Injúries

Només un relat per càpita?

Aquell desig...

Sempre passaven per davant d'una pastisseria. Tres germanes que "vetllades" per la gran feien quatre viatges diaris.
Al matí per arribar a les nou, millor una mica abans que així podien xerrar amb les amigues abans que la "senyoreta" les fes passar.
Al migdia cap a casa a dinar. Calia no torbar-se que no tenien massa temps.
A les tres cap a escola de nou fins a les sis. Eren jornades llargues amb continguts que anaven aprenent entre jocs al pati, confidències amb les companyes, nervis per les notes dels exàmens i admiració per alguna professora.
De tornada a casa ja era hora foscant durant quasi tot l'hivern. Mai deixava d'aturar-se davant el vidre de la pastisseria on sempre lluïen, com pintades amb purpurina, entre altres llepolies, les merengues.
Merengues de tots colors i formes. Sembla que n'eren especialistes.
Només acostar-se a l'aparador, fixava la mirada a les plàteres d'aquell bé tan desitjat.
La boca s'omplia de saliva que semblava dur el gust i textura del dolç. A la pell sentia una frisança i li entrava un neguit suau, petit, imaginant mossegar una d'aquelles merengues.
Aquest estat acabava amb l'apressament de la germana gran per no fer tard. Li deixava una melancòlica anticipació de quan tornaria a aixafar el nas al vidre de l'aparador i admirar aquell Bé de Déu.
De tant en tant la mare li donava diners per a poder menjar-ne una. Era festa gran que gaudia a poc a poc. Volia que durés aquell plaer tan intens que sentia quan cada mos es fonia a la boca.
El desig de merengues no l'ha perdut. Ara no n'hi ha a tot arreu com les d'abans, però és molt capaç de "fer quilòmetres" si coneix on trobar-ne que li facin tornar a sentir la seva infantesa a la boca!

Sempre més, o ja diràs prou!; qui sap!


 Vaig seure davant l’ordinador per ordenar els meus pensaments.

L’Instint cal saciar-lo - vaig escriure -  i, que vol dir, saciar? Doncs, s’assemblaria a arribar a aquell punt exacte en que sures en l’aire, quan la sínia que fa voltes en la fira, t’ha dut al punt  més alt, just abans que no comenci a baixar. Hi haurà una baixada segura i després una altra volta completa amb aquella sensació de plenitud, de feina feta, fins que s’acabi la ronda.

I en cert sentit hi ha, per exemple, en la Muntanya aquest fet de pujada (mai més ben dit) i de baixada, has suat i (i, no però!) has assolit la fita.

Es cert que hi ha una cerca de control, de triomf, i fins i tot després menyspreu d’allò assolit, en els desitjos; en certa manera descontrolats, dins que el desig ja ho és  de descontrolat.

“Sempre tingues al cor la idea d’Itaca, però no forcis gens la travessia, es preferible que duri molts anys.”

L’Instint, doncs cal saciar-lo, el desig no ho sé. Perquè pot ser forçar la travessia, voler controlar el món, en aparença. Triomfar en excés i després menysprear allò aconseguit.

Però el desig de ser, de tenir una vida plena, és prou útil. I assolir aquest desig es percebre que hi ha hagut una unió de dues coses: cos i ment, interior i exterior, aleshores una espècie de llamp en travessa de dalt a baix.

El desig pot ser traïdor i ser un miratge que et du més i més enllà. Les persones no podem anar sempre més enllà dels arbres caiguts, excepte si t’empresonen.

Si, jo he sentit aquest llamp interior; poques vegades és cert. Moment de calma absoluta i de reconciliació amb tu mateix, d’estar conforme amb tu. Això és guaridor sens dubte. Quan has assolit una fita necessària i útil, no solament una fantasia. Què és fantasia? No ho sabem. Cal guardar-se de les ventades. I reconèixer que el món és més complicat que el desig. Només hi ha el desig de viure. D’allargar una mica més la travessia. Tenir una vida plena. On has fet allò que havies de fer. 

Però la vida te nit i te dia. Per la nit es pot somniar i (i, no però!) de dia has de saber si el somni és pot fer realitat o cal canviar de somni. Aquest no ser al món et pot dur a l’infern en la terra. Fer fallida.

Arribat a aquest punt de reflexió -vaig rumiar-  no sabia ja si m’havia amagat el propi desig, i, per tant, no salpava mai del port per fer la travessia. Era això, o simplement podia patir una rèplica d’algun fet del passat del qual em volgués lliurar in extremis.

Potser la sínia començarà a baixar i després a pujar fins a un altre punt àlgid, cert. Però no cap a un desig en el qual tu deixis de ser tu i et converteixis en una altra cosa, et desvirtuïs degut a aquest fets pertorbadors de la vida passada. Qui sap! -Vaig concloure.

La meva companya de pis, l'Eva, i jo estàvem estirares a recer de la vista dels veïns en la nostra petita terrassa, prenent el sol. Jo la mirava de reüll: un cos grassonet, exuberant i lluent, cobert només per un petit biquini groc.
Avui sí, vaig prensar tot bevent un glop de cervesa especiada sota una claror enlluernadora. Avui li diria que m'agradaven les noies; que m'agradava ella. Una abella, brunzint amb monotonia enganxosa, rondava les flors d'una buguenvíl·lia escarransida. El gust de gra torrat a la gola em feia sentir bé. Tot plegat m’endormiscava.
La picada em va despertar.
Vaig incorporar-me intentant treure'm l'abella de l'engonal.
—M'ha picat!
—Deixa-m'ho veure! —va dir l'Eva apropant-se — El millor per a les picades és la saliva.
Jo pensava que s'equivocava, que era l'orina, però vaig callar en veure com ella deixava caure un regalim brillant de saliva espessa al palmell de la mà i, tot seguit, la posava al damunt de la meva pell, lleugerament inflamada. Les seves ungles decorades amb purpurina semblaven pedres precioses.
—Millor?
—Sí.
—Ara et trauré el fibló —va afegir mentre s'ajupia entre les meves cames, separava una mica la tela de les calcetes del biquini i començava a xuclar.
—Ets saladeta —va xiuxiuejar.
El seu alè cremava.
Mentre separava les cames vaig intentar acariciar-li el clatell. El meu colze va tirar la llauna de cervesa per terra i tot va canviar: l'abella encara brunzia, l'Eva continuava estirada i jo no tenia l'engonal inflamat.
—Quina clapada! —va dir l'Eva que s'havia posat a fer topless.
—Sí, m'he adormit.
Tenia la boca seca, estava desorientada i enyorava la cervesa.
Tot i la calor, de sobte vaig tenir fred.
Mai no seria capaç.
—Estàs bé?
—Sí, estic bé, naturalment que estic bé —vaig contestar d’esma, ennuegada de desig.

Històries de la puta mili.

Gener de 1969: agents de la Brigada Social es presenten a casa de matinada, sobresaltant els meus pares, i se’m enduen a la Prefectura de Policía. Pels interrogatoris m’assabento que la detenció està relacionada amb el furt d’una ciclostil a l’Escola d’Arquitectura. Passats tres dies faig cap a la Model, on estic un mes. Un cop al carrer, he d’anar a signar setmanalment als Jutjats Militars —m’havien quintat i havia de fer la mili—, fins que em comuniquen el sobreseiment.

Ja de soldat —tres mesos d’instrucció prop de Cadis i dotze a Ceuta, a Regulars de Tetuan 1—, de seguida m’adono que aquests antecedents portaran cua: tothom gaudeix de dos permisos d’un mes, però jo no. I encara sort que el coronel del regiment, sabedor que havia acabat la carrera i dibuixava bé, em destina a l’antic gabinet topogràfic on m’encarrega feinetes; si no, m’hauria tocat fer moltes guàrdies, cuina i neteja de vàters. No recordo els encàrrecs però sí que utilitzava tinta xinesa, aquarel·les i purpurina. Però aquesta moma no serveix perquè em donin permisos.

Moltes tardes se’m fa un nus a la gola quan, des del gabinet de topografia, veig allunyar-se el ferri Ceuta-Algesires amb els companys de vacances. Tampoc ajuda donar crèdit als rumors sobre la imminència del llicenciament, rumors que van caient un rere l’altre fins que em llicencio amb quinze mesos de mili. Mentrestant, anar-me’n de Ceuta vestit de civil s’ha convertit en el desig més obsessiu que mai no havia tingut.

Perquè us feu una idea de com aquesta obsessió ha deixat seqüeles, encara un dels meus somnis recurrents és el següent: efectius de la policia militar es presenten a casa i em demanen que faci les maletes perquè haig de tornar a Ceuta, a fer els tres mesos de mili pendents...



Dànae i Ticià. (fora de concurs)

La concupiscència de Zeus era, més que divina, sobrehumana. Quan el seu desig imperiós apuntava a una femella —n’excloem els efebs— i algun obstacle s’hi interposava, adoptava les disfresses més inversemblants: així poseí Io transformat en aigua del llac Lerna; Calisto disfressat d’Artemisa; Leda, de cigne; Europa, de toro i Dànae, de pluja d’or —ep!: no pas de pluja daurada.

Estesa al llit, nua, l’última ha estat de les més representades pictòricament: des de la gens luxuriosa de Rembrandt a la sensualíssima de Klimt, però fóu Ticià qui ho feu més vegades (fes clic aquí). El mestre venecià la pintà en sis ocasions i, tret de la tercera, còpia de la primera, totes difereixen en la figura acompanyant, el tipus de pluja, el trets fisonòmics de Dànae i detalls menors dels quals prescindirem.

A la de 1544, copiada en 1553, és l’única on hi pinta gotes daurades —semblen de purpurina, perquè l’únic or líquid existent és l’or fos— que intenta recollir una vella serventa amb el davantal; a la resta, la pluja serà de monedes d’or. Dànae té els ulls foscos i la boca tancada.

En una altra de 1544, en lloc de la serventa hi apareix Eros nen —tal com els romans representaven Cupido.

A la de 1554 tornem a veure la vella, força mal pintada, i Dànae indescriptiblement lletja. Sembla obra d’un aprenent del taller; potser el destinatari era un client modest.

A les de 1564 i 1565, molt semblants —tret d’un gosset a la primera i de la safata amb què la serventa recull monedes a la segona— Dànae té una expressió més subtilment lasciva, amb la boca lleugerament entreoberta i uns ulls clars que gairebé produeixen l’efecte d’haver-los girat en blanc, en ple èxtasi. Tanmateix, resulta inexplicable veure un pit dret més petit que l’esquerre.

Injúries


De la gola se li escaparen espurnes de gemecs, mal tapades per la mordassa. Això m’atià, i vaig accelerar els cops i la força amb què li batia l’esquena: el vímet arrencà estrips de pell pàl•lida, i aviat aquella esquena quedà ensangonada. Crida si vols – cantussejava jo - que aquí ningú et sentirà. Dels gemecs passà al plor: un plor hermètic, contingut, uns esgarips de dolor que van enfuriar-me. No em vols donar plaer de grat, doncs serà a la força. Vaig observar els braços, llargs i prims, lligats al capçal de ferro; la línia de les cames, obertes en una posició incòmoda, els cabells llargs, tapant-li gairebé tota la cara: només un ull, implorant, al fons del negre kajal esllavissat per les llàgrimes, el coll torçat, la línia ondulada del cul prominent. Per posar-me a to vaig pelar-me-la una estona, imaginant dolceses; després, empalmat, vaig recórrer el seu cos amb les mans i la boca, llepant i mossegant, i la mordassa volà, per mostrar-me la seva boca vermella que no té temps de mendicar compassió, obturada brutalment pel meu sexe que bramula; així et vull, li dic, ni somiïs, en fugir-me.. em poso a sobre seu, li obro les natges amb les mans, allà hi encabeixo la polla, on dóna més plaer, i dolor, li clavo les dents al coll, el món gira i s’encén....

...Es treu la perruca i el maquillatge. És calb, tímid i em dóna cinquanta euros més dels tres-cents acordats. Somric i se sent valent: es posa de puntetes i intenta besar-me. El refuso, el més amablement que puc - ja saps, petons no, al meu nóvio no li agrada -. Però no vull ser desagradable, i li acaricio una galta suaument. Llavors em mira, amb els ulls brillants, com un animaló feliç.

De la gola se li escaparen espurnes de gemecs, mal tapades per la mordassa. Això m’atià, i vaig accelerar els cops i la força amb què li batia l’esquena: el vímet arrencà estrips de pell pàl•lida, i aviat aquella esquena quedà ensangonada. Crida si vols – cantussejava jo - que aquí ningú et sentirà. Dels gemecs passà al plor: un plor hermètic, contingut, uns esgarips de dolor que van enfuriar-me. No em vols donar plaer de grat, doncs serà a la força. Vaig observar els braços, llargs i prims, lligats al capçal de ferro; la línia de les cames, obertes en una posició incòmoda, els cabells llargs, tapant-li gairebé tota la cara: només un ull, implorant, al fons del negre kajal esllavissat per les llàgrimes, el coll torçat, la línia ondulada del cul prominent. Per posar-me a to vaig pelar-me-la una estona, imaginant dolceses; després, empalmat, vaig recórrer el seu cos amb les mans i la boca, llepant i mossegant, i la mordassa volà, per mostrar-me la seva boca vermella que no té temps de mendicar compassió, obturada brutalment pel meu sexe que bramula; així et vull, li dic, ni somiïs, en fugir-me.. em poso a sobre seu, li obro les natges amb les mans, allà hi encabeixo la polla, on dóna més plaer, i dolor, li clavo les dents al coll, el món gira i s’encén....

...Es treu perruca, maquillatge, purpurina. És calb, tímid i em dóna cinquanta euros més dels tres-cents acordats. Somric i se sent valent: es posa de puntetes i intenta besar-me. El refuso, el més amablement que puc - ja saps, petons no, al meu nóvio no li agrada -. Però no vull ser desagradable, i li acaricio una galta suaument. Llavors em mira, amb els ulls brillants, com un animaló feliç.