Cercador
Només si ho vols realment
Un relat de: foster- Compartir:
Miro el rellotge només per comprovar el que ja sé: fa dues hores exactes que hem sortit de l'estació de França, dues hores sense ni un minut de pau, anorreant-me amb el dubte immediat de si encara puc fer-me enrere d'aquesta potser la més gran decisió de la meva vida. I la més incomprensible, absurda, fins i tot. On vaig, què pretenc fugint de ningú, de res? Cal un motiu per a tot, diuen. Però jo, avui, en aquests precisos moments, frueixo d'un escapament pur, perquè sí, sense ni un puto motiu raonable que em pugui justificar.
Aquest matí, aquesta tarda just abans de parar el taxi no sabia ni podia imaginar que ara seria en un tren rumb enllà. Res concret m'empeny a seure en aquest compartiment bastit damunt del sotregueig de les rodes -fent temps, devorant via-, sinó és la recerca d'un renaixement extremament desitjat i ja irrefusable que cal buscar lluny i només lluny, molt lluny sovint massa lluny.
***
Vaig al vagó-restaurant buscant l'escalfor d'una copa, i m'assec a la petita barra davant les taules on tan sols hi ha una dona que beu un combinat de color blau brillant. Hi sóc amb la intenció d'emborratxar-me, però no vull fer-ho sol, per la qual cosa faig una salutació general i estúpida:
-Nanit tingueu!-exclamo amb un somriure obert.
Com és normal en aquestes situacions, et miren però ningú no respon, però una veu només per a mi, murmura per sota clara com un ganivet tallant la boira dels camps:
- les portes no són portes per elles mateixes cal que algú les creui per tal d'anar d'un lloc a un altre
-Perdó, com dius? -pregunto mentre m'acosto com si fóssim coneguts, sense demanar permís; un rar calfred em recorre l'espinada mentre la llarga i enigmàtica frase ressona dins el meu cap com a la continuació d'un record ancorat en el passat que recupero a través d'aquells ulls d'alcohol i pesar.
- i sempre cal un protocol clar d'actuació davant el dubte; sinó l'àmpit esdevé infranquejable -continua ella, amb trossos solts i sense massa sentit del que jo ja començo a creure no és més que una ambigua cançoneta d'embriaga. Una altra filòsofa de la nit, penso, però el seu discurs aparentment absurd i alhora transcendent m'intriga La dona no té aturador, parla, somriu, s'entristeix:
- si no travesses ara la porta, mai més sabràs què hi ha al darrere
***
La deixo amb la paraula a la boca, mirant-se obsessivament la cuixa i l'enorme estrip de la mitja, i aprofito per anar al lavabo. Em cal recórrer un llarg i laberíntic passadís -ple a vessar de gent abocada a la nit i aprofitant per fumar o contemplar la pel.lícula de fora- per arribar a una portella amb l'etern indicador vermell d'ocupat. Llavors, davant l'esperada i temuda contrarietat , decideixo sobtadament i amb una urgència estranya que em cal retornar al bar i dir-li alguna cosa, parlar amb la dona i saber-ne més, saber-ho tot Hi corro, empenyo i rebufo però en els pocs minuts d'anar i tornar, el lloc s'ha omplert de gom a gom.
Vaig cap a la barra apartant gent. Encara hi ha les restes de la beguda i el cendrer atapeït de burilles amb la seva saliva vermella, però el seu lloc l'ocupa ara un jove d'aspecte malaltís.
-I la dona? -pregunto mentre faig una ullada buscant per sobre els caps.
-La dona? -respon ell sense interès-.
-Sí, la dona que era aquí exactament fa uns minuts amb una copa blava a la mà! L'has vista?
-Ep, col.lega, tranquil! Aquí hi ha un munt de gent, però jo no he vist cap dona amb una copa blava, ho sento.
***
Surto al replà metàl.lic i fred d'entre-vagons decebut i amb un neguit al pit que no em deixa respirar. De sobte, però, les últimes paraules d'Ella em ressonen nítides, contundents, com una revelació, i m'agraden i em fan somriure com feia anys no somreia: " només et cal travessar-la, i només si ho vols realment: la porta no és més que una metàfora".
*Repte 430 - Relat finalista
Tema: Dins d'un vagó
Paraules obligades: escalfor, cuixa, calfred, saliva
Comentaris
-
Impressionant![Ofensiu]marta_gut | 21-10-2010 | Valoració: 10
Senzillament, m'ha encantat. La manera com expliques el que sent el personatge, un viatge no-premeditat cap a qui sap on... i l'enigmàtica figura femenina, repetint frases sense sentit aparent però que són trascendentals.
M'ha fascinat, de debò :) L'he afegit a preferits i tot!
Continuaré llegint-te! Una abraçada,
Marta. -
Fugir... per trobar[Ofensiu]Grocdefoc | 27-07-2010 | Valoració: 10
No segueixo els reptes. T'he trobat per casualitat.
El principi, per a mi, és molt bo. Emprendre un viatge... cap a... sense cap motiu i, a mesura que relates, es van trobant. Ja ho diuen que la vida és un viatge. -
- si no travesses ara la porta, mai més sabràs què hi ha al darrere [Ofensiu]angie | 27-07-2010
Una frase vital, una metàfora amb la que has bastit un boníssim relat, ja t'ho vaig dir.
Fa uns dies l'he llegida en un llibre, encara que d'altra manera : la vida és un seguit d'anar girant poms... quina veritat!.
De la teva història en destaco la introducció, escrita amb un vocabulari i una elegància envejable, on el personatge, sense saber el motiu, perquè potser no hi és, sense tenir clares les conseqüències, decideix fer allò que el cos (el cor) li demana. Fugir és molts cops la solució, encara que la "saviesa popular" no n'estigui a favor.
El tren, aquest transport ple de romanticisme, fa de figura literària i ens condueix a una ambientació que he trobat molt caòtica (com la ment del personatge) : aquest vagó que deixa enrere per anar al lavabo i que en tornar és ple de gom a gom, ple de tot però de res, ple de més dubtes. I ell, barallant-se per arribar a la barra, on creu haver trobat la raó del seu viatge, el seu destí fins aleshores desconegut, l'explicació del seu rampell inicial.
El desenllaç no és més que la convicció de que allò fet és el que havia de ser, el que ell necessitava fer.
La veu en "off" recordant la frase, segurament tornarà a repetir-se en la ment del lector, un cop passi pàgina.
Molt bo!!
Una abraçada!
angie
Valoració mitja: 10
