Detall intervenció

Per cert, sobre el títol...

Intervenció de: Sergi Yagüe Garcia | 25-02-2009


El repte s'inspira en els 4 haikus.

Així doncs, és Aina (haikus 1, 2, 3 i 4)

Sergi


Respostes

  • Meravelles i misèries a quinze euros (haikú núm. 4)
    deòmises | 24/02/2009 a les 16:58

    Després de recollir la parada, escura les butxaques damunt de l'estoig de les pintures. Monedes i bitllets rebregats. La petita fortuna d'avui, que li permetrà un minso plat calent, ascendeix a quaranta-cinc euros. Tres retrats, traços perfectes dignes de ser exposats en les galeries d'art que emplenen la ciutat, exiliats en aquell passeig marítim atestat de turistes amb la pell envermellida pel sol estiuenc, de gavines xiscladores que busquen menjar en el capvespre tebi. Dins del cartipàs, les mostres, que utilitza dia a dia ben ordenades, barrejades amb els fulls en blanc encara, perquè no s'arruguin i no serveixin més.

    Capvespre ennuvolat, amb lleus tonalitats rogenques. Davant de la porta, busca amb la mirada una taula lliure enmig del fum que emplena el local. Necessita seure en una cadira, lluny del tràfec i del bullici del mostrador. Un plat calent i tranquil·litat. Al migdia ja ha passat amb un entrepà i una cervesa, ara farà un extra. La nit es presenta freda, encara que sigui finals d'agost. Un plat d'ous ferrats amb botifarra fresca i seques. I una ampolla de vi per acompanyar-lo. Un cigaló de rom amb força sucre i serà feliç almenys avui. Prefereix tenir l'estómac ple i dormir al ras en lloc de malgastar els seus diners en un llit tou i net en un hostal de mala mort.

    És ràpid, menja àvidament; engoleix i beu com si fos una cursa. Paga a contracor el compte, que ha estat més del que creia. I marxa, tot seguit, cap a la platja, amb l'ampolla de vi mig buida i una de plena que ha afegit al darrer moment a la suma final. Un dia és un dia. I així aconseguirà combatre millor el fred de la matinada. S'ha aixecat un vent gèlid, que li provoca esgarrifances. Un abric gastat i arnat li servirà d'abric, i la sorra humida serà, una nit més, l'immens llit per als seus somnis de pintor genial. S'adorm immediatament, amb l'estoig sota el cap, amollat amb un jersei rònec.

    El tractor que neteja i allisa la sorra s'atura. Un objecte estrany apareix al seu davant. L'operari en baixa i l'examina. Un abric esparracat envoltat de fulls estripats pertot arreu. Més enllà, un estoig de pintures i el seu contingut escampat al seu voltant. Als peus del mur de separació entre el passeig i la platja hi troba el cos colpejat i exànime d'un indigent. Despullat, sense vida, la pell lívida evidencia els rastres de les puntades de peu rebudes, dels cops de puny encaixats. L'operari resta en silenci mentre marca un número al seu mòbil. Mentrestant, el vent gèlid fa voleiar els dibuixos que, a quinze euros cadascun, alimentava les il·lusions d'aquell pintor mort per l'incivisme i la covardia de quatre degenerats.

    d.
    • "Un abric gastat i arnat li servirà d'abric" ha de ser "Un abric gastat i arnat li servirà de recer"(no+)
      deòmises | 24/02/2009 a les 17:02

      • Meravelles i misèries a quinze euros (haikú núm. 4)[aquí millor]
        deòmises | 24/02/2009 a les 21:15

        Després de recollir la parada, escura les butxaques damunt de l'estoig de les pintures. Monedes i bitllets rebregats. La petita fortuna d'avui, que li permetrà un minso plat calent, ascendeix a quaranta-cinc euros. Tres retrats, traços perfectes dignes de ser exposats en les galeries d'art que emplenen la ciutat, exiliats en aquell passeig marítim atestat de turistes amb la pell envermellida pel sol estiuenc, de gavines xiscladores que busquen menjar en el capvespre tebi. Dins del cartipàs, les mostres, que utilitza dia a dia ben ordenades, barrejades amb els fulls en blanc encara, perquè no s'arruguin i no serveixin més.

        Capvespre ennuvolat, amb lleus tonalitats rogenques. Davant de la porta, busca amb la mirada una taula lliure enmig del fum que emplena el local. Necessita seure en una cadira, lluny del tràfec i del bullici del mostrador. Un plat calent i tranquil·litat. Al migdia ja ha passat amb un entrepà i una cervesa, ara farà un extra. La nit es presenta freda, encara que sigui a finals d'agost. Un plat d'ous ferrats amb botifarra fresca i seques. I una ampolla de vi per acompanyar-lo. Un cigaló de rom amb força sucre i serà feliç. Almenys avui. Prefereix tenir l'estómac ple i dormir al ras en lloc de malgastar els seus diners en un llit tou i net, mentre resta famolenc, en un hostal de mala mort.

        És ràpid, menja àvidament; engoleix i beu com si fos una cursa. Paga a contracor el compte, que ha estat més del que creia. I marxa, tot seguit, cap a la platja, amb l'ampolla de vi mig buida i una de plena, que ha afegit al darrer moment a la suma final. Un dia és un dia. I així aconseguirà combatre millor el fred de la matinada. S'ha aixecat un vent gèlid, que li provoca esgarrifances. Un abric gastat i arnat li servirà de recer, i la sorra humida serà, una nit més, l'immens llit per als seus somnis de pintor genial. S'adorm immediatament, amb l'estoig sota el cap, amollat gràcies a un jersei rònec.

        El tractor que neteja i allisa la sorra s'atura. Un objecte estrany apareix al seu davant, il·luminat pels potents focus. L'operari en baixa i l'examina. Un abric esparracat envoltat de fulls estripats pertot arreu. Més enllà, un estoig de pintures i el seu contingut escampat per terra. Als peus del mur de separació, entre el passeig i la platja, hi troba el cos colpejat i exànime d'un indigent. Despullat, sense vida, la pell lívida evidencia els rastres de les puntades de peu rebudes, dels cops de puny encaixats. L'operari resta en silenci mentre marca un número al seu mòbil.

        Mentrestant, el vent gèlid fa voleiar els dibuixos que, a quinze euros cadascun, alimentaven les il·lusions d'aquell pintor mort per l'incivisme i la covardia de quatre degenerats.

        d.
  • Fam
    Vincent | 24/02/2009 a les 22:50

    Fa dues hores que sóc aquí. El Sol cau a plom i ningú no s'atura davant del petit espai que omplo amb el cavallet, els pinzells, la paleta gastada i les teles escampades estratègicament, en un intent desesperat de captar un possible client. Algú per a ser pintat, gravat en un llenç humil, per fer-ne una radiografia delicada de la seva estructura espacial, en una nova geografia, plasmada en la immobilitat d'un instant nascut per ser aturat. Pintar per viure o viure per pintar.
    I davant d'aquest aparador, la vida en moviment que brolla sense aturall: gent apressada que no veu res enfora de si mateix, parelles enamorades d'un amor que sembla dens, de tan físic en les mostres d'afecte que exhibeixen a tothom sense vergonya d'allò que senten. Els meus ulls de pintor aficionat no poden deixar de mirar-los.
    Podria intentar acolorir aquest petó esplèndid i dolç que es professen mentre s'abracen aliens al món que els envolta. El coll de la noia en subtil inclinació cap a l'esquerra, els llavis d'ell resseguint la galta, l'orella...el braç fort subjectant-li la cintura, en un gest mòrbid i suau.
    I el cel conjuminat amb la bellesa, oferint la llum perfecta per capir tots els sentits que se'n desprenen d'aquesta imatge en ofrena.
    Quinze euros per un quadre d'enamorats anònims.

    Tant se val si no el volen. Els he de pintar mentre es besen afamats, mentre el desig els nega el raciocini i l'impuls de l'instint els devora. Tenen fam l'un de l'altre. He de pintar aquesta fam immensa, fer que s'apoderi del quadre sencer, que confongui al qui miri en l'emoció descoberta.
    Que es pugui sentir la desraó i el misteri dels éssers pels quals batega la sang endins i són fets de carn i ossos. I de quelcom més, que no es veu però ha de sorgir en el llenç, com la màgia d'un violoncel tocant en solitud. Com un poema que mai no ha estat llegit, però és, en la seva nua bellesa.
    Començo pel groc dels cabells de la noia, groc com de palla de camp de blat. Prenc el pinzell amb força i penetro el llenç blanc i verge, mentre sostinc la mirada envers l'únic que ara importa, la raó de l'art en moviment.



  • Porcellana rosa (Haikú 2; fora de concurs)
    desideri | 24/02/2009 a les 23:04

    - T'agraden els meus pits?
    - Són ferms i suaus... -diu ell quasi endormiscat per la calma que segueix al coit.

    Li besa l'esquena i deixa que s'adormi amb el silenci de l'habitació. Amb sigil, es lleva i apaga el llum. A les fosques es dirigeix cap al bany. Tanca la porta per no destorbar el seu son tranquil i encén el llum. Observa el seu cos nu, s'acaricia els pits, que tant li agraden, i veu les restes d'esperma damunt del pèl púbic. És un amant extraordinari, que l'ha feta gaudir fins que ha quedat extenuat

    S'ha apagat el llum. Ja deuen haver cardat com bojos. La imagino, satisfeta, netejant-se. Tan viciosa i tan escrupulosa... Li fa fàstic el resultat de l'ejaculació? M'indigna la seva actitud! En la meva pròpia casa. Porta els seus amants sense cap pudor. I sento l'olor dels seus efluvis encara que canviï els llençols. Impregnen el matalàs, els coixins, tota l'habitació... Però avui s'acaba. Ho juro.

    Eixancarrada davant del bidet, es neteja l'entrecuix amb parsimònia. El xipolleig és mínim, perquè el silenci regna en l'edifici. I no sap com és el son del seu nou amant. L'ha conegut fa just unes hores. Aprofitant que el seu marit s'ha absentat per un viatge de negocis. Un cop més.

    Un cop més, ha estat fàcil enganyar-la. I, novament, ha caigut de quatre grapes. Avui, però, no em limitaré a observar-los. Aquesta vegada ho pagarà car. El terra del passadís està ple de roba escampada. Només cal resseguir-ne el camí, que duu directament al dormitori. I, com les anteriors vegades, l'amant de torn dormirà plàcidament, mentre ella es desempallega del semen. Tan viciosa i tan escrupulosa...

    Amb la tovallola s'eixuga el pubis i les cuixes. I es torna a mirar davant del mirall. Es veu preciosa, saciada, amb aquells pits que fan goig de veure sense roba. Els acaricia i obre la porta mentre apaga el llum. El primer cop d'ull en obrir-la reté la imatge del seu marit, però no reacciona a temps.

    Li tapo la boca amb la mà enguantada. I l'empenyo cap endins amb força. Tanco la porta mentre ella cau d'esquena i el cap topa amb la vora de la banyera. El cop és sec i el toll de sang que ràpidament es forma em dóna constància que ha estat també mortal. Comprovo el seu pols. No el trobo. No hi ha cap dubte: és morta. Sense proves ni indicis que em culpin.

    Deu minuts més tard, un home surt de l'edifici. Abans de sortir-ne, ha forçat el pany de la porta d'entrada del seu propi domicili. Rumb incert. Damunt de la tauleta de nit, a escassos centímetres d'on jau l'exhaust jove, hi ha un pot de vidre. Dins del pot, formol i els mugrons de la seva amant, aquella porcellana rosa i obscura, tèbia al tacte que tant l'encisava.

    Al matí, en despertar, el descobrirà.


    R. V.
    • Porcellana rosa està inspirat en l'haikú 1, perdó(no+)
      desideri | 24/02/2009 a les 23:17

  • El retrat (haikú núm 4)
    Yáiza | 25/02/2009 a les 00:02

    Avui fa tres mesos. El vent tardorenc em despentina i m'entra per les narius. Reconec amb nostàlgia l'olor a mes de Novembre, i mentre m'ajusto la bufanda començo el meu descens per la Rambla. Són les quatre de la tarda i no hi ha gaire moviment. La gent no està per romanços, camina ràpidament d'un lloc a l'altre i no s'atura gaire a tafanejar. Ja no és estiu, i els que quedem aquí no ens deixem sorprendre per les botigues de flors o d'animals, ni pels quioscos o els pintors. És dijous a la tarda, i un cop més camino sense pensar on vaig. Emperò, els meus peus saben prou bé on em porten.

    Ara que els últims turistes ja han fugit, hi ha molts menys pintors a banda i banda de la Rambla. El que jo busco, però, resisteix. El distingeixo de lluny, malgrat que per qui no se'ls ha mirat dos cops, tots tenen el mateix aspecte. Asseguts a una banqueta es concentren en el seu nou retrat, parapetats per totes aquelles obres d'art de carrer que, amb el rètol de "15€" penjat, esperen temptar el seu nou propietari. M'hi apropo, i sense ni un mot, deixo vagar els meus ulls pels quadres, fins que trobo el que jo busco. Fins que la trobo. Ell no diu res, ja s'ha acostumat a les meves visites i em deixa fer. Sap que no m'hi estaré més d'uns minuts i que llavors marxaré i no el tornaré a visitar fins al cap d'uns dies, o potser setmanes. Centro la mirada en ella, en les seves faccions perfectes, el seu somriure impecable. Un cop més, admiro la destresa del pintor, i agraeixo aquella tarda a Barcelona -la seva primera tarda a Barcelona- en què ell es fixà en ella, en la seva bellesa, i li va demanar que es deixés pintar. A canvi de res. Deixo que els meus pensaments retrocedeixin en el temps.

    Aquell estiu, el nostre estiu, l'Anna havia decidit passar-lo a Barcelona i deixar enrere, durant dos mesos, el seu poble, Sant Pol de Mar. El mes de juliol, fent un curset a la Universitat, a l'Agost, visitant llocs i adaptant-se a la ciutat, com deia ella. Ens vam trobar durant la seva segona setmana a la Ciutat Comtal, i una de les primeres coses que em va explicar va ser com aquell pintor li havia suplicat que es deixés retratar. Després, moltes tardes vam passar per davant la seva parada i el vam saludar aprofitant per comprovar que el retrat seguia allí, inamovible. Ens havíem enamorat, sí, i a l'acabar l'estiu ella va marxar a Sant Pol, "només per uns quants dies" em digué, i em deixà amb la promesa de la retrobada. El seu cotxe i ella mai no van arribar a Sant Pol. Avui fa tres mesos, i l'únic consol que em queda és el seu retrat. L'únic retrat de la Rambla que mai no durà el preu penjat.

  • Vell mariner (haikú 2; fora de concurs)
    deòmises | 25/02/2009 a les 00:02

    No hi ha res com el pit flonjo d'una jove per oblidar totes les penes de la mar.

    Aquesta sempre era la frase d'aquell vell mariner. Abans de morir, va deixar-nos l'encàrrec que a la seva làpida hi constés aquesta màxima. Avui, deu anys després de la seva mort encara el recordem. Sobretot jo. I us preguntareu per quin motiu. Senzillament, jo vaig servir-li totes les copes que va ser capaç de beure's en terra ferma. Sóc el cambrer d'aquest tuguri, una cova per a llops de mar, enmig del no-res, allà on ningú no desitjaria caure-hi mort. L'Avern, si voleu anomenar-lo d'alguna manera. I, si us he de confessar, no totes les seves converses eren deliris de borratxo xaruc. Teniu temps? Si el teniu i em voleu escoltar, us explicaré el perquè d'aquesta màxima.

    Aquest vell mariner també va ser jove, com vosaltres. La seva cara va ser suau abans de clivellar-se per la sal de la mar i poblar-se d'aquella espessa barba que li donava un aspecte ancestral. I, encara que penseu que només estimava el rom que omplia les ampolles que ell buidava, va enamorar-se de la dona més bella d'aquestes contrades. La dona que superava la bellesa de qualsevol dona que pugueu trobar en els ports on atraqueu. No em creieu?

    Coneixeu les Roques Bessones, a deu milles d'aquí? Aquest vell mariner va sortir a navegar un matí de temporal. Sol. Ningú no el va voler acompanyar. Els més vells de vosaltres de ben segur que sabreu de quin dia parlo. Alguns de vosaltres vau titllar-lo de mentider en el seu dia. I vau marxar. Jo, que tenia l'obligació de restar darrere la barra, vaig escoltar-lo. Pacientment, mentre ell demanava més rom.

    Martí, em va dir, avui he descobert la criatura més bella que els meus ulls mai han vist. L'he trobada damunt de les Roques Bessones, descalça i nua. Llavors, la mar s'ha calmat. I em cridava pel meu nom. Però jo no la coneixia. M'ha convençut i he amarrat la barca en una caleta arrecerada, que fins avui no havia vist. M'ha fet jeure damunt de la roca, mentre em despullava. La sentia càlida, malgrat la brisa que bufava, m'acaronava amb dolçor, m'estremia cada contacte dels seus pits flonjos a la pell. I quan s'ha assegut damunt del meu sexe, ha estat com tocar l'horitzó de sobte. He arribat als espasmes de l'orgasme en segons i he aclucat els ulls, dins de les parpelles hi retenia el seu rostre, el seu cos. Quan els he obert, ja havia desaparegut.

    I aquesta desaparició va allargar-se fins el dia de la seva mort. Els seus familiars asseguren que repetia un nom, el mateix que escrivia en llibretes que deixava aquí. Sempre el mateix: Lilith. Jo crec que la va buscar tota la vida i ella sols va aparèixer quan va voler. Potser per això bevia, per oblidar aquest rostre que el perseguia, que l'havia enamorat. Encara que vosaltres penseu que era un vell borratxo sense cor.

    d.
  • Aina
    Sergi Yagüe Garcia | 25/02/2009 a les 12:07

    Aina


    1


    L'escriptor baixa a la Rambla. Fa estona que no escriu res. Els seus ulls encara veuen el cos nu de l'Aina. És incapaç de concentrar-se en cap altra cosa que no siguin els seus pits, tebis al tacte, de mugrons obscurs. En la seva pell suau i fina, com porcellana rosa.


    2


    Fa una setmana que la coneix, des que les seves mirades es van trobar a través del fum del bar on l'escriptor intenta oblidar coses que ja no recorda. Acostuma a seure en un racó i beure fins que la seva consciència es transforma en el cant ronc d'un llop de mar, nàufrag en un mar de fracàs etìlic.

    3


    El primer cop que van fer l'amor va ser a l'estació. El mateix dia que es van conèixer. Havia estat ella qui s'havia aixecat de la seva taula i s'havia assegut a la d'ell, tot presentant-se. Impossible, pensava l'escriptor, que una noia jove, maca, interessant, es fixés en un home en decadència, com ell. Però ho va fer. Van passar la tarda bevent i rient i quan ella li va demanar que l'acompanyés a l'estació, ell ho va fer i es va deixar portar. Van fer-ho drets, desesperats, en un racó fosc, mentre a pocs metres, la gent caminava nerviosa els camins de ferro, arrossegant maletes cap a destins diversos.

    4


    La nit anterior la van passar a casa d'ell. Ara, mentre l'escriptor camina per la Rambla, recorda la frescor de la seva pell, la calidesa del seu interior, la perícia de les seves mans i la seva boca, com el va fer sentir, inexpert, més fracassat en l'amor, encara. Observa els pintors de carrer. Per quinze euros són capaços de fer autèntiques obres mestres, però ell ara és capaç de fer un retrat encara més perfecte, un retrat de l'Aina, d'allò que li ha despertat. El podria fer a cegues.

    5


    L'escriptor puja a casa. Engega l'ordinador i tecleja un títol. La resta apareix sola, com si sempre hagués estat allà. És això, pensa, quan llegeix el què ha escrit. Això m'ha despertat. Deixa els fulls impresos sobre la taula. L'Aina dorm, despullada entre els llençols. Quan es desperta, s'aixeca i travessa l'estudi nua, somrient. Li fa un petó i agafa el grapat de fulls de sobre la taula de l'escriptor. Sorpresa, llegeix en veu alta:

    Aina: Poesia a la meva literatura



    Sergi Yagüe
    • RE: Aina (aquest, millor)
      Sergi Yagüe Garcia | 25/02/2009 a les 12:08

      Aina


      1


      L'escriptor baixa a la Rambla. Fa estona que no escriu res. Els seus ulls encara veuen el cos nu de l'Aina. És incapaç de concentrar-se en cap altra cosa que no siguin els seus pits, tebis al tacte, de mugrons obscurs. En la seva pell suau i fina, com porcellana rosa.


      2


      Fa una setmana que la coneix, des que les seves mirades es van trobar a través del fum del bar on l'escriptor intenta oblidar coses que ja no recorda. Acostuma a seure en un racó i beure fins que la seva consciència es transforma en el cant ronc d'un llop de mar, nàufrag en un mar de fracàs etìlic.

      3


      El primer cop que van fer l'amor va ser a l'estació. El mateix dia que es van conèixer. Havia estat ella qui s'havia aixecat de la seva taula i s'havia assegut a la d'ell, tot presentant-se. Impossible, pensava l'escriptor, que una noia jove, maca, interessant, es fixés en un home en decadència, com ell. Però ho va fer. Van passar la tarda bevent i rient i quan ella li va demanar que l'acompanyés a l'estació, ell ho va fer i es va deixar portar. Van fer-ho drets, desesperats, en un racó fosc, mentre a pocs metres, la gent caminava nerviosa els camins de ferro, arrossegant maletes cap a destins diversos.

      4


      La nit anterior la van passar a casa d'ell. Ara, mentre l'escriptor camina per la Rambla, recorda la frescor de la seva pell, la calidesa del seu interior, la perícia de les seves mans i la seva boca, com el va fer sentir, inexpert, més fracassat en l'amor, encara. Observa els pintors de carrer. Per quinze euros són capaços de fer autèntiques obres mestres, però ell ara és capaç de fer un retrat encara més perfecte, un retrat de l'Aina, d'allò que li ha despertat. El podria fer a cegues.

      5


      L'escriptor puja a casa. Engega l'ordinador i tecleja un títol. La resta apareix sola, com si sempre hagués estat allà. És això, pensa, quan llegeix el què ha escrit. Això m'ha despertat. Deixa els fulls impresos sobre la taula. L'Aina dorm, despullada entre els llençols. Quan es desperta, s'aixeca i travessa l'estudi nua, somrient. Li fa un petó i agafa el grapat de fulls de sobre la taula de l'escriptor. Sorpresa, llegeix en veu alta:

      Aina: Poesia a la meva prosa



      Sergi

      • Per cert, sobre el títol...
        Sergi Yagüe Garcia | 25/02/2009 a les 12:13

        El repte s'inspira en els 4 haikus.

        Així doncs, és Aina (haikus 1, 2, 3 i 4)

        Sergi
  • Camins de ferro (haiku 3)
    Sergi Yagüe Garcia | 25/02/2009 a les 17:02

    Camins de ferro (haiku 3).

    A l'andana, un munt de gent desesperada intentava esbrinar alguna cosa sobre el tren que encara no havia arribat. La megafonia inintel·ligible bramava indicacions que ningú, ni nadius ni estrangers, encertava a desxifrar. Enmig del tumult, esclatà una baralla. Cinc nois negres es barallaven amb cinc de blancs. Una senyora que arrossegava una maleta enorme es va veure envoltada de cames, braços, punys i sabates. Va caure a terra i es va posar a gemegar. Un parell de guardes de seguretat es va separar del farcit grup que ja dispersava els esvalotadors per ajudar-la. "Senyora, es troba bé?", preguntava un d'ells. "Ai, que m'han trencat alguna cosa!", exclamava la dona. "Han començat els pelats!", informava un senyor de mitjana edat, vestit amb l'uniforme fosforescent dels auxiliars de la neteja. Van sonar diverses veus que ho corroboraven. Els guardes de seguretat que havien ajudat la senyora arrencaren a córrer, més per poder dir que havien intervingut en la batalla campal que per ajudar els seus companys. Es van separar per esquivar una parella que es besava i es grapejava com si, de cop i volta, haguessin descobert que el gust de la carn humana els encantava. Ella duia una faldilla tan curta que se li endevinava el començament de la corba de la natja, i una samarreta que se li acabava just per sobre el melic. Ell no feia més que buscar les parts exposades de pell amb les mans, sense cap mirament. Els pantalons no li queien a terra, probablement, perquè se li aguantaven amb l'erecció, però se li veien uns calçotets foscos de marca, per dins dels quals s'aventuraven les mans d'ella. "Mare meva!", protestava un avi aparentment escandalitzat que no els treia els ulls de sobre. Un parell de magribins, asseguts en un dels bancs vermells, miraven l'escena, però només tenien ulls per les natges insinuades de la noia. Feien comentaris entre ells mentre feien veure que compartien el diari de distribució gratuïta. La megafonia continuava bramant en el seu idioma inventat. El so s'espessia barrejat entre la llum blanquinosa i deficient. Llum i so eren engolits per l'atmosfera enrarida, feta d'un aliatge de ferro, humanitat i tabac. "Cony de tren!", protestava un home amb pinta d'executiu. Duia un maletí a la mà i una bossa d'ordinador portàtil penjada en bandolera. Un parell de dones romaneses (una d'elles carregava un immòbil nadó embolicat en una flassada ronyosa) papallonejaven al seu voltant mentre una tercera li robava la cartera. Tothom protestava pel retard. Aquell dia començava malament per tots aquells usuaris nerviosos que no sabien per què hi havia un retard tan gran a la seva línia. A uns quants quilòmetres d'allà, el conductor del comboi mirava de calmar-se, el tren aturat enmig de les vies, mentre l'ambulància, la policia i el jutge s'encarregaven de retirar les restes del cadàver de la tercera persona (suïcida o inconscient) que atropellava en el que portaven d'aquell mes…


    Sergi Yagüe
  • Pintor de carrer fa retrats, obres mestres, per quinze euros
    Vladimir | 25/02/2009 a les 17:08

    No va ser la voluntat de ser retratat la que va fer asseure'm en el tamboret atrotinat, encarant un cavallet de fusta corcat i esquitxat de taques de pintura. No: va ser aquell rètol presumptuós, escrit amb lletres vermelles de mida desigual i traç insegur -la cal·ligrafia d'un nen o un analfabet. La primera informació era redundant -l'home s'havia instal·lat al bell mig de la Rambla, envoltat dels parrups dels coloms i de turistes cridaners-, i per bé que em va satisfer que s'indiqués el preu dels retrats -el regateig és propi de cultures primitives, incivilitzades-, que l'artista s'oferís a crear "obres mestres" em va semblar improbable, i com que detesto l'arrogància vaig acomodar-me -és un dir- sobre el tamboret i amb posat reptador, burleta, vaig dir-li:

    -Apa, mestre! Faci'm un passaport a la posteritat.

    Ell, cargolant-se l'extrem engominat d'un llarg bigoti postís, va contemplar-me amb una mirada extraviada -no sé si il·luminada per la genialitat o per un excés d'alcohol (els extrems sovint es freguen)-, va dir "segui, sisplau" -innecessàriament: jo ja ho havia fet sense demanar-li permís- i va començar a moure el carbonet sobre la tela. Treballava amb desfici, posseït per una força insòlita, movent la mà dreta amb espasmes frenètics i llençant-me llambregades breus, penetrants. Immers en un silenci incòmode, boicotejava els meus intents de conversa amb monosíl·labs bruscos, i només va respondre quan -malintencionadament- vaig preguntar-li:

    -I com s'ho fa per crear obres mestres?

    -És que tinc un do -va explicar, insolent-. Un do inusual. Pocs artistes el tenen.

    Els curiosos que s'acostaven miraven alternativament al dibuix i a mi -movent els caps com espectadors en un partit de tennis-, feien gestos ostensibles d'aprovació i pronunciaven comentaris elogiosos en veu baixa.

    -Ja està -va dir en acabar. Encara ara el recordo, netejant-se els dits amb un drap mentre esperava la meva reacció-. Què li sembla?

    Era un treball admirable, detallista, impensable en algú de maneres tan tosques. De primer vaig pensar que havia quedat molt afavorit: els cabells abundants, els ulls espurnejants, els llavis molsuts. Després vaig haver de reconèixer que no era jo. No. De fet, no m'hi assemblava gens.

    -Que em vol prendre el pèl? -vaig preguntar, content de no haver-li avançat els diners, i disposat, si calia, a arribar a les mans.

    I llavors, sense immutar-se -semblava avesat a aquella mena de queixes- va atansar-me un mirall. Vaig haver d'admetre que la persona que reflectia el mirall i la del retrat eren idèntiques. Però la meva imatge -vull dir la imatge que m'era familiar de tants anys-, no apareixia per enlloc.

    -Ja li he parlat abans del meu do -va dir.

    Em mirava al mirall, tremolós, terroritzat:

    -I ara què faré?

    Va arronsar les espatlles:

    -Què vol que li digui! Molts agraeixen una segona oportunitat a la vida. Un recomençament. Busqui nous amics, una dona que l'estimi. Una feina.

    I mentre s'embutxacava els dos bitllets va afegir:

    -Miri: jo vaig començar a pintar.


    • Sangy: no cal que et digui en quin haikú s'inspira el meu repte, oi? n+
      Vladimir | 25/02/2009 a les 17:10

  • El passatger (haiku 3)
    Ultra Violet | 25/02/2009 a les 22:24

    L'home ha entrat puntual a l'estació, de bon matí, enfundat en la seva caçadora de pell. Porta un bossa d'esport i un mòbil penjat al coll. No es dirigeix cap a l'andana. Ha escollit un banc discret, a recer de les mirades, des d'on observa les passes atrafegades de la gent. Pot estar hores veient-los transitar davant seu, observant-los atentament: els que entren a l'estació, apressats, amb un objectiu clar; els que surten en una direcció ja apresa, sense vacil·lar. Li fascina que tothom sàpiga cap a on va, que no dubtin. Alguns semblen alegres. Altres carregen un rictus seriós i abaltit. La majoria, però, són autòmats, cares de pedra que emmascaren qualsevol tipus d'emocions. Les dones li atrauen especialment; se les mira totes. Les segueix quiet, imagina les seves vides, si estan enamorades, o casades, o si tenen un amant. Ell fa tant de temps que no ha estat amb una... des de que es va separar. La trucada que espera no és pas d'una dona, vol una resposta a algun dels centenars de currículums que ha enviat per Internet. Sap que és molt difícil. Està en una espiral de la que no veu l'eixida.

    En pocs mesos la vida li canvià radicalment. Primer van ser els negocis, no rutllaven: deutes, embargaments. Desprès la separació, un piset de lloguer, problemes per trobar feina, i el carrer. Sí, ara viu al carrer, dorm en una plaça de la part alta de Barcelona, on es volia comprar un pis abans de decidir-se per un xalet als afores. Ell és un captaire que té molta por al carrer, als altres pidolaires. No li agrada la zona Vella, diu que és insegura. Tampoc no li agraden els albergs, el tracten com a un alcohòlic, o un boig; però hi va, de tant en tant, per dutxar-se, menjar calent i rentar la roba.

    L'entrevista li havia anat molt bé, el test psicològic i el psicotècnic també. La feina no era res de l'altre món: vigilant nocturn en uns magatzems, però estava content. Només quedaven uns detalls per concretar, quan li van fer la maleïda pregunta. -Adreça?

    L'home entra puntual a l'estació. No es dirigeix a l'andana, s'estima més seure en un banc discret i veure com passa la gent. Li fascina la convicció amb que caminen, com si sabessin on van. Un pensament li fa ombra, mentre veu un captaire que arrossega el pas i un carret del supermercat, ple d'andròmines, deixant enrere un tel de fetor.


  • Companys de taverna
    angie | 25/02/2009 a les 23:04

    A la taverna tot el dia hi entrava i sortia gent. Ja de bon matí, quan el sereno de la vila, anava casa per casa a despertar els pescadors, la taverna obria les portes per rebre els primers «fidels», mig endormiscats, a prendre una barreja. L'olor de l'anís era tan forta que els acabava espavilant. En Joan Batet era un d'ells. En tornar d'una jornada al mar, era el primer lloc que trepitjava, i a l'hivern, època de temporals, s'hi passava tot el dia. La casa era massa freda i enlloc s'estava més bé que en aquell tuguri. Li agradava l'ambient càlid i les històries que uns i altres, explicaven sota la llum dels carburs. Quan arribaven els comerciants del suro, era divertit sentir les discussions que encetaven aquests, amb els vells llops de mar. Gent de pagès mai s'havia fet amb gent marinera. A mida que passaven els minuts, l'aire s'anava carregant de fum i de la fortor del tabac de pipa. L'olor de socarrat de les menges que s'hi feien, convivia irremeiablement amb la de les restes de peix que es podrien a la platja i que, la porta batent s'encarregava d'escampar cap a l'interior. Les veus s'alçaven a mida que els gots s'anaven buidant. El taverner, un home d'aspecte marcial, sordmut de naixement, era l'únic que semblava controlar el batibull, quan de sobte, donava un cop amb la mà oberta sobre el taulell. En Joan recordava sovint l'estranyesa que li produí la primera vegada. Com podia sentir l'enrenou?. I és que, naturalment, no el sentia, però ho repetia, de quan en quan, perquè ningú s'oblidés de pagar abans de marxar. Quan ho feia, li dedicava sempre un somriure. Privilegis de ser el seu millor client, suposava.
    Aquell petit reducte de fusta rònega, salnitre i alcohol, fou per a en Joan, un parèntesi en la vida, més ple de significat que la pròpia vida. Quan morí, l'oblidaren aviat. Tots menys el taverner, que dia rere dia, anava al cementiri de pescadors i ruixava amb un got de barreja, la llosa freda on reposava en Joan Batet.


    • RE: Companys de taverna (3) (Aquí!!!)
      angie | 25/02/2009 a les 23:05

      A la taverna tot el dia hi entrava i sortia gent. Ja de bon matí, quan el sereno de la vila, anava casa per casa a despertar els pescadors, la taverna obria les portes per rebre els primers «fidels», mig endormiscats, a prendre una barreja. L'olor de l'anís era tan forta que els acabava espavilant. En Joan Batet era un d'ells. En tornar d'una jornada al mar, era el primer lloc que trepitjava, i a l'hivern, època de temporals, s'hi passava tot el dia. La casa era massa freda i enlloc s'estava més bé que en aquell tuguri. Li agradava l'ambient càlid i les històries que uns i altres, explicaven sota la llum dels carburs. Quan arribaven els comerciants del suro, era divertit sentir les discussions que encetaven aquests, amb els vells llops de mar. Gent de pagès mai s'havia fet amb gent marinera. A mida que passaven els minuts, l'aire s'anava carregant de fum i de la fortor del tabac de pipa. L'olor de socarrat de les menges que s'hi feien, convivia irremeiablement amb la de les restes de peix que es podrien a la platja i que, la porta batent s'encarregava d'escampar cap a l'interior. Les veus s'alçaven a mida que els gots s'anaven buidant. El taverner, un home d'aspecte marcial, sordmut de naixement, era l'únic que semblava controlar el batibull, quan de sobte, donava un cop amb la mà oberta sobre el taulell. En Joan recordava sovint l'estranyesa que li produí la primera vegada. Com podia sentir l'enrenou?. I és que, naturalment, no el sentia, però ho repetia, de quan en quan, perquè ningú s'oblidés de pagar abans de marxar. Quan ho feia, li dedicava sempre un somriure. Privilegis de ser el seu millor client, suposava.
      Aquell petit reducte de fusta rònega, salnitre i alcohol, fou per a en Joan, un parèntesi en la vida, més ple de significat que la pròpia vida. Quan morí, l'oblidaren aviat. Tots menys el taverner, que dia rere dia, anava al cementiri de pescadors i ruixava amb un got de barreja, la llosa freda on reposava en Joan Batet.

      • sangyfetge, perdona perquè estic una mica atavalada.. és el haikú 2 n+
        angie | 25/02/2009 a les 23:06

        • Companys de taverna (haikú 2) DEFINITIU I TOT AQUÍ! (buuuuf)
          angie | 25/02/2009 a les 23:09

          A la taverna tot el dia hi entrava i sortia gent. Ja de bon matí, quan el sereno de la vila, anava casa per casa a despertar els pescadors, la taverna obria les portes per convidar els primers «fidels», mig endormiscats, a prendre una barreja. L'olor de l'anís era tan forta que els espavilava abans de fer el primer glop. En Joan Batet era un d'ells. En tornar d'una jornada al mar, era el primer lloc que trepitjava, i a l'hivern, època de temporals, s'hi passava tot el dia. La casa era massa freda i enlloc s'estava més bé que en aquell tuguri. Li agradava l'ambient càlid i les històries que uns i altres, explicaven sota la llum dels carburs. Quan arribaven els comerciants del suro, era divertit sentir les discussions que encetaven aquests, amb els vells llops de mar. Gent de pagès mai s'havia fet amb gent marinera. A mida que passaven els minuts, l'aire s'anava carregant de fum i de la fortor del tabac de pipa. L'olor de socarrat de les menges que s'hi feien, convivia irremeiablement amb la de les restes de peix que es podrien a la platja i que, la porta batent s'encarregava d'escampar cap a l'interior. Les veus s'alçaven a mida que els gots s'anaven buidant. El taverner, un home d'aspecte marcial, sordmut de naixement, era l'únic que semblava controlar el batibull, quan de sobte, donava un cop amb la mà oberta sobre el taulell. En Joan recordava sovint l'estranyesa que li produí la primera vegada. Com podia sentir l'enrenou?. I és que, naturalment, no el sentia, però ho repetia, de quan en quan, perquè ningú s'oblidés de pagar abans de marxar. Quan ho feia, li dedicava sempre un somriure. Privilegis de ser el seu millor client, suposava.
          Aquell petit reducte de fusta rònega, salnitre i alcohol, fou per a en Joan, un parèntesi en la vida, més ple de significat que la pròpia vida. Quan morí, l'oblidaren aviat. Tots menys el taverner, que dia rere dia, anava al cementiri de pescadors i ruixava amb un got de barreja, la llosa freda on reposava en Joan Batet.

  • Sense sang (h. 2)
    Ayurveda | 26/02/2009 a les 02:31

    - Treu-me la imatge del meu davant -m'escridassa en seure -. I serveix-me una ampolla sencera.

    No cal que em digui res més. Dia rere dia és el mateix: he de moure la Verge del Carme del seu lloc habitual i deixar-li una ampolla de conyac. I callar. Arriba borratxo i marxa, quasi inconscient, amb els primers raigs de sol. Al llarg d'aquestes hores, no atura el deliri, una lletania que repeteix fins a la sacietat, que ningú no vol escoltar ja. Són molts anys en què les paraules han resultat inamovibles, com un guió memoritzat a la perfecció.

    Jo li vaig veure el pit, la ferida, no va sagnar mai, malgrat els sécs a les mans produïts per les cordes tibants, ni tan sols quan van acorralar-lo i el van rebentar a cops, colla de supersticiosos, per un simple tatuatge, una pell pigmentada de tinta xinesa, i la ferida, la que no va deixar brollar ni una miserable gota de sang, travessava el tatuatge, la cicatriu, ningú no en sabia res, de l'existència del tatuatge ni de la ferida, aquell matí, quan el ganivet era mal col·locat i se'l va clavar i l'intent d'extreure-se'l va esquinçar-li més la carn, que partí el tatuatge en dos, la imatge, la Verge profanada, un enviat del dimoni, en descobrir-lo, aprofitant que era embriac el van despullar, sabien que hi havia alguna cosa amagada sota les dues camises, que sempre duia, no sagnava mai, ni en caure damunt de la roca, i els meus ulls sotgen cada centímetre de pell blana, i el pigment del rostre partit, absència de color en la cicatriu, i les cares lívides d'aquells gossos, el volen matar, i ho fan, aprofiten que està indefens, borratxo, quan la nit els protegeix i amaga l'assassinat, el tusten fins que es cansen, l'enfonsen sota l'aigua, a pocs metres de la platja, guaiten que ningú més no miri, dins de la seva barca deixen el cadàver, l'allunyen amb els seus rems, i l'abandonen enmig de la mar, i tornen, dormiran plàcidament, sense remordiments, només jo, que li vaig veure el pit i la ferida que no sagnava i els cops i la salvatgina que s'apoderava d'aquells lladregots, mariners com ell, supersticiosos, guardaran el secret fins al sepulcre, i jo, jo viuré amb les imatges, i omplo un nou got i bec per esborrar aquesta Verge amb el rostre dividit i el record torna com les ones que se'l van endur mar endins i el van retornar amb el primer temporal i en plena descomposició sense cap prova de l'agressió i tothom al poble semblava no saber res i tothom va veure el tatuatge com els meus ulls van veure'l, i va persignar-se tres cops i agraïen que la mort se l'hagués endut perquè creien que era un emissari del dimoni i els meus ulls, jo li vaig veure el pit, la ferida...

    El deixo envoltat pel deliri, que no escolto ni crec, per atendre la gent que no para d'entrar al Cafè.


    Ayurveda
  • Són quinze euros (4)
    perunforat | 26/02/2009 a les 19:19

    El traçat del carrer Pintors és des d'abans del segle XX. Allà conviuen un eixam d'artistes.
    Anònims que signen amb inicials, noms de pila o gargots en una cantonada. Aquarel.les, olis, litografies, ceres i carbonets s'impregnen frisant la textura llisa. Es fa del que més ven, caricatures a l'instant, com si cada dia fos un concurs de pintura ràpida.
    Despuntant el sol arriben els més matiners. El bar més proper treu fum a base de cafès americans, tallats curts de cafè, cigalons i croissants desgongelats.
    Sobre la vorera gastada dissenyen els seu aparadors, les obres més llampants i polides per atraure als client.
    En Paolo precedeix la renglera, un vidu procedent d'Argentina que tan li és el futur i fa quadres com a xurros. És l'encarregat de la urbana pel seu accent encisador i convincent. Corbat i maldestre amb les dones és en "Rastes", un hippie sense benefici però amb un ofici calat a les mans amb el carbonet.
    De costat la "dona del canvi", -en tens de cinc?-, amb un monyo impossible de desfer, una cigarreta de drum als dits i amb les mateixes sandàlies, faci fred o calor. Si en Paolo no té canvi, fa el mateix crit ensordidor a en Ferran, un jove del Pallars Jussà, cansat de la solitud i la foscor de la Vall on vivia, fon les mirades amb pintura a l'oli, un autèntic "Renoir". Davant per davant, l'Isabella, una anciana italina que aparenta anys i un somriure amb dues dents. Pinta amb ceres i envernissa les seves obres. I tants d'altres.
    Tot i les hores, i el geni de tots ells, es manté l'estàtic preu de quinze euros. Sense inflació, ni augments de sou. Un conveni verbal que estableix un valor monetari igual per a tots els productes.
    I dins el bullici de la ciutat, el silenci del carrer Pintors continua treballant amb les mans.

    • RE: Són quinze euros (4)
      perunforat | 26/02/2009 a les 19:41

      El traçat del carrer Pintors és des d'abans del segle XX. Allà conviuen un eixam d'artistes.
      Anònims que signen amb inicials, noms de pila o gargots en una cantonada. Aquarel.les, olis, litografies, ceres i carbonets s'impregnen frisant la textura llisa. Es fa del que més ven, caricatures a l'instant, com si cada dia fos un concurs de pintura ràpida.
      Despuntant el sol arriben els més matiners. El bar més proper treu fum a base de cafès americans, tallats curts de cafè, cigalons i croissants desgongelats.
      Sobre la vorera gastada dissenyen els seu aparadors, les obres més llampants i polides per atraure als client.
      En Paolo precedeix la renglera, un vidu procedent d'Argentina que tan li és el futur i fa quadres com a xurros. És l'encarregat de la urbana pel seu accent encisador i convincent. Corbat i maldestre amb les dones és en "Rastes", un hippie sense benefici però amb un ofici calat a les mans amb el carbonet.
      De costat la "dona del canvi", -en tens de cinc?-, amb un monyo impossible de desfer, una cigarreta de drum als dits i amb les mateixes sandàlies, faci fred o calor. Si en Paolo no té canvi, fa el mateix crit ensordidor a en Ferran, un jove del Pallars Jussà, cansat de la solitud i la foscor de la Vall on vivia, fon les mirades amb pintura a l'oli, un autèntic "Renoir". Davant per davant, l'Isabella, una italina que aparenta anys i un somriure amb dues dents. Pinta amb ceres i envernissa les seves obres. I tants d'altres.
      Tot i les hores, i el geni de tots ells, es manté l'estàtic preu de quinze euros. Sense inflació, ni augments de sou. Un conveni verbal que estableix un valor monetari igual per a tots els productes.
      I dins el bullici de la ciutat, el silenci del carrer Pintors continua treballant amb les mans.

      • Definitiu:RE: Són quinze euros (4)
        perunforat | 26/02/2009 a les 20:10

        El traçat del carrer Pintors és des d'abans del segle XX. Allà conviuen un eixam d'artistes. Anònims que signen amb inicials, noms de pila o gargots en una cantonada.
        Aquarel.les, olis, litografies, ceres i carbonets s'impregnen frisant la textura llisa. Es fa del que més ven, caricatures a l'instant, com si cada dia fos un concurs de pintura ràpida.
        Despuntant el sol arriben els més matiners. El bar més proper treu fum a base de cafès americans, tallats curts de cafè, cigalons i croissants desgongelats. Sobre la vorera gastada dissenyen els seu aparadors, les obres més llampants i polides per atraure als client.
        En Paolo precedeix la renglera, un vidu procedent d'Argentina que tan li és el futur i fa quadres com a xurros. És l'encarregat de la urbana pel seu accent encisador i convincent. Corbat i maldestre amb les dones és en "Rastes", un hippie sense benefici però amb un ofici calat a les mans amb el carbonet. De costat la "dona del canvi", -en tens de cinc?-, amb un monyo impossible de desfer, una cigarreta de drum als dits i amb les mateixes sandàlies, faci fred o calor. Si en Paolo no té canvi, fa el mateix crit ensordidor a en Ferran, un jove del Pallars Jussà, cansat de la solitud i la foscor de la Vall on vivia, fon les mirades amb pintura a l'oli, un autèntic "Renoir". Davant per davant, la Isabella, una italina que aparenta anys i somriu a dues dents. Pinta amb ceres i envernissa les seves obres. I tants d'altres que cicatritzen el carrer amb cetona i oli de llinosa.
        Tot i les hores, i el geni de tots ells, es manté l'estàtic preu de quinze euros. Sense inflació, ni augments de sou. Un conveni verbal que estableix un valor monetari igual per a tots els productes.I dins el bullici de la ciutat, el silenci del carrer Pintors continua treballant amb les mans.


        pd:he de dir que no m'agrada com ha quedat però ja no tinc més temps...ho deixo tal qual!-allò de..."el més important és participar" doncs equiliquà!Bon repte companys!
        • DEFINITIU RE: Són quinze euros (4)
          perunforat | 26/02/2009 a les 20:16

          El traçat del carrer Pintors és des d'abans del segle XX. Allà conviuen un eixam d'artistes. Anònims que signen amb inicials, noms de pila o gargots en una cantonada.
          Aquarel.les, olis, litografies, ceres i carbonets s'impregnen frisant la textura llisa. Es fa del que més es ven, caricatures a l'instant, com si cada dia fos un concurs de pintura ràpida.
          Despuntant el sol arriben els matiners. El bar més proper treu fum a base de cafès americans, tallats curts de cafè, cigalons i croissants desgongelats. Sobre la vorera gastada preparen els seu aparadors per lluir les obres més llampants i polides.
          En Paolo precedeix la renglera, un vidu procedent d'Argentina que tan li és el futur i fa quadres com a xurros. És l'encarregat de la urbana pel seu accent encisador i convincent. Corbat i maldestre amb les dones és en "Rastes", un hippie sense benefici però amb un ofici calat a les mans amb el carbonet. De costat la "dona del canvi", -en tens de cinc?-, amb un monyo impossible de desfer, una cigarreta de drum als dits i amb les mateixes sandàlies, faci fred o calor. Si en Paolo no té canvi, fa el mateix crit ensordidor a en Ferran, un jove del Pallars Jussà, cansat de la solitud i la foscor de la Vall on vivia, fon les mirades amb pintura a l'oli, un autèntic "Renoir". Davant per davant, la Isabella, una italina que aparenta anys i somriu a dues dents. Pinta amb ceres i envernissa les seves obres. I tants d'altres que cicatritzen el carrer amb cetona i oli de llinosa.
          Tot i les hores, i el geni de tots ells, es manté l'estàtic preu de quinze euros. Sense inflació, ni augments de sou. Un conveni verbal que estableix un valor monetari igual per a tots els productes.
          Dins el bullici de la ciutat, el silenci del carrer Pintors continua treballant amb les mans.


  • Nina de porcellana (1)
    XvI | 26/02/2009 a les 20:35

    Els dos cossos jauen separats al llit en un fals descans. Ell voldria que fos plàcid, a les fosques, còmode. Mai no ho ha estat.
    Com sempre, fingeix un son profund que ella sembla respectar. Sent els seus moviments suaus quan acomoda el seu coixí i s'incorpora per recolzar-hi l'esquena. Lentament, per no destorbar-lo, imagina. Però, tot plegat, potser només és el que vol imaginar. Podria ser un moviment sec, indiferent, que tot just pretén trobar una postura familiar, preàmbul d'una cigarreta. Un automatisme. «En això ens hem convertit?» pensa, i segueix fingint el seu son profund amb la respiració compassada i els ulls clucs, tot i que podria obrir-los perfectament sense que ella se n'adonés. Ell no els vol obrir. Té por de veure el blanc sutjós de fràgil paper de fumar en què s'ha convertit aquella pell suau i dolça que per a ell sempre serà de porcellana. Esbufega i allunya amb aquest gest la dissortada imatge. Al cap i a la fi, tampoc ell ha tingut gaire cura del seu físic. Per molt que jove, el seu cos és una massa informe arrugada com els llençols després de la còpula, castigat per un munt de substàncies prohibides que creia tenir controlades. No té cap dret a retreure-li res, a ella.
    -És tard.
    Ell continua la seva peculiar ficció, remugant com a resposta als copets al braç.
    -Dorm amb mi.
    -No puc. És tard -repeteix-. Te n'has d'anar.
    Ell es dóna, mandrosament, la volta i es repenja contra les seves sines temperades al tacte, festejant-ne els mugrons foscos.
    -Au va…
    -No -fa ella apartant-lo-, atura't, vols? -el mira als ulls mentre li parla, fent-lo sentir com un nen petit-. Saps que no pot ser. He de treballar.
    Ell abandona definitivament el seu suposat sopor, dreçant-se per seure al llit al seu costat. Talment com un nen petit, manté creuats els braços al pit i estreny els llavis.
    -No vull que treballis… -obvia dir "no en això".
    -Au, no hi tornis -respon-. Ja l'hem tinguda aquesta conversa, i tots dos sabem com acabarà. Discutirem una hora i després te n'aniràs. -Torna a mirar-lo als ulls-. No em facis perdre temps, he de treballar.
    Ell sap que té raó. La coneix des de l'escola, quan ella era la primera de la classe i ell un galifardeu inconscient. Quan l'ignorava i no podia ni afigurar-se que acabaria mai al llit amb algú com ell. Ara les coses han canviat, però no prou, o potser massa. Ell ja no sap si n'està enamorat i no pot evitar preguntar-se com va acabar així. Si la veiessin els professors que li deien que es fixés en ella si volia fer res de profit a la vida…
    Jo no… -comença, però no acaba la frase.
    Ella s'aixeca i se'n va cap a la dutxa. Quan en surti ell ja no hi serà, llavors encendrà el mòbil perquè la puguin localitzar els clients.

  • Dos destins diferents (núm. 3)
    uanra | 26/02/2009 a les 21:38

    Júlia


    La Júlia estava contenta, en Marc li havia regalat una estança de quatre dies a París per al seu quarantè aniversari. Anaven amb taxi cap a l'aeroport. El somriure del Marc reflectia la satisfacció d'haver tingut una idea brillant. La Júlia se'l mirava de reüll, sabia que l'estimava i que feia tot el possible per complaure-la. Tots dos compartien amor, una hipoteca i, des de feia tres anys, un fill. Enrere deixaven els esgotadors preparatius del viatge: les compres, les maletes, la logística per deixar el nen a casa dels seus pares...

    En Marc no coneixia la ciutat, però havia programat, detalladament, les visites buscant informació per la xarxa. S'hi havia passat moltes hores davant l'ordinador. Era evident que tenia interès en què tot resultés perfecte.

    La Júlia, en canvi, havia consultat la seva antiga guia de butxaca que havia fet servir, anys enrere, quan havia estat a París amb en Joan. També havia trobat l'àlbum de fotografies del viatge que feia molt de temps que no veia. Com que a les fotografies hi sortia en Joan, quan se n'anà a viure amb en Marc, la mare de la Júlia li recomanà que es desfés d'elles. Li deia que no havia de guardar records del passat en el moment d'iniciar una vida comú amb un altre noi. Però, la Júlia no li féu cas, considerà que eren part de la seva història. En Joan havia estat una meravellosa persona que havia aparegut quan la Júlia no sabia ben bé què era el que volia. No estava preparada per a una relació estable i aviat ho van deixar córrer. Coses que té la vida! Sovint les circumstàncies ens presenten persones inadequades en moments idonis i, en d'altres, persones fantàstiques en moments inoportuns. La història amb ell havia estat un exemple del segon cas.

    La Júlia i el Marc arribaren a l'aeroport. Muntaren a la cinta transportadora que els traslladaria cap a la terminal pertinent amb les dues maletes d'il·lusions i d'inquietuds.

    Joan


    En Joan ja havia deixat el cotxe al pàrquing de l'aeroport, aquest cop, molt lluny. Estava neguitós, temia perdre el vol. Li havia costat llevar-se, la nit abans se n'havia anat de copes fins tard. Anava fent anys, però, seguia vivint com un jove solter. Li calia començar a portar una vida més ordenada. Anava a Londres per a una reunió de feina. Últimament hi anava quatre o cinc cops al mes. Començava a estar-ne una mica fart, de tants viatges!

    Corria esquivant la gent amb paquets per la cinta transportadora. Semblava que només ell tingués pressa. Comptava amb l'avantatge de conèixer perfectament el recorregut i que no li calia facturar la maleta. Amb una mica de sort, arribaria a temps.

    Júlia i Joan


    La Júlia i el Joan avançaven per la mateixa cinta transportadora i ni tan sols s'havien vist. Els dos anaven per camins de ferro; entre gent, maletes i nervis; però amb destins diversos: dos destins diferents.

    • RE: Dos destins diferents (núm. 3)
      nuriagau | 26/02/2009 a les 21:45

      Júlia


      La Júlia estava contenta, en Marc li havia regalat una estança de quatre dies a París per al seu quarantè aniversari. Anaven amb taxi cap a l'aeroport. El somriure del Marc reflectia la satisfacció d'haver tingut una idea brillant. La Júlia se'l mirava de reüll, sabia que l'estimava i que feia tot el possible per complaure-la. Tots dos compartien amor, una hipoteca i, des de feia tres anys, un fill. Enrere deixaven els esgotadors preparatius del viatge: les compres, les maletes, la logística per deixar el nen a casa dels seus pares...

      En Marc no coneixia la ciutat, però havia programat, detalladament, les visites buscant informació per la xarxa. S'hi havia passat moltes hores davant l'ordinador. Era evident que tenia interès en què tot resultés perfecte.

      La Júlia, en canvi, havia consultat la seva antiga guia de butxaca que havia fet servir, anys enrere, quan havia estat a París amb en Joan. També havia trobat l'àlbum de fotografies del viatge que feia molt de temps que no veia. Com que a les fotografies hi sortia en Joan, quan se n'anà a viure amb en Marc, la mare de la Júlia li recomanà que es desfés d'elles. Li deia que no havia de guardar records del passat en el moment d'iniciar una vida comú amb un altre noi. Però, la Júlia no li féu cas, considerà que eren part de la seva història. En Joan havia estat una meravellosa persona que havia aparegut quan la Júlia no sabia ben bé què era el que volia. No estava preparada per a una relació estable i aviat ho van deixar córrer. Coses que té la vida! Sovint les circumstàncies ens presenten persones inadequades en moments idonis i, en d'altres, persones fantàstiques en moments inoportuns. La història amb ell havia estat un exemple del segon cas.

      La Júlia i el Marc arribaren a l'aeroport. Muntaren a la cinta transportadora que els traslladaria cap a la terminal pertinent amb les dues maletes d'il·lusions i d'inquietuds.

      ---o0o---


      Joan


      En Joan ja havia deixat el cotxe al pàrquing de l'aeroport, aquest cop, molt lluny. Estava neguitós, temia perdre el vol. Li havia costat llevar-se, la nit abans se n'havia anat de copes fins tard. Anava fent anys, però, seguia vivint com un jove solter. Li calia començar a portar una vida més ordenada. Anava a Londres per a una reunió de feina. Últimament hi anava quatre o cinc cops al mes. Començava a estar-ne una mica fart, de tants viatges!

      Corria esquivant la gent amb paquets per la cinta transportadora. Semblava que només ell tingués pressa. Comptava amb l'avantatge de conèixer perfectament el recorregut i que no li calia facturar la maleta. Amb una mica de sort, arribaria a temps.

      ---o0o---


      Júlia i Joan


      La Júlia i el Joan avançaven per la mateixa cinta transportadora i ni tan sols s'havien vist. Els dos anaven per camins de ferro; entre gent, maletes i nervis; però amb destins diversos: dos destins diferents.

      • RE: RE: Dos destins diferents (núm. 3) El que val és el segon.
        nuriagau | 26/02/2009 a les 21:49

        No sé per què ha sortir el nick del meu fill, espero que ara no torni a passar.

        Núria

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: