Del cel a la terra

Un relat de: ROSASP

La Mai era una nena forta, sensible i molt somiadora. Es va criar gairebé sola, en un petit poblat de l'est d'Àsia, sense ningú que anés guiant les seves passes.
D'això ja fa tants i tants anys que les versions han anat canviant de generació en generació, afegint i traient nombrosos detalls a la història. Ara, ja no sé sap ben bé si va estar una mica real o només el ressò d'una llegenda.

Des de molt petita, la Mai va desenvolupar un instint innat que li feia observar la natura amb una profunda mirada, ja que hi veia molt més que un espai per sobreviure.
Lentament, de dia en dia, aquesta estranya relació continuada, es va convertir en un ferm vincle d'unió, una mena de llaç invisible amb tot allò que l'envoltava.
S'havia fet amiga de tots els éssers del bosc, escoltant les veus amagades que anaven penetrant dins seu amorosament, mentre ella els hi obria les portes de bat a bat, guiada per la gran intuïció que naixia en l'interior del seu cor.
En cada nou passeig aprenia el llenguatge dels organismes vius i també el d'aquells que semblaven inanimats. I sense gairebé adonar-se'n la comunicació fluïa sense esforç, abrigant l'enorme solitud que li havia reservat la vida.

Quan es van manifestar els primers signes de la pubertat, en aquell cos prim i delicat, van començar a despuntar juntament amb els pits i les formes suaument arrodonides, unes ales fines i transparents. Va estar una metamorfosi inexplicable, una perfecta simbiosi amb tot allò que havia estat la seva única i veritable companyia.
La Mai s'enlairava amb un aleteig gairebé imperceptible fins les entranyes del núvols, on les gotes d'aigua condensades i la boirina li ensenyaven unes altres paraules.
La seva saviesa i sensibilitat cada cop eren més grans; havia escoltat llargament i sense presses a les muntanyes, a la lluna i les estrelles. Ara, tota ella resplendia com si l'embolcallés un finíssim vel d'argent.

Aquella energia emmagatzemada que no semblava tenir fi, va esfereir fins i tot als propis éssers màgics. Tenien por de que es trenqués, sense voler, l'equilibri entre els humans i la natura.
Totes les forces juntes van conjurar a l'esperit de la foscor, que va engendrar la més gran de les tempestes. Entre mig de trons, llamps i cortines d'aigua la Mai es mullava de cap a peus, sense buscar aixopluc.
Amb el fulgor de cada descàrrega elèctrica la noia lluïa dins d'un intens cercle de foc, fins que el llamp més poderós va esquinçar el cel de dalt a baix i la va agafar de ple.
Mentre li entrava pel pit nu i li sortia per l'espatlla, la Mai va poder sentir la immensa bellesa d'aquell majestuós element que la traspassava.
Durant uns segons es va mantenir en equilibri, espurnejant llums de colors, fins que va començar a caure com un ocell malferit. Mentre anava baixant, cada cop a més velocitat, dels seus peus van començar a néixer unes arrels molt llargues. El seu cos ja aparentment inert, amb el cor partit per la meitat, es va convertit en escorça i branques.
La força de la caiguda la va clavar a terra, on va quedar palplantada en forma d'arbre.

Per dins, sentia el moviment de tot plegat i la irreversible transformació de tot allò que era. Lentament prenia consciència del seu nou estat, mentre la carn desapareixia entre la fusta tendra. Va estar llavors quan va començar a plorar per no poder volar mai més, ni nedar a les llacunes, ni acaronar la panxa del cel que descansava en el cim de les muntanyes.
Li esperava una eternitat de restar immòbil, al sol i a la serena, arrelada en un punt concret del qual no podia fugir. Els seus braços, extremadament prims, es van desmaiar de tristesa, despenjant-se fins a terra, rendits a l'insuportable dolor d'haver perdut les ales.

La lluna es reflectia en la superfície del riu i la Mai va comprendre que havia caigut molt prop de l'aigua. Va començar a bellugar les seves nombroses i flexibles mans com si fossin petits cascavells, fins que les puntetes dels seus nous dits van sentir el moviment del corrent i van començar a parlar amb les gotes d'aigua, les algues, els peixos i les granotes.
Notava el frec de l'herba tendra i les menudes potes dels insectes que li feien pessigolles. Les seves fulles d'un color verd pàl·lid, allargassades i estretes com petites llances, regalimaven una lluïssor tornassolada, mentre entonaven melodies tot abraçant el cant del vent.
Penjaven de branques molt fines, algunes groguenques, d'altres vermelloses com si talment per dins hi corregués un fil de sang. Amb el pas del temps, les betes obertes en l'escorça clivellada deixaven veure el color de la seva antiga pell bruna.

Una estranya enyorança regava les arrels i bategava dins del tronc fins arribar a cada tija, amarant aquella dansa irrepetible. La combinació improvisada dels seus moviments compassats i harmoniosos tenia l'encís del que no es pot descriure.
Renaixia l'esclat d'una nova alegria que res tenia a veure amb aquella que havia sentit abans. Amb l'arribada de la primavera, ja abans de que guaitessin de nou les fulles, van néixer precioses llavors en forma de flor, com si fossin eteris plomissols de fada. El vent còmplice i amant les escampava per tot arreu i sempre cercant un lloc proper a l'aigua, transmetia el missatge d'aquella màgia interna que encara sentia la Mai.
Cada sement duia l'essència de les vivències que havien creuat el llindar de les percepcions purament humanes.

Pluja de llàgrimes caduques i braços de somni emmirallant l'ànima captiva.
Un ésser que s'anava alliberant de mica en mica, perpetuant en aquella espècie el llenguatge d'unes noves carícies i les remors d'unes veus que sabien dir tantes coses.
Mai, era ara desmai de formes exòtiques, amb els cabells despentinats i laberíntics; descobria el seu nou cos d'arbre i rescatava la sensibilitat del seu cor apedaçat. Abraçava amatent tots els sons i els silencis que la natura li oferia generosament i ella rebia amb dolça avidesa.
El seus pensaments volaven lleugers fins a la més llarga de les arrels, aquelles que mai deixaven de créixer i, amb una perseverança infinita aprenien a crear galeries subterrànies dins de les seves pròpies limitacions...

Comentaris

  • Moltes felicitats!![Ofensiu]
    bocidecel | 11-01-2009 | Valoració: 10

    I moltes gràcies per ser-hi, pel regal de les teves paraules! Una abraçada.

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • La companyia d'una flor[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 28-07-2006 | Valoració: 10

    És, sens dubte, un dels millors relats que he llegit en aquesta web. L'esperança d'armonia quasi mística em ressona per tota l'habitació. Jo he arribat a creure en aquestes coses en els meus dies de joventut. Molt sovint crec que cada partícula o grup de partícules van lligades per una espècie d'organització de dimensions infinites. No és cap broma. Però sóc escèptic: per a mi, tot el que pot ser pot també no ser, es tracti del que es tracti. La màgia que reflecteixes, però, m'ha fet viatjar molt lluny.

    Sergi

  • Un relat espiritual[Ofensiu]

    introspectiu i reflexiu. Parla de l'evolució. Amb tendresa i maduresa a la vegada. Amb l'estil suau a què ens tens acostumats, ens expliques la història d'algú que, en certa manera, al final es fusiona amb el món que l'envolta i amb ell mateix. Un paratge fascinant, el de la vida que ens envolta, però no tant com el de la vida que tenim dins. Quelcom que reflecteixes, subrepticialment o entre línies, al final:

    "El seus pensaments volaven lleugers fins a la més llarga de les arrels, aquelles que mai deixaven de créixer i, amb una perseverança infinita aprenien a crear galeries subterrànies dins de les seves pròpies limitacions..."

    És un fragment de cita. Construït amb generosa sensibilitat i amb molta profunditat.

    Gràcies per relats tan dolços, Rosa!

    Una abraçada,

    Vicenç


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena



  • preciós![Ofensiu]
    estrangera | 19-07-2006 | Valoració: 10

    estic segura que arribaràs a publicar, si és que encara no ho has fet, algun llibre de contes poètics delicats, RICS, i extraordinaris com aquest.

    Si no et sap greu m'agradaria poder publicar-lo a la revista "Espais" del proper setembre, i si no, el que ti vulguis.

    penso que tu, en el relat, t'hi reflecteixes plenament. Tens ales d'imaginació, arrels de cultura i percepcions. Ets un arbre, que de nit, pot volar i transformar-se en ocell, elf, infant o la sirena més seductora.

    ets com les flors més belles i en tu, i en tots els éssers humans és clar!, si se sap buscar, hi vibra la creació entera.

    gràcies per la felicitació i per donar-me ànims. Mai em falles. Com n¡ets de GENEROSA, ROSA!

  • clàssics sense ales[Ofensiu]
    qwark | 16-07-2006

    Amb la sensibilitat de sempre, la rosa s'endinsa en els laberints de natura de les llegendes. La protagonista també és una noia sensible, capaç de veure les veritats que s'amaguen en l'aparença, sota la pell de la bellesa. Com en els clàssics grecs, els Déus, temerosos i ofesos pel creixement de la grandesa dels mortals, decideixen enviar un càstig. Les ales, com substituir-les? Crec - opinió personal - que la poesia és la fugida cap endevant dels humans que pateixen per l'absència de les ales. En la bellesa dels clàssics, retrobem aquest anhel.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

548981 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")