Cercador
Immensament blau
Un relat de: ROSASP- Compartir:
Enceto pàgina, però milers de mots em segueixen darrera. No sé de quants me'n voldria despendre, potser perquè porten enganxats massa sentiments que encara em sacsegen amb força.
Aquest camí que es va dibuixant dia a dia està ple de corbes i desnivells. Intento veure'n la forma global, com si fos des d'un espai aeri. Els meus ulls ressegueixen mentalment aquell serpentejar sinuós i laberíntic, sense aturar-me en cap lloc concret.
Tinc por d'enganxar-me en un punt determinat i sentir l'abraçada d'un enyor que escanya, aquell que sembla obrir un enorme forat entre la panxa i l'estómac.
Potser alguns estem comdemnats a sentir el temps indeterminat, imprecís i nostàlgic amb una mena de desig impossible de retenir, com un somni utòpic que en el fons sabem que mai es complirà del tot.
És difícil intentar resumir el que ha estat la meva vida i de tota manera sempre seria una barreja de percepcions subjectives.
Voldria parlar de com he sentit l'amor. Indubtablement ha anat canviant, com tantes altres coses, amb el pas del temps i les experiències viscudes. Malgrat tot, encara sento a flor de pell aquella presència dins la presència, aquella absència en la pròpia absència, aquella sensació d'asfíxia i alhora la poderosa força que ho oxigena tot...
Quan vaig conèixer al Gerard, me'n vaig enamorar de seguida. Ell era dolç, juganer i xerraire, amb una espurna de misteri engabiada en aquells ulls descaradament blaus. Quan fixava la vista en un lloc indeterminat llargues estones, jo el sentia inaccessible i llunyà; era com perdre'l cada cop, en un acte solitari que em costava comprendre.
Els dubtes i el neguit agafaven formes estranyes, mentre l'imaginava per paratges que m'eren aliens i on tenia la sensació de no poder-hi entrar mai. Llavors, sentia una estranya sensació d'impotència que em consumia.
Em pregunto sovint on estan els límits que marquen la intimitat dels pensaments, movent-se entre lligams i pactes imaginaris del que tenen la imperiosa necessitat d'escapar-se...
No en tenia prou amb els petons, les paraules i la complicitat dels nostres jocs compartits.
Ell no podia comprendre que li oferia els secrets de la meva ànima; no els va saber escoltar o potser li va semblar que podia entrar en un terreny massa íntim o sagrat, com si pogués profanar un temple.
Vam plorar també per no saber-nos trobar en moltes ocasions, per perdre'ns entre les converses i els silencis, per aquell espai invisible que no vam aconseguir conquerir junts.
Jo sempre en volia més, mai aconseguia apagar la set salvatge que tenia d'estimar.
Tot sovint em sentia submergida dins d'aquella solitud de qui no comprèn ni és comprés.
Parlo d'un llenguatge pràcticament metafísic, on hagués volgut unir la nostra vida afectiva per créixer junts en tots els nivells. Segurament, demanava l'impossible...
Vaig tenir, això sí, la seva enorme tendresa i un gran respecte que no es va corrompre mai; encara que la nostra relació, de vegades esdevenia d'una quietud pertorbadora, on jo tenia la sensació d'ofegar-me.
Ara que han marxat els nostres nens (aquells dos xicots ja pràcticament independents) ens tornem a quedar tots dos sols a l'habitació de l'hospital.
Ell s'asseu molt prop meu, a la vora del llit. Em regala un somriure obert, mentre em prem les mans amb un gest ferm i m'acull amb una mirada plena d'impressionant nuesa.
L'entenc; just ara que estic a punt de morir, sento que el puc comprendre...
Els ulls tan blaus són com un gran mar ple d'ones suaus i vull perdre'm en aquell horitzó indefinit que crida el meu nom. Endevino que sempre ha estar allí, esperant-me, però mai he estat capaç de nedar plenament en les seves aigües.
Se'm fa estrany haver unit lentament la vida i la mort dins d'un mateix enigma i pressentir al mateix temps que encara no estic preparada per anar-me'n.
Tinc tantes coses pendents per ficar en ordre; el cap em bull com una olla de grills i moltes veus s'hi confonen.
Penso cada cop més sovint en els nostres fills, en el seu esguard tendre que sempre m'acompanya.
Porten molt dignament la feixuga càrrega de veure'm minvar entre els llençols. No els puc abraçar, ja fa temps que els nervis no responen a cap estímul.
Sento el seu dolor emmagatzemat en el tacte d'aquelles carícies que m'amanyaguen, un dolor valent que no em fereix, una estimació que no pesa i recullo l'essència d'aquella humanitat que tant em reconforta.
Em vaig cargolant a marxes forçades, semblo protegir-me en posició fetal, tornar a l'origen d'aquella infinita abraçada en el ventre de la mare.
Jo que mirava sempre més enllà, escorcollant profundes escletxes on trobar el sentit de totes les coses.
I mentrestant, el present s'esmunyia gairebé sense adonar-me'n, levitant entre inacabables preguntes que mai van poder trobar totes les respostes.
M'ha mancat temps per viure el món real i palpable, tan ple de petits tresors.
Ara veig clar que no hi havia, ni hi ha, cap clau per obrir la porta de tots els misteris...
No puc parlar! De la meva gola no en surt cap so coherent i malgrat tot, ells m'entenen.
El meu estimat company es manté seré, em fica la música que més m'agrada. Em llegeix petits fragments plens de significats, aquells que vaig anar subratllant al llarg d'incomptables lectures en tota mena de llibres.
Malgrat el seu esforç per fer-me beure d'aquell pou de contínua recerca, on sap que hi puc trobar reserves, sé que estava equivocada.
Buscava desesperadament dins i fora, sense descans ni intermitències. I aquella fam constant, no em deixava veure més enllà del contingut de les paraules que tot ho intenten explicar.
Però, ja no hi ha temps per tornar endarrera...
Reservo el darrer alè de vida per obrir els ulls i capturar aquell fil de llum que es reflecteix en aquella indescriptible blavor, plena de matisos. Em deixo anar completament dins de les seves aigües tornassolades, just quan una llàgrima escapa d'aquell mar ple de misteriosa bellesa i rodola càlidament per la meva galta. Sembla escriuré amb un traç extremadament delicat les línies del que podria estar un silenciós epitafi; aquell que no necessita fer-se visible per esdevenir perdurable en el nostre temps.
"Ella li va apropar el color de la vida i el reflex de la lluna; ell li va tocar per fi la pell de l'ànima"
I en aquell horitzó comú, un adéu llisca molt suaument, desfent-se entre aquella immensitat tan blava...
Comentaris
-
Volia saber[Ofensiu]Frèdia | 21-11-2006 | Valoració: 10
El perquè de mil lectures. També volia trobar una explicació raonable al fet que tantes lectures hagin produït un nombre tan desequilibrat de comentaris. T'he de dir que m'he llegit el relat tres vegades i cada vegada m'ha resultant més colpidora la lectura. No és gens fàcil comentar un text que deixa sense alè i que gairebé t'obliga a sentir l'agonia de la protagonista. Hi al llarg del relat imatges d'una bellesa esfereïdora i d'una sensibilitat poc comuna. Penso, sincerament, que encara que hagis triat el format de relat en cap moment has deixat de fer poesia. La forma és una clara exaltació del lirisme. El fons, una reflexió d'extraordinària clarividència sobre la vida i la reconciliació amb la vida i amb la mort alhora.
Com que la perfecció no existeix, et comento que he trobat una pega a aquest blau tan immens. Des del títol (immensament) fins al punt final (suaument) hi ha un excés dels adverbis acabats amb (ment). Que totes les pegues fossin com aquesta, oi?
Una abraçada,
Fredia
-
Tremolor[Ofensiu]JUMIQUEL | 22-08-2006 | Valoració: 10
No se que posar, no soc gran cosa i no he vigut mai una relaciò tan intensa.
La forma en que descrius els moments ocorreguts a la teua vida em trenquen el ànima
i encara que no ho cregues
em fan enveija
al vore la teva anima pura i la intensitat amb que vas estimar
quin goig pots tenir de habero viscut.
i tambe de poder contaro suposo.. -
Tremolor[Ofensiu]JUMIQUEL | 22-08-2006 | Valoració: 10
No se que posar, no soc gran cosa i no he vigut mai una relaciò tan intensa.
La forma en que descrius els moments ocorreguts a la teua vida em trenquen el ànima
i encara que no ho cregues
em fan enveija
al vore la teva anima pura i la intensitat amb que vas estimar
quin goig pots tenir de habero viscut.
i tambe de poguer contaro suposo.. -
Una mar d'ones suaus.[Ofensiu]Jofre | 22-08-2006
Hola Rosa. Realment has estat capaç de condensar en un llàgrima tota un vida. Tot un univers que davalla serpentejant per la pell, i hi escriu que no hi ha secrets ni enigmes sinó persones, emocions, sentiments (també distàncies i silencis) i circumstàncies. Sobretot circumstàncies, Rosa, que ens ofereixen temors i coratge amb tots els matisos imaginables.
La vida és de la consistència d'un pergamí i sovint hi aprenem a escriure quan ens veiem reflectits en els ulls dels qui més ens estimen.
Però no ens posem tristos amorosint el límit del paisatge, perquè demà el dia serà càlid i suau com un tresor subtil (però tangible) de somriures i paraules sinceres.
Petons Rosa!
Ben cordial.
Jofre.
PS. Sota la pell de la teva melodia hi batega un lema que voldria descobrir-ho tot cada nou dia amb un intensitat sorprenent; i això és bo, i tant!
-
Sense paraules[Ofensiu]salroig | 01-08-2006 | Valoració: 10
Sublim, m'has deixat bocabadat.
-
Petons blaus[Ofensiu]RUSKY | 26-07-2006 | Valoració: 10
Mai un conjunt de paraules tan ben trabades ha servit per crear un relat ple de sentiment, dolçor i amor.
El temps que he dedicat a llegir el teu relat a estat lo millor del dia.
Petons
RUSKY -
relat...[Ofensiu]ESPIRAL | 26-07-2006 | Valoració: 10
desgarradorament humà. Amb quanta sensibilitat i elegància toques un tema tan tràgic com el de la mort. La protagonista mai va saber endinsar-se en la blavor d'uns ulls tan profunds com el propi oceà, només en l'hora final va esbrinar tota la veritat, quan encara no n'estava preparada per marxar...
Poesia pura, dins les teves magistrals paraules, m'has posat la pell de gallina...és realment trist i entranyable alhora. 1petó de tot cor. FELICITATS i gràcies per escriure tan be.
ESPIRAL. -
Quanta substància![Ofensiu]Bonhomia | 26-07-2006 | Valoració: 10
Tota la tristor humana enmagatzemada dins un ordenador! És contradictori, però la pantalla de l'ordenador del meu pare quasi em fa enfollir d'emoció durant aquesta lectura. Imaginava realitats mentre llegia... m'hi posava dins i hi barrejava la meva vida... i... per moments... un esglai del dimoni volia conquerir el meu cor...
Quasi ningú sap parlar d'aquestes coses amb tanta delicadesa i claredat. Fas somniar.
Sergi -
Una llàgrima tremolosa[Ofensiu]angie | 25-07-2006
com les ones del mar sota el sol
és el que han acollit els meus ulls
al passejar-se per la immensitat del teu relat,
les frases belles i plenes de saviesa
m'han trastocat i conhortat
i el final m'ha fet recordar, inconscientment,
que la història per a mi, és part d'una propera realitat.
petons
angie -
immensament immens![Ofensiu]Capdelin | 25-07-2006
suposo que els colors de la vida van variant al llarg del temps. Hi ha colors vius a l'inici que enlluernen i cap al final, eixen altres matissos diferents, menys lllampants, que encara li donen cert color...
Crec que el cos envelleix abans que l'ànima i que en la vida no tot és paraula, somriures, diners i plaer... hi ha d'haver quelcom insignificant, lent, amagat, silenciós, quasi invisible, fet de racons i de milions de dècimes d'instants que, allà en el fons, bateguen i mantenen l'alè de viure.
Com sempre i aquesta vegada potser més, has obert la vida de dalt a baix, fins les entranyes més internes i sensibles... allí on no hi arriba mai el prepotent sol.
Una abraçada. -
"no[Ofensiu]peres | 25-07-2006 | Valoració: 10
estic preparada per anar-me'n". Ni aquesta dona, ni tu, ni jo, ni ningú. Mai no hi estem preparats. I és aquesta certesa el que crec que has sabut transmetre perfectament amb el teu relat.
Alhora, l'abandonament: no hi ha marxa enrera, és llei de vida, em toca. No estic preparada però em toca. I per tant, només hi ha dues sortides: la desesperació o la confiança, el pessimisme o l'esperança, la negació o l'amor. La protagonista ha triat la segona opció, per sort, i això la farà feliç en un paradís que comença ja aquí i que és immensament blau.
Gràcies per explicar-nos-ho. Dins de cada relat teu hi ha, crec, una part important de la teva vida. Crec que deu ser així. I penso que la teva vida és força rica en vivències molt fondes. Gràcies, doncs, com deia, per compartir-les. -
Immensament ric,...[Ofensiu]rnbonet | 25-07-2006 | Valoració: 10
...completament ROSASP: sensibilitat palpable, llenguatge gairebé màgic, construcció admirable, poesia a flor de llavi...
O siga: 'chapeau'! -barret a la mà i genuflexió divuitesca-.
Molta salut i molta rebolica, xicona! -
Immensament bell[Ofensiu]copernic | 24-07-2006 | Valoració: 10
Aquest relat traspua sensibilitat, poesia, tendresa, nostàlgia, amor. Que puc dir-te. Suposo que en deus estar orgullosa d'aquesta guspira de lucidesa en aquest món absurd. Et perds entre els seus ulls. La blavor et dissipa, et difumina. Fantàstic.
L'astrònom bocabadat. -
Immensitat blava[Ofensiu]gypsy | 24-07-2006 | Valoració: 10
Rosa.
Sí, tot és blau com els ulls d'en Gerard,
com el cel blavíssim i l'oceà inacabable,
inacabable com tu, ànima que barrina dolçament ànimes alienes, amb els teus mots incisius i bells
per la eternitat.
No sé on ets, la meva mà toca la teva,
i el meu esperit s'apropa lentament al teu
i t'agombola serenament.
Som dins el mateix cercle, estimada.
gypsy
Valoració mitja: 10
l´Autor
312 Relats
1612 Comentaris
644486 Lectures
Valoració de l'autor: 9.79
Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!
Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia
El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy
(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")