Cercador
L'home estàtua
Un relat de: foster- Compartir:
Són només les set del matí, però a Les Rambles l'activitat és frenètica. Les floristes descarreguen els farcells de roses perlejades encara pel rou de la matinada; els ocellaires van apilant les gàbies de mil tamanys, els hostes de les quals dormen rere el teló encara abaixat -som a prop del Liceu-; i a la Boqueria... què es pot dir del meravellós merder que es munta en cada un dels passadissos, a les distintes parades, a la preciosa entrada que dóna la benvinguda als matiners?
***
L'home encorbat pel pes de les dues maletes també hi és, sí, allà mateix, enmig de tohom, però completament al marge de l'alegria i el neguit que va de l'un altre i que es manifesta amb una remor particular no interrumpuda a aquesta hora pel soroll del trànsit. Du la seva càrrega amb esforç, però a la cara no se l'hi nota. Té una mica de barba, només una ombra, i tot i ser força vell manté un posat molt digne.
Està creuant el lateral per anar al seu lloc. El té en propietat des que el Simon Bolívar va tornar precipitadament a l'Equador. És un espai reduït però ben situat, amb l'aroma de les flors omplint l'aire picotejat pel refilar del canaris.
El primer que fa cada matí és desplegar la gandula. S'hi asseu, respira fondo i escolta. Es lleva molt més aviat del que li cal perquè gaudeix d'aquesta estona de lleure abans de posar-se a la feina. A tres quarts de vuit, puntual, es prepara per actuar. Des de fa uns mesos és el nou home estàtua, i el seu passat ja no existeix sinó en la seva memòria, que cada cop, val a dir-ho, és mes dolenta i traïdora. Les poques vegades que mira enrere no ho fa amb nostàlgia per la seva vida anterior, només es tracta d'una ullada ràpida a la Mercé, la seva dona morta fa un any, i tan sols busca saber si es troba bé. Amb aixó en té prou. Amb aquest record feliç i la seva nova feina ja no enveja ningú.
***
El dia que a l'empresa li van comunicar que s'havia d'acollir a la jubilació anticipada, l'Albert ho va acceptar com a part del seu destí. La coincidència en el temps amb la mala notícia del metge, no va fer sinó confirmar-ho.
La vida el feia fora, ell es quedava a l'atur mentre el seu cor lluitava
incansablement per no aturar-se. Estava completament sol i abandonat com un gos de carrer, amb prou feines podia caminar i ningú el volia ja per a res.
Però ell no s'esfondrà, al contrari, decidí tirar endavant fos com fos.
Llavors trobà la solució en les llargues estones que deixà en aquell passeig arbrat que ara és casa seva. Va conèixer el Juan, qui li explicà com funcionava el tema de les estàtues. Durant els dos dies previs al retorn al seu país, l'equatorià el posà al corrent dels trucs i els secrets de l'ofici i, també, dels problemes amb la policia i els competidors. L'Albert se l'escoltava bocabadat, imaginant infinites possibilitats per a la seva nova ocupació. Podria ser qui vulgués, representar un paper heroic com a General Custer o Jerónimo, Colom o Hernan Cortés. Sempre havia estat un gran aficionat a la lectura, i ara podria fer reviure en carn i ossos un dels seus personatges preferits. O tots, qui ho sap!
Finalment, però, va haver d'admetre la crua realitat i trià una figura més a la seva mida.
***
Ara, amb els primers turistes, ha arribat el moment de la seva gran actuació. Treu la roba de la maleta, treu un llibre gruixut, treu un parasol...
Es vesteix amb parsimònia, desdoblegant cada peça amb l'amor d'anys i la pena pel seu estat lamentable. Quan acaba, s'acosta a la parada de la dreta i es fa el llacet en el mirall que penja sobre el calendari. També dóna un toc amb el palmell a l'ala dreta del barret. És tot un senyor i vol que es noti. Un cop instal.lat a la gandula, obre el llibre pel punt i es col.loca en posició, una postura que no abandonarà en tot el dia si exceptuem l'hora que es pren per dinar. Quiet, immòbil, deixarà passar les hores fins que arribin les set, l'hora en què plega i torna al seu piset del carrer Nou de la Rambla, un racó que conserva perque la mestressa li té llàstima i només li cobra les despeses.
Quiet, immòbil, segueix a mig matí i a mitja tarda. És el seu repte: ser la millor estàtua, la més perfecte, en la qual, a excepció del moviment obligat per agrair cada euro que li tiren al barret, ningú no hi pot captar el més lleuger tremolor.
La gent passa, es para i el mira esperant un seu error, un badall incontenible, un atac violent de tos, alguna cosa que el faci moure i el deixi en ridícul (vaja quina estàtua d'estar per casa! dirien). Però l'Albert no s'immuta i es manté ferm, quasi sense respirar -talment de marbre fred i mort-, fins que els seus desafiants accepten la derrota i afluixen la mosca. Llavors fa el gest que el caracteritza i que representa un "gràcies pels calés": es llepa el capciró del dit i passa un full de la novel.la. Només això, passa un full i ja està, torna a ser una iguana.
Els dies dolents, plujosos o al mig d'un pont, o quan fa molt fred i poca gent surt de casa, l'Albert es permet fer trampes amb tal de poder seguir llegint mentre treballa. Com no li cau ni un euro, s'hauria d'estar tot el dia davant el mateix full, i llavors s'avorriria com un pèsol. Per això, quan no el veu ningú, gira ràpidament la pàgina acabada i així pot seguir amb l'apassionant història que tant li agrada. Com no hi veu massa, les paraules s'allarguen molt en el temps, i un bona novel.la, de les gruixudes, li pot durar un mes.
Com li ha passat amb aquesta darrera que avui, però, finalment, creu que enllestirà. Li queden dos fulls de l'epíleg, i són només les cinc de la tarda. Hi ha força gent, però van apressats i ni se'l miren, per tant no és probable que pugui arribar al final actuant legalment.
Al cap d'una estona, però, del no res surt un nano que li llença vint céntims d'euro. En una altra ocasió, per aquella misèria, per a una altra persona, no mouria ni un dit -mai millor dit-, però el xicot li somriu i li toca la fibra. A més, li queda tan sols una línia de la penúltima pàgina i aprofita l'avinentesa per girar full i afrontar el darrer paràgraf. Se sent feliç: el petit ha marxat saltant com un boig de content malgrat que els seus pares no li han fet la foto amb l'estàtua, i ell, per la seva banda, ara sí podrà acabar la novel.la, una altra que acaba, una altra batalla que guanya.
Quan falten deu minuts per les set, l'hora en que recull, tanca el llibre i els ulls, i, sabent que ja ho té tot fet i ben fet, es permet un petit descans abans de marxar. La florista del davant l'observa i li veu un somriure als llavis que no reconeix, però ho deixa estar.
***
A les quatre de la matinada, quan el cotxe de la urbana que fa la ronda el veu a la gandula, s'hi acosta i els agents intenten despertar-lo. Està clar que és mort, però per un moment aquell dolç somriure els ha despistat. Quan es refan de l'ensurt, agafen la ràdio del cotxe i avisen una ambulància.
Comentaris
-
...[Ofensiu]Clar de lluna | 19-02-2008
...et podria dir que és tendre i trist, però el trobo més que res esperançador. M'imagino l'home a la banda dreta de les rambles, davant la Boqueria.
És un personatge admirable, conforme davant la vida, però amb ganes de superar-se, sense deixar de somriure. I sobretot molt real. M'ha semblat una lliçó vital. M'ha transmès felicitat continguda i un final rodó!
Apa, una abraçada! -
Hola xavaaaaal !! Com estàs? [Ofensiu]Màndalf | 17-02-2007 | Valoració: 10
L'he trobat fantàstic el relat, de veritat. Molt tendre i malenconiós. Una ambientació de les rambles realment preciosa.
Què maco que es llegir quan la mirada llisca suaument per les paraules!!
Escolta, jo crec que el vaig veure aquest home estàtua, no sé si era l'Albert, però el vaig veure, en serio. El que passa que no vaig saber intuir la seva història com has fet tu.
No penso posar-te cap però, mes que res perquè no en trobo cap. Que puguis fer molts més relats com aquest, nanu.
Ah, per cert,
FELIÇ ANIVERSARI !!
Una abraçada
-
Excel·lent[Ofensiu]Ze Pequeño | 22-09-2006 | Valoració: 10
Un relat excel·lent. No puc dir gran cosa més...
Per uns instants m'he vist transportada a les Rambles, amb tot el seu ambient. els colors, les olors, la gent... L'ambientació trobo que és boníssima. M'agrada el contrast entre el moviment i, d'alguna manera, l'alegria de les Rambles, amb la tristor i la foscor del pobre protagonista.
Cuides tots els detalls d'una manera exquisida, descrivint els moviments del protagonista amb una delicades admirable. De tot el relat, de fet, destacaria una frase:
"Es vesteix amb parsimònia, desdoblegant cada peça amb l'amor d'anys i la pena pel seu estat lamentable."
Sí, per absurd que et sembli, aquesta frase m'ha entrat a l'ànima. Imagino el protagonista, imagino tota la seva vida només amb aquest moviment, la seva tendresa, la seva llàstima. El seu deixar-se portar per l'anar i venir de la vida fins arribar al seu propi epíleg.
I ara que dic això, m'ha encantat com, a mida que la novel·la que llegeix s'acosta al seu punt i final, també la vida de l'albert s'hi acosta. Com si llegís la seva pròpia vida. Magistral.
"La vida el feia fora", una altra frase digna de destacar-se. Amb ella el lector es fa una idea claríssima del que sent el protagonista. Fora de la vida, fora de tot. Com si res ja no tingués sentit per ell.
I el final que li dones al relat, una altra meravella. No podia ser d'una altra manera. En el fons, crec que és el que el protagonista esperava. El millor que li podia passar.
Un relat, ja dic, excel·lent, que m'ha captivat per la seva tendresa, el seu realisme. Em sembla que a partir d'ara, quan passegi per les Rambles, em miraré amb uns altres ulls les estàtues humanes.
Et felicito i et deixo el meu barret a terra, ple de monedes.
Abraçadotes.
Salz.
-
Una història emotiva[Ofensiu]brideshead | 19-04-2006
i preciosa, fost.
Has recollit a la perfecció aquest sentiment que tantes vegades intueixo en les persones "estàtues" de les estranyables Rambles de Barcelona. Què els mou a ser allà? És per plaer? És un experiment? És com un joc? És per necessitat, per poder sobreviure a unes circumstàncies de vida mísera i trista i solitària?
Primer de tot, et felicito per aquesta ambientació que has sabut recrear tan i tan bé:
"Són només les set del matí, però a Les Rambles l'activitat és frenètica. Les floristes descarreguen els farcells de roses perlejades encara pel rou de la matinada; els ocellaires van apilant les gàbies de mil tamanys, els hostes de les quals dormen rere el teló encara abaixat -som a prop del Liceu-; i a la Boqueria... què es pot dir del meravellós merder que es munta en cada un dels passadissos, a les distintes parades, a la preciosa entrada que dóna la benvinguda als matiners?
..."
I al teu personatge, l'Albert, aquest pobre home que gairebé és al final de la seva vida,
li has sabut donar vida autèntica, has aconseguit que el lector se'l pugui imaginar amb aquella "... mica de barba, només una ombra, i tot i ser força vell manté un posat molt digne..." i destacaria frases afortunadíssimes com aquestes:
"...el seu passat ja no existeix sinó en la seva memòria, que cada cop, val a dir-ho, és mes dolenta i traïdora. Les poques vegades que mira enrere no ho fa amb nostàlgia per la seva vida anterior, només es tracta d'una ullada ràpida a la Mercé, la seva dona morta fa un any, i tan sols busca saber si es troba bé. Amb aixó en té prou. Amb aquest record feliç i la seva nova feina ja no enveja ningú (...) La vida el feia fora, ell es quedava a l'atur mentre el seu cor lluitava incansablement per no aturar-se. (...)
I així seguiria, fost, destacant molts altres petits paràgrafs que, m'atreviria a dir que et van agafar "en un estat de gràcia" que et va permetre fer una de les bones històries que hi
ha a Relats. Tant per aquesta recreació ambiental exquisida com pel traç tan humà i alhora tan derrotat que li has transmès al teu protagonista.
I el paralel·lisme final entre el delit de passar l'últim full del llibre per arribar a l'últim de la seva vida, que tan espera, és excel·lent. La mort li arriba amb el somrís als llavis, que despisten primer la florista i després a la urbana...perquè ell ara ja és feliç, ja ho té tot fet, el llibre llegit i la vida viscuda.
La meva sincera enhorabona, fost. Ja fa molt temps que vaig llegir aquesta història i que tenia pendent de comentar-te. Però tot arriba, i avui era el dia!
Gràcies per recomanar-me-la. És una bona història que deixa un cert regust amarg... Aquest dia la meva reflexió matinera deia "un llibre, com un viatge, es comença amb inquietud i s'acaba amb malenconia".... És el que m'ha fet sentir aquest "home estàtua".
Un beset! -
M'has sorprès![Ofensiu]Àfrika Winslet | 21-01-2006 | Valoració: 10
Quin relat més maco. M'agrada la idea que l'home va tenir, això d'anar llegint novel·les, de anar girant fulls a cada moneda... sempre havia pensat que fer d'estàtua és, apart de molt difícil, molt avorrit.
És una pena que nolta gent en arribar a certa edat hagi de passar per coses com aquesta, i pensar, com el teu protagonista, que la vida els fa fora... és molt trist.
He deduït que l'home mor perquè creu que ja ha fet tot el que havia de fer a la vida... si és així, la meva pregunta és: quin és el títol de l'última novel·la que llegeix? doncs sembla que només visqui per poder llegir-la... això és molt bonic.
en fi, m'ha agradat molt. Petons fost!!! -
Ambient entranyable.[Ofensiu]Jere Soler G | 21-01-2006 | Valoració: 10
És perfecte. No hi ha errors. Fins ara, el millor que t'he llegit. M'agrada com es traspuen les emocions, no explícites, darrere l'aparent austeritat de les paraules. És net, llis, suau, serè. Evoca paisatges i ambients entranyables, situacions insòlites en la vida d'una persona. No és senzill escriure senzill, i fer-ho bé.
-
Posar-se a la pell...[Ofensiu]jordiclusella | 06-01-2006
d'un altre no es cosa fàcil. I tu ho fas tan bé, amb tanta imaginació, tanta tendresa, tanta humanitat, que crees un relat màgic i real alhora.
Un real fantàstic que descriu molt bé les rambles de barcelona, ens ajuda a entrar dins una manera diferent de viure i comprendre-la parcialment, i a més ens fa imaginar amb una història màgica, apassionant. El final és tràgic, però li dona un toc molt seu (al reat).
Es nota que tens personalitat escrivint, i això fa que llegir-te sigui un gust especial.
Felicitats i Salut! -
Passejo sovint per la Rambla...[Ofensiu]Yáiza | 05-01-2006
i sempre hi veig el mateix: les parades de flors i d'ocells, i les estatues humanes. Mai m'han acabat de fer el pes, i sempre he pensat que ha de ser bastant avorrit. Però mai m'havia posat a la pell de les persones que s'hi dediquen. El teu relat és una història tendra i bonica, però trista. No sabria com dir-ho, és una tristesa dolça? És una altra porta que se'ns obre a un món diferent al nostre... com tants relats que llegeixo aquí, que m'ensenyen a entendre altres realitats...
Et segueixo llegint!
Yáiza -
Molletes de la Rambla.....[Ofensiu]angie | 09-11-2005
has anat engrunant en el teu relat.
M'ha agradat força la tendresa que es palpa a cada fet.
El final és deliciós, l'últim adéu silenciós de la florista i l'últim somriure al món.
L'enhorabona. -
Hola[Ofensiu]Kyreta | 30-10-2005
No he pogut evitar venir a llegir aquest text que mencionaves a un comentari. Bé, sincerament, l'únic paral.lelisme que trobo amb el meu seria el protagonista, un home vell i sol que mor al final, jejeje. Tampoc sóc una experta, ni de bon tros, però em costa molt trobar semblances perque és una historia personal per a mi. De totes maneres, està molt bé aquest eh? M'agrada.
Petonets -
Ei!!![Ofensiu]ROSASP | 20-10-2005
m'has tocat fibra sensible...
Sense un dramatisme excessiu, només amb el gest quotidià d'una il·lusió amagada dins d'un cor que es va refredant amb el pas del temps.
Cada pàgina que passa acuradament i amb elegància, sembla tornar a reviure un somni, recuperar la dignitat humana que va sentir com s'esfilagarsava en un moment concret de la seva vida.
Crec que en el fons tots voldríem fer alguna cosa amb amor i passió, quelcom que deixi sortir la força de la nostra ànima.
Ai, tocada i enfonsada m'he quedat!
Sempre he pensat que morir amb el somriure d'una plenitud interior deu ser tan dolç.
És com véncer l'agonia i la por...
Mira que m'arribo a enrotllar, però és que m'emociono i per cert ja hauria d'haver començat a fer el sopar...
Com sempre vaig endarrerida!
Feia dies que no et comentava i aquest relat s'ho valia.
Una abraçada! -
Aviat serem a l'agost. No facis d'estatua !!![Ofensiu]Antonio Mora Vergés | 26-07-2005 | Valoració: 10
Hola,
Et teu relat m'encanta, espero que ben aviat, amb foto i tot, el puguis llegir a www.guimera.info/avui/tribuna
També [ apart del sabó ] et recordo que a l'agost, tenim el compromis d'anar a presentar els nostres respectes, al Pi de les Quatre Besses [ al Vell Guerrer ], i que en aquest viatge està permés - obligat quasi - portar-hi la teva gosseta fox-terrier.
De material ben poca cosa, calçat per caminar, calça curta, una poma i una ampolla d'aigua que podrem omplir a la font de les Arenes, si tu vols.
Ens confirmen dates, O.K ?
mora.a@guimera.info -
Anem d'estàtues[Ofensiu]M.Victòria Lovaina Ruiz | 23-07-2005 | Valoració: 9
Gràcies pel teu comentari, no t'havia llegit mai, ho continuaré fent, m'ha agradat el teu relat, m'agrada cpm fas anar la descripció. Has comentat el meu primer relat dels 15 que he publicat a la web justament el darrer dia que hi entraré abans de les vacances, al setembre et tornaré a llegir. Bon estiu.
-
no sé que dir-te[Ofensiu]Conxa Forteza | 22-07-2005
només que he començat i ja no m'he pogut aturar, som una enamorada de les Rambles i dels seus personatges, ho descrius tan bé, nosaltres només veim "estatues" però darrera cadescuna hi ha una història com la del teu lector de novel.las d'amagat ... m'agrada molt com escrius ..
una aferrada
Conxa
Valoració mitja: 9.86
