l'amagatall

Havia estat amagat molts anys, les coses no sempre són com un les voldria, i fins que no vaig sortir d’aquell parany, passats ja força anys on havia acostumat la mirada dels meus ulls a la foscor de l’amagatall, sortir-ne va ser una experiència singular.
Potser, el voler amagar-se i mantenir el teu viure en secret no era una bona manera de viure, però en aquell armari amagat de la cuina, que conduïa a un soterrani sense finestres i amb la ventilació mínima, la llum era un bé escàs.
En el poble havia estat dona per mort o per desaparegut. Alguns havien dit que em refugiava a les muntanyes, en el torrent de can Guardi, un contrafort que mena a l’ermita de Santa Rita, antic punt de reunió de les bruixes de la conrada.
Aquell casalot convertit en santuari, s’alçava en un penya-segat que dominava tota la vall, i amb ella, els tres pobles que hi cohabitaven. Sí que hauria estat un bon amagatall, viure en aquell casalot. Però el capellà solia anar-hi per arranjar-lo i fer culte a l’ermita, i pujava pel camí de pastura, no tan costerut com el camí del torrent. malgrat que calia fer uns quants quilòmetres de més.
Però en el soterrani de can Passerell, amb la mestressa que em tenia amagat, vaig viure uns quants anys en pau, i sols fèiem guerra ella i jo, els dies de mal temps, quan plovia o feia massa fred perquè la família pugés del poble de Sant Esteve per visitar a la seva àvia.
Ella, que es deia Leonor, era vídua de feia anys, i els fills havien baixat a viure al poble, per fer créixer la canalla. Després de la guerra, i durant també, poques distraccions tenien durant l’hivern, i potser durant bona part de l’any. Així que anar tenint fills era un esport força comú en aquelles conrades muntanyenques i allunyades dels centres principals de les comarques veïnes. De la capital ja no se’n parlava, ni en somnis.
Però tot té el seu moment de llum, on per arribar-hi cal la foscor més lúgubre que cap mortal pugui imaginar. Feia dos dies que la Leonor no obria el portelló per baixar a festejar. Ja teníem una edat, però era excitant i l’única distracció en aquell paratge apartat, a tocar del torrent dels Passerells. I a banda de no tenir cap contacte carnal amb la mestressa, cosa de la que podia estar-me un parell de dies més, el més important era que tampoc tenia menjar. Ella solia deixar-me coses de sobres, pernil i formatges, per si en algun moment com aquell s’esdevenia, que ella no fos capaç de baixar, pel motiu que fos.
El tercer dia es va fer la llum, un raig de sol va entrar directament de la finestra de la cuina, i vaig saber que alguna cosa fallava, feia anys que no veia el sol.
—Hem trobat l’antic batlle —va cridar una veu.
Un tret va ser el meu darrer adeu.