Repte 679: comentaris i relat guanyador

Passejo per aquest àmbit de paraules, petit jardí d'escollides flors. Com aquest Metget, quina descripció en la seva literatura! Em porta amb senzillesa a petits records del Buscón don Pablos, i em fa somriure mentre escolto la seva historia, el seu crim. La seva màgia precisa i oriental, pètals esperant una nit de vent. Per a deixar-me a la fi una aroma d'Edgard Allan Poe, com aquell cor que espera bategant, espera la paràsita flor dins la por.

Més enllà, arran de l'envà del jardí, tres flors entortolligades. Una quasi transparent filada de teranyina i eclèctica reflecteix una aranya aclaparadora de bellesa, col·leccionista de pètals, collaret de la Nepalina que intenta escapolir d'aus i mecànica. Debades ens diu la noia que ens ha transmet el seus colors, les paraules com un conte em fan petit i veig l'aranya i fins i tot veig una formigonera enfilada i viva.

La segona flor afamada. Li cal un àpat per a subsistir el rebuig? Un àpat de les seves flors? La saviesa de la Flora li diu que després tornarà a la vida, la fauna perduda en la primavera. M'encanta les paraules que em parlen dels angelets, llavors alades. I les emocions de cada tast del menú floral. Una mica evadint-se de les seves companyes, aquesta Flora s'abraça soleta.

I la tercera flor, sobresortint de la resta amb la seva aroma de nostàlgia, no sap qui és. Només viu en la memòria d'altres jardins, i tot d'una fa aroma a violeta, s'espargeix com una margarida, canvia el seu color i fins i tot la seva textura. I ens relata cada primavera els seus amors, on viu, sense viure. Amb paraules i adjectius per a cada nostàlgia. I es fa relat, bell de llegir.

Assolellada la rosa, la princesa, amb un borinot masegant-li els pètals. Amb una escriptura ben construïda creix la llegenda. I em fa preguntar si els lectors no encomanem la vida quotidiana al final de cada historia. Lectors egoistes que només volen la bellesa de la historia amagant les banalitats quotidianes. Rosa antiga i princesa de nostres somnis, s'acosta a la vida real suportant un Jordi borinot que potser va fer una gesta un dia. I un dia es cansarà la princesa i no sabrem mai més d'aquesta rosa. Flor llegida amb un somriure i agradable de respirar.

A l'ombra del silenci, esquerpa, amb les entranyes malaltes, plora i remuga per la seva xicota una flor de pètals estripats. Amb un llenguatge encisador, culpa la noia per tot, fins i tot d'haver nascut primer. No l'estima, i tanmateix l'enyora ara que no hi és. Ella que l'estava bastint dient que en tot errava, sentint que tanmateix la seua xicota estimava. Entranyes entortolligades, el relat d'aquesta flor fa mal. Et deixa trist. I et fa sentir.

Tanmateix ara haig de deixar anar totes aquestes flors. Agraït per la seva presència, demanant-li disculpes per no haver sabut treure'ls totes les aromes. Però una ha de marxar primer, buscar un nou àmbit per a la resta.

Així doncs, deixo anar primer i que prepari nou repte per a tots El metget, de l'Allan Lee.

Jo també faré per anar-hi. Encara que ara resti una estona en aquest tros de jardí enyorant aquella flor que no va arribar, perquè la vida quotidiana també té les seves belleses. Tanmateix la penso des de molt endins enamorat.

Agrair a tots la participació. Demanar disculpes per aquest comentaris, no en sé com fer. I felicitar la guanyadora i esperar el nou repte. Faré el possible per participar-hi.

Abraçada a tots.