir i processar-los.
Les classificacions, les llistes que havia après a confeccionar se m'han quedat obsoletes. No necessito inventaris i definicions exactes, perquè tot es vesteix i es despulla a cada moment.
Miro i respiro el que veig, tal i com m'arriba. Sento els rostres, les passes, l'escalfor del sol, la lluïssor dels colors. Vibracions que només es deixen endevinar quan em deixo anar, oblidant temporalment tanta rigidesa en la percepció de les imatges i en les pautes de conducta emmagatzemades al llarg del temps.
Començo a comprendre el concepte de subjectiu des de molt endins, quan observo com un mateix fet canvia de la nit al dia, depenent de a qui li arriba, de com arriba, del moment precís i de l'estat d'ànim.
De vegades noto com les paraules també esllangueixen i s'esquerden quan s'afileren sense clemència, intentant explicar-ho tot fil per randa.

Se'm fa estrany i alhora m'allibera saber que en ocasions ja no cerco res determinat. Em limito a observar, mentre tota jo sencera camino conscient per aquella passarel·la que no té absolutament res d'especial, però on tinc la impressió d'enlairar-me per sobre d'allò que és de tot descriptible.
Els pensament i les sensacions van i venen sense aturar-se en aquest continu viatge. Formen part d'una ínfima fracció de cada vida que passa, talment com el moviment dels trens que pentinen l'andana...


Haikus sense destí

Ferralla de veus
en un calaix d'adjectius,
com pesen els mots.

Gàbies reixades
recullen dolls de vida,
s'escola la llum.

Principi i fi
entre cada glop d'aire,
el cercle s'estreny.

El frec d'un nou pas
desgasta les escales,
recull temps caduc.

Batega l'espai...
un transparent parpelleig
vesteix l'andana.

El gest d'una mà
regalima el desig
d'un constant retorn.

Plou realitats,
noves percepcions llisquen
pel tacte del cor.

Ventades d'oblit
eixuguen plors de vidre,
s'entelen els ulls.

El cel es desfà,
mentre es fon tot plegat
quelcom neix de nou.

Anar i venir...
instants que es desfullen
besen l'estació.







Comentaris

  • La teva presència[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 23-04-2009 | Valoració: 10

    Molt apassionant, tant el text com el haikus. Es nota la teva presència en cada lloc i en cada persona que enfoques, perque la que parles ets tu.
    Encara que sigui un món decadent, tu amb els mots li dónes bellesa.
    Què es deu amagar rere les persones i els llocs? Difícil pregunta.

    Una gran abraçada.


    Sergi

  • molt més que una càmera de video...[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 18-11-2006 | Valoració: 10

    els teus ulls i els ulls oberts de les teves percepcions. No se t'escapa res, res!

    Tots els sentits, des de dins de tot de tu, capten, dibuixen, tasten, assaboreixen cada instant d'aquest paisatge bellugadís, ple de color i de dinamisme que és aquest retrat de la viva.

    ben cert, la vida és un mai parar de batecs, formiguejar del temps pintant de foc i d'agua el paisatge que tu emmiralles des de dins teu...

    tramet vigor i vida, la teva descripció impecable. Ui!, la Rosa..., com mou àgils les ales delicades del seu amor a tot, radiant com un sol que tot ho amara.

    Un petó i gràcies per tot!

  • Quan escric..[Ofensiu]
    blaumar | 11-09-2006

    fins i tot sense paraules,
    a vegades la vida sembla quedar a l'altre banda del tel que separa la meva mirada, dels meus ulls.

    Així sobre la passarel.la i sobre les vies però sense tocar a terra ni seguir un camí , sense destí ni pressa per retrovar-lo.

    Preciosa, com sempre, l'estona per llegir-te.

  • ja...[Ofensiu]
    Capdelin | 06-09-2006

    t'he comentat aquest relat meravellós. Estic en estat d'espera del teu nou relat per llegir-te i comentar-te.
    Espero que també hagis tornat de vacances descansada i amb la ment poètica a tope.
    Una abraçada.

  • sense paraules...[Ofensiu]
    bigbang | 06-09-2006

    jo no sé d'on carai et surten les iddees però ets fantàstica!!!! m'agraden molt els teus relats...
    sento no poder escriure un text molt llarg però és que em sembla que ho han dit tot els altres...

    sóc nou i m'agradaria que llegissis el meu primer relat... per favor i gràcies!

  • tot canvia ràpidament...[Ofensiu]
    Capdelin | 29-08-2006

    les rambles s'omplen de gent nova, totes les races del món s'hi passegen lliurament, els supermercats modernitzen els seus productes, les cançons es cremen en poc temps, la roba caduca anyalment... les cassettes es llencen, els arxius es tornen fòssils, és estúpid col-leccionar, tot canvia de cara... ja no hi ha destí, els objectius no duren, la improvització ocupa el tron... Cal reciclar-nos contínuament, hi ha perill de tornar-se antiquari vivent.
    (els teus haikus, bestials!)
    He tardat en comentar-te perquè he estat de vacances. Espero que tot t'hagi anat bé com a mi.
    Petons i una abraçada.

  • Redescorint els matisos[Ofensiu]
    qwark | 27-08-2006

    Tal i com ens feia veure en Funes el memorioso, el nostre cervell emmagatzema la informació d'una manera molt precària. Per exemple, fem servir la paraula colom per etiquetar a milers d'animals, cadascun amb dotzenes de plomes, també indistingibles als nostres ulls i al nostre cervell. D'una manera cada cop més tosca, anem inventariant la realitat fins a fer-ne un model global que ens permet afirmar immodestament que ja coneixem el món. Una persona madura és la que ja té un model de com funcionen les coses.

    Però la saviesa està més enllà de la maduresa. Està en el goig de descobrir colors nous, quan ja pensàvem que amb els noms dels de l'arc de sant martí n'hi havia prou. En saber l'importància de trobar l'il·lusió, d'enfrontar-se cada dia al món amb una mirada nova. En valorar cada sentiment per sí mateix, sense relativitzar-lo comparar-lo als precedents. En trobar el valor de cada matís.

  • Hola Rosa![Ofensiu]
    mjesus | 23-08-2006 | Valoració: 10

    Feia dies que no et deixava cap comentari, tot i que sempre passo pel teu racó a llegir-te. M'agradat aquest exercici d'observació de l'entorn, amb aquest llenguatge tant acurat que utilitzes. M'has fet recordar la Virgina Wolf. Els trens que passen sense saber-ne el destí, són com personatges d'una ficció que nosaltres creem, i el destí l'escollim nosaltres.

    Ah els haikus, són fantàstics farceixen petites realitats.
    Que acabis de passar un bon final d'estiu!
    Petons
    mjesus

  • Punts[Ofensiu]
    JUMIQUEL | 22-08-2006

    Punts

  • Molt bonic[Ofensiu]
    JUMIQUEL | 22-08-2006

    L'estaciò, els trens, realitats diverses..
    cada persona es un mon, que te dret a existir,

    es pot observar, sentir..
    pero lo important es pensar en les realitats diverses, per no quedarme amb la meua introversiò.

    el llenguatge,tens raò, depen del moment en que es diu
    sobre tot si es escrit, i si el llexeiges cuan no toca..

  • Els trens, xicona,...[Ofensiu]
    rnbonet | 22-08-2006 | Valoració: 10

    ...tenen un destí determinat, predeterminat. En canvi, els nostres ulls, la nostra ànima, pot jugar -i enjogassar-se- en camins i senderols sense termini. O amb un destí atzarós -a l'atzar- que no hem aprovat conscientment.
    Recollons! Ara filosofe, a la "vellea"!
    Saps què? Mai sabré si empres més poesia en la prosa -lliure, desimbolta, melancònica o no- que quan fas renglons sense acabar -que alguns anomenen 'poesia'.
    Hala! Molta salut i... molta rebolica!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

542217 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")