Lluernes a dins

Un relat de: ROSASP

Aquella nit el cel lluïa intensament. Milers d'estels dibuixaven camins misteriosos, com si fossin cuques de llum guiades per un llenguatge secret.
Allà, al peu del bosc de la serra de Filabres, només s'escoltava la cançó del grills. El vent havia emmudit, malgrat l'altitud de gairebé 2000 metres que l'enlairava per sobre del mar.
El Quim alçà els braços cap al cel, amb els palmells mirant cap amunt, com si volgués recollir part d'aquella energia il·limitada.
Els estels irradiaven rajolins de llum des de la llunyania. La Maria guaitava amb un punt d'estranyesa aquell fervorós entusiasme que intuïa en els ulls del seu company.
Aquella carretera plena de corbes l'havia mig marejat i se li feia difícil resseguir el parpelleig dels estels sense sentir vertigen.
El Quim es preguntà quines sensacions havia experimentat l'home primitiu sota aquell cel tan immens, solcat per màgiques lluernes. Si es devia sentir extremadament petit, immers en la foscor d'un món que desconeixia o, pel contrari, tenia l'efecte d'estar embolcallat pel frec d'una presència protectora. Intentava esbrinar si en el fons els sentiments eren tan distints als que s'escampaven dins seu, al formar part d'aquella grandesa.
Premia amb força la mà de la Maria, bevent del seu tacte càlid, mentre la ment viatjava submergida en un bellugueig d'intenses emocions. Ella, somreia en silenci, escoltant els batecs interns d'aquell cor inquiet que coneixia des de feina molts anys. El sabia estranyament proper, encara que estigués a milers d'anys llum de la terra que ara trepitjava.

L'endemà el Quim i la Maria van baixar a la platja de bon matí, només amb un para-sol i dues cadires plegables. Era el primer cop que visitaven aquells indrets i els va cridar l'atenció l'espectacular lluïssor de la sorra. Era com una fina pàtina de pols argentat que ho cobria gairebé tot.
Passejant per la vora del mar s'hi podien trobar pedres de totes les formes i mides, impregnades d'una curiosa brillantor.
Al Quim li va venir al cap la imatge d'aquella infinitat d'estels fulgents, poblant la fosca nit del dia anterior. Semblava com si haguessin espolsat les seves punxegudes cabelleres, en un ball salvatge de bruixes i nimfes.
Què devien pensar els primers habitants d'aquella terra, quan encara no havia ficat noms a la composició de la sorra? Potser aquella visió del primer sol del matí els hi apropava els significats de l'obscuritat, reflectits en aquells fragments de punts lluminosos.
Vet a saber si creien que eren ofrenes dels déus, fent-los partícips d'una mica d'eternitat.
Eren preguntes sense resposta...
Entre aquells pensaments es diluïen els reflexos de les ones, tots els matisos del color blau i la remor de l'origen d'un planeta aquós.
La Maria sortí del mar sense presses, amb el ritme de la vida endormiscat dins del cos i la carícia del marejol lliscant pels cabells. Sempre havia estat una excel·lent nedadora, una sirena comdemnada a viure terra endins. Així l'anomenava el seu home, fent-li broma, després de veure-la formar part de l'aigua.
Les gotes salades restaren una bona estona immòbils, arrapades al seu cos amb golafreria. Cadascuna d'elles conqueria aquells indrets on el Quim s'hi havia perdut tants cops sense arribar a fer mai seus del tot. Espais que havia apamat i que sabia quasi de memòria, però que es feien esmunyedissos en el seu afany delirós per fusionar-s'hi sencer. Aquest desig sempre havia estat una obsessió que ni ell mateix comprenia, un propòsit inabastable que l'havia perseguit des del primer dia en què varen decidir viure junts.

Així com el Quim anava passant les fulles dels darrers calendaris, sentia com les coses es feien fonedisses en un tres i no-res, sense remissió ni tampoc dramatisme.
El pas del temps havia excavat tants forats dins seu que tenia la impressió de ser com un càntir que vessava aigua constantment. Tanta com n'entrava, també en sortia, però amb la sensació de no arribar a estar mai sec del tot.
L'essència de la llum i el silenci també romanien latents dins l'obscura panxa de la freda terrissa, donant corda a un rellotge universal que regia les cadències d'aquell món tan fascinant com inexacte.
Acaronà els cabells humits de la Maria, enfonsant-hi els dits amb suavitat. Ella somicava, gronxada per l'agradable escalfor d'aquell sol de setembre. Va obrir els ulls i el contacte de les seves mirades viatjà molt lluny, on les línies fictícies van convergir en un punt del trajecte.

Les cames del Quim aquell matí es llevaren força generoses i li havien permès un llarg passeig per la vora del mar.
Amb paciència, entusiasme i molta cura, com qui engendra una obra d'art, amuntegà una munió de pedres folrades d'estels, fent un petit castell resplendent als peus de la seva dona. Mai n'havia vist de tan lluents ni boniques enlloc.
Els cabells de tots dos també llampurnejaven reflexes blancs i cendrosos. I entre musculatures fluixes, pell arrugada i ossos mig adolorits, el concepte de bellesa era quelcom més que una emoció passatgera. Molt més que un sentiment que ho sacseja tot abans d'esvanir-se.
La Maria rigué pels descosits quan va intentar aixecar al Quim de la cadira de platja i gairebé van caure tots dos a terra.
Amb la inquietud juganera de dos nens petits s'ompliren les mans de pedres i les van llençar una rera l'altra a l'aigua. Bressolats pel mar, els tresors dringaren una melodia d'harmonioses ondulacions, folrant de llum el camí dels seus ulls il·lusionats.
Amb aquell art que el Quim sempre tingué per fer saltar les pedres, va donar impuls a la més plana i tornassolada de totes. Aquell darrer petit tresor va fer tres llargs saltirons i abans de capbussar-se definitivament entre les ones, va reflectir un instant de joia dels que no envellien mai.

El mar engolia un misteri més, entre el dolç i serè somriure dels qui han après a gaudir de la bellesa sense intentar comprendre quina forma té, ni engabiar-la enlloc.
D'aquells que saben que les lluernes també viuen a dins.





Comentaris

  • molt romàntic i musical[Ofensiu]
    liudmila | 01-09-2011 | Valoració: 10

    el teu relat! Només no he vist els relats dels últims anys...

  • Sergi Elias Bandres | 27-03-2009 | Valoració: 10

    He escrit excel.lent amb a!

  • Relat de llum[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 27-03-2009 | Valoració: 10

    Relat perfecte. La seva bellesa em commou. El romanticisme de les descripcions sobrepassa l'axcel.lent, fent del relat un tresor com una gran pedra que ho il.lumina tot.

    Molts records!


    Sergi

  • felicitats!!!!!![Ofensiu]
    mjesus | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    una abraçada
    mjesus

  • Cuques de llum guiades per un llenguatge secret,[Ofensiu]
    angie | 31-12-2006

    obren un prosa narrativa delicada i absorbent i llueixen finsa la darrera frase (les lluernes també viuen a dins... preciosa imatge i sentit).
    No l'havia llegit i em plau haver-ho fet avui especialment, un dia que sempre tinc tintat de melangia i no ho puc evitar.
    Et desitjo el millor per l'any nou i espero conservis sempre aquest do natural per narrar emocions i paisatges. Els teus ulls són telescopis de les sensacions...

    angie

  • Ai Rosa,[Ofensiu]

    no només ets somiadora de mena: també fas que els altres somiem amb els teus relats! D'una anècdota com aquelles pedres brillants que vas recollir en una platja d'Almeria n'has fet un relat dolç, amb un punt de romanticisme que potser, més que fer referència a l'amor de parella, és un romanticisme més íntim, un romanticisme de percepcions, de veure el món, els elements i les persones d'una determinada manera. Un relat llaminer, com ens tens acostumats, amb un deix de prosa poètica que fa que la història, senzilla de per si (de fet, no hi ha una trama pròpiament definida: és un relat de postals descrites, d'imatges que redactes des d'un punt de vista molt personal), sigui secundària. El que importa, és a dir, allò que vertaderament vertebra el text, és la literatura, l'essència destil·lada per les paraules que ens brindes. Preciós de debò.

    Tot el relat conté petites perles ben distribuïdes d'expressions molt encertades i que en cap cas, en cap ni un, no són ni semblen rebuscades. Flueixen amb naturalitat i frescor. M'agrada especialment el penúltim paràgraf:

    "Amb aquell art que el Quim sempre tingué per fer saltar les pedres, va donar impuls a la més plana i tornassolada de totes. Aquell darrer petit tresor va fer tres llargs saltirons i abans de capbussar-se definitivament entre les ones, va reflectir un instant de joia dels que no envellien mai."

    No dius un instant que no mor mai, com seria típic i tòpic: dius un instant que no envelleix mai. És una expressió vigoritzant, franca i dolça. Són detalls com aquests els que caracteritzen les teves obres, més de tres-centes, ja!!! I d'això (d'aquesta manera et torno la pilota, jejeje!) se'n diu perseverança. Tu la tens, i t'ha fet mereixedora dels 1500 comentaris que molt, molt aviat ja tindràs i que demostren que, també a RC, ets algú molt, molt especial.

    Gràcies per ser-ho i, ja ho saps, gràcies per toootes les teves paraules.

    Una abraçada,

    Vicenç

  • m'has fet somniar[Ofensiu]
    rbbarau | 20-11-2006

    Perquè ja es veu que deus ser dolça tota tu. Perquè fas unes descripcions molt detallistes, pròpies d'algú a qui li agrada disfrutar dels petits moments i dels petits regalets que fa el món de tant en tant...aquells que ens fan viure pendents, vigilant a cada cantonada per somriure una mica i dir que realment val la pena...
    són aquests moments...

  • Ens transportes[Ofensiu]
    gypsy | 19-11-2006

    a una platja daurada i serena on tot transcorre serenament, i dones temps al temps, fent possible l'observació detallada del que t' envolta.
    Sembla que la vida es deturi uns instants per contemplar aquest mar lluent i joiós.
    La bellesa, trossets d'emocions viscudes per un altre, cedits als mots per teixir una estola d'argent com la teva platja estimada.


    petons

    gypsy

  • Reflexant calma[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-11-2006

    Viatgera d'interiors ( lluernes al cel, lluernes internes, reflexos cap en fora, connexions amb l'extern des del centre dels sentiments, exportadora de sensacions cap als altres mitjançant les teves paraules ) has escrit un relat serè, dolç al tast, que transporta a aquesta lectora vers una calma amable, que t'agraeixo molt.
    M'has fet sentir antiga... eterna! i petita... he sentit el mar a prop i m'ha arribat la seva remor... he vist una pedra tornassolada capbussant-se entre les ones... he gaudit...

    Quina passejada més bona! M'ha encantat fer-la amb tu!

    Ara mateix t'envio una abraçada gran, tan gran que no es pot engabiar amb res,
    Unaquimera

  • Les lluernes, xicona,...[Ofensiu]
    rnbonet | 18-11-2006 | Valoració: 10

    ... viuen a tot arreu; a fora, al costat de cadascú, al mercat de tots els dies, a l'interior...
    I què boniques són si tu les fas enllumenar! Perquè d'això es tracta: de portar-les sempre al damunt, de fer-les servir habitualment; de cercar-les com quan erem infants, a les nits de qualsevol dia d'estiu. O d'hivern.
    D'aprofitar-les sempre, donant caliu a l'amor i a la vida.
    Hala! Res més, que m'estic posant seriós, trascendent i melancòlic?
    Salut i molta rebolica!

  • i tu...[Ofensiu]
    Capdelin | 18-11-2006

    sí que tens una lluerna a dins... i vesses literatura tant si vas al cim, al bosc de la serra de Filabres com si baixes a l'arena vora el mar... i estic segur que els primitius, si t'haguessin conegut, haguessin dibuixat a les parets rupestres, amb suc d'arrel de poeta. ROSASP.
    Petons i una abraçada

  • un passeig per l'infinit[Ofensiu]
    teresa serramià i samsó | 17-11-2006 | Valoració: 10

    si vols enviar-nos algun poema per la revsita ho pots fer a

    jbassa@menta.net

    que és del meu marit. Torno a tenir problemes amb l'ordinador...(no sé si vas rebre la demanada via mail...)Perdona que utilitzi aquest espai.

    El teu relat ens porta pels viaranys d'un viatge interior on la llum i l'ombra es trenen d'un mode sorprenent.

    Les pedretes brillants de sol enfosqueixen a casa, perquè expliquen com a partir de l'ombra ens adonem de la joia de la llum.

    Com sempre he pogut palpar ,amb la mirada, la pols d'or de la tes ales de papallona...

  • fragments de bellesa i llum[Ofensiu]
    qwark | 16-11-2006

    Llegint el pròleg he recordat un comentari teu on parlaves d'aquestes pedres com a exemple de la impossibilitat de posseïr la bellesa. Cal una connexió i tu la busques en aquest relat. Una connexió amb el paisatge i amb els nostres cors i els nostres ulls; amb la primera llum de l'alba i amb la primera mirada d'un ésser que estimem. La teva extensa obra (que comparteixes amb tots nosaltres en aquestes pàgines virtuals) és una recerca constant d'aquestes connexions de la bellesa i la vida. És fascinant la teva manera de veure el món, d'entendre'l i d'explicar-lo.

    D'alguna manera aquests relats són com les pedres de la platja. En un paisatge incomparable, sota una llum sublim ens poden explicar tantes històries...

  • Descriptora de sensacions[Ofensiu]
    Frèdia | 10-11-2006

    No t'havia llegit encara i m'he quedat sorpresa per la teva habilitat a l'hora de descriure i de recrear sensacions. Et seguiré des d'ara.

  • el comentari [Ofensiu]
    peres | 10-11-2006 | Valoració: 10

    de l'Arbequina m'hi ha fet pensar: és un relat "chill out". Magnífic, relaxant: fan venir ganes de ser en Quim, de ser la Maria.

    M'ha agradat molt el fet que podria ser que els dos protagonistes fossin joves i també podria ser que fossin grans: potser el temps que ha passat des que es coneixen, que sembla tan llarg, en realitat s'ha allargat en la percepció senzillament perquè ha estat un temps molt intens. Però potser només han passat 24 h. Crec que és un gran mèrit per part de l'autora. (Ara penso que potser dónes alguna dada que deixa clar que són grans o bé joves... però jo parlo de la impressió general, només l'he llegit una vegada i m'ha quedat aquesta idea.)

    La frase que m'ha agradat més: "El Quim es preguntà quines sensacions havia experimentat l'home primitiu sota aquell cel tan immens, solcat per màgiques lluernes." He pensat tantes vegades en aquestes coses, mirant el mar, mirant una vall des del damunt d'una muntanya, mirant les estrelles, mirant coses que saps que ja hi eren fa mil anys...

  • Resseguint...[Ofensiu]
    Arbequina | 10-11-2006 | Valoració: 10

    amb delit cada una de les descripcions que formen aquest meravellós relat, m'he anat calmant i relaxant fins quedar quasi tonificat. M'he sentit com banyat d'aquest sol tan amable i brillant que descrius...
    Ha sigut molt agradable llegir aquest text, però també molt gratificant: trobo que està molt ben fet. Les reflexions del principi, per exemple, contraposant la brillantor dels estels amb la posterior brillantor de la sorra, i interpretant-ho des de la mentalitat de l'humà antic, m'ha agradat moltíssim.
    En fi, que he gaudit molt i molt amb la lectura d'aquest relat.

    Una forta abraçada.

    Arbequina.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ROSASP

ROSASP

312 Relats

1612 Comentaris

545472 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Hola! Sóc la Rosa Saureu, una lleidatana somiadora de mena i una mica surrealista. Convertir allò que caço al vol en paraules és el més semblant a tenir ales. En el meu cas, escriure no és només una afició o una necessitat sinó una forma de sentir i veure la vida. Utilitzo la poesia, els contes i els relats curts per intentar expressar les petites i grans coses que omplen i buiden els dies.
Vaig tenir la sort de ser escollida per a la plaquette "Singulars d'un Plural" a la ciutat de Girona, en què poetes inèdits vam compartir espai amb autors de renom. Formo part del llibre de relatsencatalà.com versió 2.0 i del primer llibre de poemes. També he guanyat el segon premi de poesia Seu Vella de Lleida-2008. Aquesta empenta, junt als vostres comentaris i continu suport, han estat un gran estímul per continuar endavant.
El meu repte personal és aprendre constantment a viure. M'agrada la música, l'art en general, somriure molt i estimar tant com pugui. Estic enamorada de la meva llengua i sé que el nostre vincle és cada cop més fort i ferm.
Respecte a vosaltres, sento que ens uneix un fil comú que m'agradaria sentir sempre proper.
Per si necessiteu quelcom, el meu correu és: rosasaureu@telefonica.net
Gràcies per tot!

Si voleu, també podeu visitar el meu bloc de videopoesia


R en Cadena

El Vicenç Ambrós i Besa em va passar la cadena i jo l'he passat al Capdelin i a la gypsy

(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")