REPTE CLÀSSIC 610: Elogis . COMENTARIS I VEREDICTE

Intervenció de: brins | 25-09-2015

---

• Una granota al davantal
Mena Guiga


El davantal que s'ha comprat al basar dels xinesos on tot suposadament és barat (qualitat apart) és gris, tant li fot si merengo com rata com fum com ciment compacte com sorra bruta.

-Àvia, aquest color no m'agrada per a tu, encara que diguis que et fa conjunt amb els cabells i els ulls. Tu ets tutticolori com jo!

-Martina, és un color sofert, que em farà d'alberg contra oli i greix a la cuina.

-La cuina que calli! Vull que sigui un davantal divertit, com el meu, que hi té una tortuga borratxa de tant menjar pa amb vi i sucre que m'hi va pintar la mare. Hahahaha!

Esclafeix a riure. Aquests sons engresquen la Filomena i deixa fer a la nena.

-Aquesta cara de granota boja!

En un còmic s'hi veu. A la dona se li dibuixa un somriure d'orella a orella.

La nena d'onze anys va a buscar els retoladors per a matèria tèxtil, estira la peça de roba a la taula de la seva habitació, molt ben il•luminada amb el finestró obert de bat a bat. Té traça copiant i és ràpida com ella sola. No triga ni mitja hora.

-Hi he posat colors fluorescents a les ninetes dels ulls i a la llengua llarga i vermella com la xíndria. T'agrada, iaia?

Si ja se l'ha posat!


Comentari:

La trama d’aquest relat descriu l’afectuosa relació entre una àvia i la seva néta. No serà tan important què han de fer (cuinar) sinó com viuran les protagonistes aquest procés. La relació àvia i néta, incorpora un aprenentatge recíproc. És sabut que els avis tenen un paper destacat en l’educació dels néts, però en aquest relat l’àvia no només és transmissora, sinó també receptora. L’envelliment o la caducitat del temps que pesen com una llosa en la figura de l’àvia, són clarament difuminats, o fins i tot eliminats momentàniament, a través dels colors divertits que la Martina demana per al seu davantal. Aquest “alberg contra oli i greix”, possible metàfora del sentiment que embolcalla la persona, només es pot transformar gràcies a la visió infantívola, fresca i il•lusionant de la nena. La Filomena només cal que “es deixi fer” i vulgui beure d’aquesta aigua.
L’ús de l’estil directe permet reflectir el registre de l’infant i també dóna agilitat i vida al diàleg; aconsegueix aportar realisme als personatges, fent que l’àvia transformi la seva expressió en un somriure, la nena li ha guanyat la partida. Tortuga i granota es disposen a cuinar!
Una petitesa: “apart” hauria de ser “a part” perquè es tracta d’una locució adjectiva; no és cap nom.


*
TERMODINÀMICA
A Miquel ADAM.


En l'alberg silenciós que m'ofereix la matinada, engego l'ordinador i obro un document en blanc en el processador de textos. Cansat de tants relats mig perfilats amb una insípida Verdana, escullo la tipografia Gabriola. És un nom curiós i visualment suscita l'interès mentre convida a ser llegida. És una bona carta de presentació, si més no. Això em garantirà algun lector mig despistat. O també aquell que ja estigui fins als mateixos dels títols dobles se sentirà atret per la novetat estètica, com si aquest canvi anul•lés tanta cançoneria esdrúixola. Però el problema ja està en el tema del Repte. Què puc elogiar? O com ho puc fer perquè aquest elogi no sigui un cúmul de llagoteries i prou?

Amb aquestes preguntes retòriques a l'aire, consulto el comodí de la llista de paraules que, en cas d'incendi neuronal, cal tenir a l'abast. Almenys així m'asseguraré un títol amb cara i ulls per no ofendre la brins, que proposa aquest Repte. El seu periple relataire i reptaire és impol•lut i no es mereix el fruit de la manca d'inspiració. Les paraules que hi trobo, però, afegeixen sorra al feixuc embalum del full en blanc que estic carregant. I si, com afegitó, miro la convocatòria i hi veig les tres intervencions de rigor de la< em>Mena Guiga —cadascuna millor que qualsevol que avui pugui redactar un servidor—, em desinflo com un globus i veig com es tanquen de cop els finestrons que s'entreobrien dins del meu cervell. I així és impossible desempallegar-se de la tenebra provocada per l'absència de les muses.

El pampallugueig del cursor, tan intermitent com inexorable, cronometra el temps que esmerço en rumiar. Seria més fàcil escriure de forma laudatòria sobre fissió nuclear o termodinàmica. Ho crec... però em rendeixo abans que claregi el dia. Premo la creueta blanca requadrada en vermell de la part superior dreta i, amb sornegueria, el sistema m'informa que

El document “Sense títol 1” s'ha modificat.
Voleu desar els canvis?


Torno al Times New Roman de la realitat més crua i premo< em>Descarta amb certa amargor i desgana. Demà ho intentaré novament...


Comentari:

Aquest text aconsegueix amb escreix que el seu motiu d’elogi no sigui un cúmul de “llagoteries”, sinó una veritable reflexió sobre el fet d’escriure. La història parteix d’una realitat colpidora, que amb una ironia molt encertada ens desperta un somriure i pren vida perquè, de manera inconscient, la circulació d’idees i persones en el seu pensament, i per tant d’energia mental, es produeix.
Sí, potser la termodinàmica també hi ha tingut alguna cosa a veure. Darrere d’una certa frustració pel fet de no trobar les paraules necessàries, has teclejat una original història basada en la manera com el protagonista percep i experimenta el fet de no poder-la escriure, precisament. Quina paradoxa! Una clara reflexió per elogiar i retre homenatge a l’ofici d’escriure.



• AMIDANT PAMS A DISTÀNCIA
rnbonet |

Sempre m'ho han dit. I no mai no he considerat com un elogi. És una cosa natural. La mida, ni grossa ni prima, ni llarga ni curta... Ara, si el que compta, de debò, és la resistència... Tampoc, més de mitja horeta.
Veiam. L'altre dia, pujant al cim de la carena, molt després de l'alberg que de vegades ens fa d'aixopluc, em digueren "wuapo". Una veïna. Un dia després, al supermercat, una mossa ben posada em va fer l'ullet. Ni cas, que la meua dona encara està 'com un tren', com diuen els meus veins aragonesos. Despús ahir totes les dones de la reunió de l'escala em miraven... I no sé ben cert si seran elogis al meu físic -cara,cos,compostura- o al meu amagat secret que només ha descobert la Marga. I no us caldrà deduïr que la Marga és la meua parella. Perquè si no, destrosseu la història. Al que anàvem, de la història! Des del finestró de casa nostra -quart primera esquerre- ja feia temps que ens espiaven des de la terrassa.. Com ho vaig descobrir? Ben simple: el darrer i ben explícit argument al meu favor ser quan vaig veure al FB unes imatges integrals -vàries i variades- del meu cos damunt la meua dona, damunt la sorra.
Quina voleu que us mostre? Encara que només siga com elogi.


Comentari:

Breu relat d’espai estiuenc que intenta encomanar-nos una tensió que afecti els nostres sentits. Les oracions, com si d’ones a la platja es tractessin, arriben al nostre pensament de manera rítmica, ràpida, amb la utilització massiva de la juxtaposició i l’oració curta. També, a través de les diferents preguntes retòriques, ens fas ser més partícips de la història, com si també fóssim personatges testimonis dels fets explicats.
Una reduïda història, vitalista i passional, que ens sedueix per la sensualitat que traspua.
Molt ben col•locades les paraules obligatòries.
Un lapsus: “deduir” no porta dièresi, és un infinitiu.



FORA DE CONCURS:


EL PUF DE COLOR TARONJA
Mena Guiga


-Puf!
La gata més maca del món fa un salt elegant i se m'ajeu a sobre. Amb l'impacte, deixo anar una alegre ventositat decorada amb pèls de la reina felina, que n'estic impregnat, impregnadíssim, de tantes visites com em fa.

-Puf!

L'altra gata més bonica del planeta se'm llança al damunt, amb desig de descans tou i la meva flonjor somriu. Més pèl envolat, ballaruc entre partícules de pols. Una dansa que no em canso d'admirar, tan ben il•luminada per un raig que l'astre rei -qui amb gaudi em menja i descoloreix el taronja de la fruita que passa a carabassa de les cucurbitàcies- regala tot filtrant-se per l'espai que no ocupa el finestró (aquell on el corc nia amb una artística gràcia perforaire, de ben segur tàcit tracte perquè no el tractin).

Sóc l'alberg acollidor i amorf que comparteix els pensaments i somnis d'aquestes gates, senyores i estimades, consentides i afalagades, poètiques i apalancades, on persegueixen ratolins mecànics, on s'encargolen bigotis en perruqueries molt fines, on les cues dibuixen interrogants de quins teulats seran els més interessants, on graten sorra en una platja i gosen mullar-se al mar mentre una lluna de color gos com fuig els pica l'ullet.


I així cada cop que el puf esponjós fa 'puf' s'enceta una esfera, un vincle particular. Coses de les dues gates i ell.
Jo ho entenc.


Comentari:

A través d’un enginyós narrador omniscient i, gairebé com si fos un psicoanalista felí, ens descobreixes les motivacions, pensaments i somnis de dues gatetes. Ens vas subministrant la informació de les seves personalitats al ritme del desenvolupament de la narració personificada. L’ordre queda supeditat a la voluntat del “puf”, qui ens va mostrant, de mica en mica i amb calidesa, la seva experiència del coneixement amb la major fidelitat possible. Ens dónes una visió tendra i còmplice de l’estat anímic dels dos animalets, de manera que de seguida aconsegueixes suggerir una determinada emoció en el lector.
Interessant és també la darrera part de l’escrit. A través d’un canvi de narrador sobtat, apareix l’autora, un personatge que no participa en l’escena fins al final, però que des d’un principi sabem que ha estat observant, fidelíssimament, el reduït espai, gairebé maternal, de la història.


Una postal per a l'Alain
Mena Guiga

Em va arribar un correu electrònic que sabia que arribaria, detallista com és ell.

"Je viens de recevoir votre carte pour mon anniversaire...Je suis resté sans voix tellement j'étais ému. Do fond du coeur, merci pour cette très délicate attention." (Acabo de rebre la vostra postal d'aniversari...M'he quedat sense veu de tant que m'he emocionat. Des del fons del meu cor, gràcies per aquesta atenció tan delicada).

Em vaig sentir bé per haver ajudat a fer-lo sentir-se encara més bé de com jo em sentia en saber-ho.

Vaig tancar els ulls i vaig gaudir retrocedint a una setmana abans, a la plaça, en una terrassa, fent el cafè amb llet de les tardes de dissabte amb la meva amiga. Pràcticament vaig obligar la Maica a comprar la felicitació per a l'Alain. La vaig convèncer perquè era un amic especial, molt, un àngel amb què el destí l'havia obsequiada i això ho crèiem les dues, per més que ella tingui al cervell un alberg de calaixos repetitius de desconfiança, pors, dubtes, angoixes...regits per una malparida esquizofrènia paranoide. La vaig acompanyar a comprar-la, a l'estanc de la cantonada, on aprofitaria per a comprar tabac del més perjudicial, gasiva com ella sola, adjectiu que per qüestió de naixement i signe zodiacal jo comparteixo, però no pas en aquest tema. Vaig ajudar-la a escollir la postal que inundés més l'ànima, rebutjant les de dibuixets tipus 'comecocos', cors edulcorats o animals guarnits com persones... tots, això sí, volent traspuar simpatia, que no era el que ens era de menester. La que vam comprar era fina i colpidora, calia que aquell bon home es nodrís amb ella: una imatge d'un quart de lluna entre estels amb el fons lila i aquests mots: "Els veritables amics són com els estels. Com tu. Brillen i t'acaricien encara que no estiguin aquí". La vaig traduir al francès en un paperet apart. Vaig insistir que es pintés els llavis i que besés el dins de la felicitació, que allò era un 'puntasso' i que a ell li encantaria. La marca color rosa com dos palets vius entre sorrra blanca i la seva lletra, escrita a poc a poc, mirant de no equivocar-se, nerviosa pel que feia, amb el respirar accelerat, la boca oberta com de peix ofegant-se i una expressió de costar-li alhora que seguia, seguia. Li vaig haver d'escriure el remitent, no podia més. Abans, però, va caldre rellegir-li uns quants cops el que enviava. Somreia quan li feia veure que aquell regal ell no se l'esperava quan fes els anys el sis de setembre i es trobés que el recordava i el cuidava, a la seva manera.

M'imagino l'Alain, sol i jubilat, recuperant-se de la teràpia de rajos al tumor cerebral, content perquè aquesta postal ha estat obrir un finestró de tristesa a la solitud que s'estima i que alhora estima acompanyar-la amb persones com la Maica, que la vida porta o que d'alguna manera es busquen.

Vaig córrer a dir-li a la Maica que ja l'ha rebuda, que ha estat una sorpresa al costat del costum de la pactada carta per via tradicional cada vint-i-cinc de cada mes, o ella s'obsessionaria i tant l'Alain com jo ho sabem i ho entenem. Li vaig dir com l'havia impactat i ella va somriure i quasi plorar des d'allà on tot el més pur emergeix: el baix ventre. Evidentment, va voler sentir-ho uns quants cops.

Una postal i tres persones tocant els estels.


Comentari:

Aquest relat, el més colpidor dels tres que has presentat, i el que més m’ha agradat, aprofundeix en l’amargor d’un protagonista, malgrat clarament imperi l’elogi a l’amistat. La malaltia acompanyarà i marcarà el ritme de la trajectòria vital de l’Alain, però tindrà la gran sort de mantenir, encara que per correu electrònic, un lligam d’amistat, a fi de batallar amb la soledat i la malaltia. L’amistat, i per què no l’amor, esdevindrà la via de comprensió i mesura necessàries perquè “aquell bon home s’hi nodrís” i hi trobés consol.
I per damunt de tot, els estels, que retallen les distàncies, que uneixen les ànimes que es troben o que potser es busquen. Una història que et sedueix per la veritat que desprèn; un triangle perfecte, uns éssers humans que ens fan reflexionar sobre la fragilitat humana i sobre la importància de les petites coses per no perdre el fil de la vida...Impossible la indiferència, doncs.



• Voluntàries (o Alquímia i èxtasi
deòmises

Després d'uns dies d'espera, m'arriba Voluntàries, de Sebastià Bonet (LaBreu Edicions, 2013). A pesar de la dificultat, formal i lingüística, no em deixo espantar i l'endego. Desempallegant-me de disquisicions possibles o generades entre onzenes i matemàtiques combinacions infal•libles, xiuxiuejo i murmuro cada mot i cada vers, amb una cadència oculta que es descobreix sense adonar-se'n. En vull més. I llisquen dins meu sibilants síl•labes i mots rars, perles i safirs d'una llengua que s'esmercen en maltractar a diari, però les dècades no la malden perquè, com un Fènix, ella reneix d'entre els incendis alimentats per la ràbia i la fal•làcia.

Murmuro i xiuxiuejo sense evitar-ho pas, amb la boca tan plena d'èxtasi i de joia que no em faria res ésser catapultat cap a l'espai sideral, fins als confins de la darrera galàxia, si així puc seguir embolcallat pel gaudi de mots raríssims, que recupero gràcies a la carícia de la tinta als meus ulls. Llegeixo voraçment i m'endinso en la selva silvestre i virginal de la metàfora, en el pou irredempt i atziac de la frase tallant però sonora i calculada, i respiro aquest bàlsam abecedari on la fórmula exacta dels càlculs s'entortolliga amb la naturalitat poètica de l'oxigen.

M'endinso i llegeixo els rumbs diversos que pot tenir la combinatòria de lletres, somric l'orfebre invisible, que ha sabut separar llicorelles i còdols de la sorra, i tallar-los perquè esdevinguin gemmes i pedres precios(ist)es, em postro davant de l'arbre genealògic dels orígens de la meva llengua materna i al dels seus cognoms il•lustres i comuns. Recorro camins estranys i agraeixo el matern(al) ventre que m'ha fet d'alberg contra les inclemències, la biblioteca paterna, que va tenir cura de l'infant dubitatiu en la immensitat del món. En l'alquímia del poema, les porcions i les proporcions s'amiden en les pocions de l'estrofa.

Avui, després de l'espera, he sentit l'orgull del poble resistent en versos alletats per l'amargor de la bufetada contínua, i m'he esforçat per obrir els finestrons de viure contra la tenebrosa por. Que la claror inundi el trajecte recorregut i sofert i ens guiï cap al futur a punt d'endegar!


Comentari:

Amb aquest escrit, deòmises, aconsegueixes sobretot fer-nos estimar, encara més, la nostra llengua i elevar-la al nivell d’exigència i exhaustivitat que li correspon. En el text queda clarament reflectida la gran habilitat de Sebastià Bonet, físic i filòleg, fidel a Fabra i a la poesia culta del seu tiet (Espriu), que sembla gairebé inspirar-se en manuals gramaticals hel•lenístics.
Considero molt ben trobada la simbologia que fas entre “l’orfebre” i l’escriptor que treballa el poema com si es tractés d’una obra plàstica, poleix i converteix, com un expert artesà, les paraules en or.
En acabar de llegir el fragment he recordat, amb placidesa, uns versos del poeta Màrius Torres, que són un clam a la pàtria, a la llengua, i a l’obra ben feta, amb rigor i exigència formals:


“Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç”.

El combat dels poetes

______________________________________________________________



Cada un dels relats presentats té una expressió escrita excel•lent, l’originalitat i la tècnica s’han vestit de gala per oferir-nos bona escriptura, però nomeno guanyador del repte el relat de deòmises “Termodinàmica”.

Per molts anys, deòmises! Queda a les teves mans el proper repte.

Moltes gràcies a tots!


brins

---