Del cel a la terra

La Mai era una nena forta, sensible i molt somiadora. Es va criar gairebé sola, en un petit poblat de l'est d'Àsia, sense ningú que anés guiant les seves passes.
D'això ja fa tants i tants anys que les versions han anat canviant de generació en generació, afegint i traient nombrosos detalls a la història. Ara, ja no sé sap ben bé si va estar una mica real o només el ressò d'una llegenda.

Des de molt petita, la Mai va desenvolupar un instint innat que li feia observar la natura amb una profunda mirada, ja que hi veia molt més que un espai per sobreviure.
Lentament, de dia en dia, aquesta estranya relació continuada, es va convertir en un ferm vincle d'unió, una mena de llaç invisible amb tot allò que l'envoltava.
S'havia fet amiga de tots els éssers del bosc, escoltant les veus amagades que anaven penetrant dins seu amorosament, mentre ella els hi obria les portes de bat a bat, guiada per la gran intuïció que naixia en l'interior del seu cor.
En cada nou passeig aprenia el llenguatge dels organismes vius i també el d'aquells que semblaven inanimats. I sense gairebé adonar-se'n la comunicació fluïa sense esforç, abrigant l'enorme solitud que li havia reservat la vida.

Quan es van manifestar els primers signes de la pubertat, en aquell cos prim i delicat, van començar a despuntar juntament amb els pits i les formes suaument arrodonides, unes ales fines i transparents. Va estar una metamorfosi inexplicable, una perfecta simbiosi amb tot allò que havia estat la seva única i veritable companyia.
La Mai s'enlairava amb un aleteig gairebé imperceptible fins les entranyes del núvols, on les gotes d'aigua condensades i la boirina li ensenyaven unes altres paraules.
La seva saviesa i sensibilitat cada cop eren més grans; havia escoltat llargament i sense presses a les muntanyes, a la lluna i les estrelles. Ara, tota ella resplendia com si l'embolcallés un finíssim vel d'argent.

Aquella energia emmagatzemada que no semblava tenir fi, va esfereir fins i tot als propis éssers màgics. Tenien por de que es trenqués, sense voler, l'equilibri entre els humans i la natura.
Totes les forces juntes van conjurar a l'esperit de la foscor, que va engendrar la més gran de les tempestes. Entre mig de trons, llamps i cortines d'aigua la Mai es mullava de cap a peus, sense buscar aixopluc.
Amb el fulgor de cada descàrrega elèctrica la noia lluïa dins d'un intens cercle de foc, fins que el llamp més poderós va esquinçar el cel de dalt a baix i la va agafar de ple.
Mentre li entrava pel pit nu i li sortia per l'espatlla, la Mai va poder sentir la immensa bellesa d'aquell majestuós element que la traspassava.
Durant uns segons es va mantenir en equilibri, espurnejant llums de colors, fins que va començar a caure com un ocell malferit. Mentre anava baixant, cada cop a més velocitat, dels seus peus van començar a néixer unes arrels molt llargues. El seu cos ja aparentment inert, amb el cor partit per la meitat, es va convertit en escorça i branques.
La força de la caiguda la va clavar a terra, on va quedar palplantada en forma d'arbre.

Per dins, sentia el moviment de tot plegat i la irreversible transformació de tot allò que era. Lentament prenia consciència del seu nou estat, mentre la carn desapareixia entre la fusta tendra. Va estar llavors quan va començar a plorar per no poder volar mai més, ni nedar a les llacunes, ni acaronar la panxa del cel que descansava en el cim de les muntanyes.
Li esperava una eternitat de restar immòbil, al sol i a la serena, arrelada en un punt concret del qual no podia fugir. Els seus braços, extremadament prims, es van desmaiar de tristesa, despenjant-se fins a terra, rendits a l'insuportable dolor d'haver perdut les ales.

La lluna es reflectia en la superfície del riu i la Mai va comprendre que havia caigut molt prop de l'aigua. Va començar a bellugar les seves nombroses i flexibles mans com si fossin petits cascavells, fins que les puntetes dels seus nous dits van sentir el moviment del corrent i van començar a parlar amb les gotes d'aigua, les algues, els peixos i les granotes.
Notava el frec de l'herba tendra i les menudes potes dels insectes que li feien pessigolles. Les seves fulles d'un color verd pàl·lid, allargassades i estretes com petites llances, regalimaven una lluïssor tornassolada, mentre entonaven melodies tot abraçant el cant del vent.
Penjaven de branques molt fines, algunes groguenques, d'altres vermelloses com si talment per dins hi corregués un fil de sang. Amb el pas del temps, les betes obertes en l'escorça clivellada deixaven veure el color de la seva antiga pell bruna.

Una estranya enyorança regava les arrels i bategava dins del tronc fins arribar a cada tija, amarant aquella dansa irrepetible. La combinació improvisada dels seus moviments compassats i harmoniosos tenia l'encís del que no es pot descriure.
Renaixia l'esclat d'una nova alegria que res tenia a veure amb aquella que havia sentit abans. Amb l'arribada de la primavera, ja abans de que guaitessin de nou les fulles, van néixer precioses llavors en forma de flor, com si fossin eteris plomissols de fada. El vent còmplice i amant les escampava per tot arreu i sempre cercant un lloc proper a l'aigua, transmetia el missatge d'aquella màgia interna que encara sentia la Mai.
Cada sement duia l'essència de les vivències que havien creuat el llindar de les percepcions purament humanes.

Pluja de llàgrimes caduques i braços de somni emmirallant l'ànima captiva.
Un ésser que s'anava alliberant de mica en mica, perpetuant en aquella espècie el llenguatge d'unes noves carícies i les remors d'unes veus que sabien dir tantes coses.
Mai, era ara desmai de formes exòtiques, amb els cabells despentinats i laberíntics; descobria el seu nou cos d'arbre i rescatava la sensibilitat del seu cor apedaçat. Abraçava amatent tots els sons i els silencis que la natura li oferia generosament i ella rebia amb dolça avidesa.
El seus pensaments volaven lleugers fins a la més llarga de les arrels, aquelles que mai deixaven de créixer i, amb una perseverança infinita aprenien a crear galeries subterrànies dins de les seves pròpies limitacions...