“The Beale Street Blues”

Lenta pel·lícula romàntica però política, també. Per a mi un pel llarga.
Explicat el fet que un suposat pres comú pugui ser en realitat un hostatge, si es tracta d’una persona d’origen africà: els aparells repressius de l’estat cauen sobre ells amb aspecte de normalitat jurídica per encobrir només un racisme (supremacisme se’n diu ara) latent.
Magnífic diàleg entre els amics, un dels quals ha estat internat a la presó, en el qual explica la por que es por arribar a inflingir a una persona l’immens que es troba indefensa. Poder sobre els presos que ningú no coneixerà; aquest poder sobre els altres que és la font de tots els abusos. “Tu no et pots posar al meu lloc”. Ve a dir-li al protagonista, el pres que ha estat sotmés al caprici del poder, encara que vulguis.
Molts altres diålegs són de farciment. Per a mi aquest és el principal, com el dolor proper a la bogeria que també apareix en forma de dona subjecte d’una violació.
Bona pel·lícula per reflexionar, per pensar si ens podem permetre de tenir sota judici a persones que ens han representat, també amb aparences de legalitat (que Europa ha posat al descobert)
Una justícia l’aplicació de la qual, esponàniament, atribueixen a un “ells” (“ells” que som nosaltres) que voldrien que no existissim com a tals, que ene fonguessim, que ens rendíssim de ser catalans (estic parlant de ciutadans catalans, no de ètnies)
Hem de fer despertar del mal somni a la gent de bé d’arreu, per avisar-la. Avisar-la de contràriament al que pensen, estan ja començant a ser un “d’ells”, un altre “ells” que s’inventaran ben aviat i que ja es cerneix sobre el seu cap tot i que no ho veuen, encara.