Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Felicitar a la guanyadora
Intervenció de: Fargo | 01-05-2012
Un text molt bo i insòlit!
Gràcies al jutge pels comentaris dels quals sempre se n'aprèn quelcom que no sabíem.
Miquel
Respostes
-
01
deòmises | 01/05/2012 a les 12:4301-El destí d'una finestra, de Mena Guiga | 24/04/2012 a les 10:46
Una casa sense gent que li doni caliu no viu. Una casa tancada i barrada en un carrer estret com una economia amb hipoteca i quatre fills. Una casa adormida amb somnis de teranyines i amb una xemeneia embussada de no fum i amb poc gust embossada com si fos una compra de supermercat. Una casa.
A la casa, de cara al carrer, una finestra. Finestra poc destra ignorant el gaudi del contemplar a través. Ella que podria ser transparent i mirallosa! Finestra oblidada fa anys i panys, bruta a més no poder, de pols i pols que passa a pàtina greixosa i el seu cervell de vidre oblida que havia tingut ulls i la seva ànima, de resultes, s'esmorteeix.
Algun insecte joganer ha marcat la negror de la finestra amb l'empremta i el camí de potetes fines com filferrets. Encara no passa la llum, que fa tant que ha perdut la urgència.
Fins que un bon tempestuós dia de grans pluges vingudes a bots i barrals, de carrers fets rieres i barquetes de paper d'infants amb certes ganes de papiroflèxia però que malaguanyades, la teulada de la casa no pot més. Es forma una gran gotera just al sostre de sobre la finestra i l'aigua cau a cor què vols cor què desitges. Un raig que és una dutxa colossal, una cortina freda i alliberadora que, insistent, aclareix la foscor de la finestra.
La paret s'esberla cada vegada més. La façana fa figa. El carrer s'omple dels seus pedaços. La finestra té sort: es precipita i topa, però es manté intacta, miraculosament sencera.
És transportada per la força de l'element líquid. Travessa més de mig poble i observa embadalida, contemplant el món. Vol guardar en vés a saber quins arxius mentals la visió dels paraigües de colors vius i alegres que semblen faldilles de Meninas. Vol conservar la imatge del cel desfent un estic enfadat i ho estic dissipant per tornar a estar serè i amable. Vol recordar el trajecte: els cotxes mig inundats, una plaça amb criatures esquitxant-se a les basses i més xopes que cigrons en remull, i tot el que l'acompanya surant en aquell fluir imparable: canyes, plàstics, una sabata atrotinada, una pilota, plantes desarrelades,...
La finestra arriba al pont de pedra davant camps de patates i enciams. El pont impedeix que continuï el seu camí.
S'ha fet de nit i una munió d'estrelles pisquen, refrescades i netes, lluentes. Demà farà bo i calor, és gairebé estiu.
Certament. El pobre de sota el pont troba la finestra i se la mira i hi mira. Somriu. La col·locarà, bona idea, en el lloc just on s'hi trobava a faltar i és que té la mida justa.
L'ocupant de sota el pont viu una vida que no és de casa tancada, sinó de casa oberta i per això viu tant. La finestra li procura vistes diferents, passades pel sedàs digues-li poètic digues-li sensible del seu ésser acabat de reviscolar. I el ric de sota el pont, gens sorprès, encara és més ric.
Una història realment insòlita. No per l'esfondrament de la casa, i la metàfora que s'hi endevina (digues-me poètic digues-me (in)sensible), sinó per aquesta finestra que és enduta per la riuada, com el torrent de paraules que es desprèn al llarg del relat. El darrer paràgraf és el més insòlit i, alhora, el que ens ofereix tot un missatge (potser no era aquesta la intenció): L'ocupant de sota el pont viu una vida que no és de casa tancada, sinó de casa oberta i per això viu tant.
La part més destacable és el joc de paraules i d'estructures i la invenció de nous mots, que confereix agilitat i frescor al relat; la que menys, aquests punts, que no són volats, de les eles geminades.
Gràcies per la teva participació, Mena Guiga.
-
02
deòmises | 01/05/2012 a les 12:5002-La vida d'una pinça, d'Anaïs | 25/04/2012 a les 20:54
Renoi, ja ve aquesta tia. Una altra vegada allà penjada, no s’hi val. No he tingut temps de reposar després de l’últim torn i no em trobo gens de bé. I a sobre, amb la humitat a les parts baixes, no em salvo d’un constipat.
A veure que em tocarà. Jo per mi que em té mania, em toca sempre aguantar les peces de més pes, però que s’ha pensat, que sóc un burro de càrrega? No hi pensa que estic feta de dues peces de plàstic aguantades per un ferro que ja comença a amenaçar amb rovellar-se. I això que el molt fantasma va lluint de ser d’inoxidable...
Potser peco de ser una neneta fina, però ves, que faci anar les de fusta també. Però clar, ha decidit no fer-les anar perquè les agulles de fusta molles no li agraden. Bé, en això li dono la raó, que antiestètiques que queden, puf, crec que algunes d’elles necessiten una neteja de cutis, no s’assequen gens de bé.
Com? Què? Ai mare, ara resulta que com que té poc espai ha tingut la brillant idea de penjar els mitjons de dos en dos! I quina culpa en tenim nosaltres, que sigui el temps en què la roba no s’asseca ràpid i se li acumuli a l’estenedor? Sempre treballant en condicions extremes: humitat sobretot. I no vull ni pensar ara que vindrà l’estiu i hauré d’aguantar aquelles patacades de sol i calor de plena tarda perquè a la nena li quedi la roba ben blanca. I no nota que li queda resseca com un fregall? No en té ni idea, la pobra.
Apa, nena, a veure si et compres uns mitjons nous, que amb aquest préssec que hi portes com vols que els pugui aguantar bé? Ah, i si algun filet es queda enganxat al ferro no em culpis a mi, xata.
Ai, ai, que rellisco, no tanta urgència a estendre i col•loca’m millor, va. Ei, que em sents? Jo aquí patint i ella a la seva. No hi ha res a fer, ja caic, i això que encara tinc un blau de l’últim cop que no em va agafar bé i vaig anar a parar a terra. I a sobre, ni les gràcies quan la roba ja està seca. Quina vida!!!
Començaré per destacar la personificació d'una pinça. Aquelles persones que em coneguin més o menys sabran que era un bon motiu per agradar-me el relat des del començament. També el llenguatge i la forma de construir les frases, amb expressions i exclamacions molt humanes, fins i tot, de safareig criticador.
Hi ha una càrrega de queixes que a mi no m'estranyen, jo que he de fer bugada a casa i tot sovint queden les pinces d'estendre pertot arreu menys al seu lloc. Això de les presses i dels desagraïments... D'antologia el quart paràgraf...
Gràcies per la teva participació, Anaïs, espero que no sigui la darrera. -
03
deòmises | 01/05/2012 a les 12:5603-Sota les pancartes (somni d’una migdiada de primavera), de Carles Ferran | 25/04/2012 a les 22:49
Quina angúnia, la marea ens arrossega d’un costat a l’altre, fa calor, ja tenim ganes de sortir i respirar. Les boques del metro són clarament insuficients per vomitar l’allau de persones que volen accedir a la plaça. No ens ha agafat per sorpresa, les altres vegades també era així, només que nosaltres, amb les nenes, preferíem arribar a Fontana i baixar a peu el carrer Gran, una mica més tranquils. Però avui les hem deixat amb l’àvia, la darrera vegada va ser terrible, no entenien res, ploraven, tossien, i demanaven per què ens llençaven aquells gasos que ens ofegaven. I nosaltres terroritzats amb la por que no es desencadenés el pànic i una estampida humana ens passés pel damunt.
Per fi hem sortit, respirem alleujats. La plaça és plena a vessar, la gent ocupa els Jardinets, la Diagonal, Còrsega, tots els espais adjacents. Milers de pancartes, contra els lladres, les retallades, els colonialistes... Milers de senyeres, sense estels, amb estels sobre groc, amb estels sobre blau... i allà, un estel sobre blau-grana? Quina idea! La capçalera comença a desfilar, amb les autoritats aguantant estoicament escridassades, sovint dels mateixos que s’incorporen a la manifestació. És clar que la gent està aquí per reivindicar els seus drets, no les polítiques del Govern. Però els uneix un mateix sentiment de cabreig i de cansament, un dir prou i comencem de nou, amb urgència, d’una altra manera.
A la cruïlla amb Aragó ens esperen els antiavalots, amb aquell aspecte de robots d'estètica Blade Runner. Són centenars, ocupen tota una cruïlla, fins el carrer València; en formació, escut per davant, les mans a les porres (per què en diran defenses, quina hipocresia!). Desenes de furgones (“tocineras” les van batejar quan la dictadura - l'anterior, la de Franco -, perquè a dins hi anaven els porcs), arrenglerades als laterals del Passeig i a les cantonades. Tot sembla un déjà vu.
Quan la capçalera arriba a Aragó es desferma la violència. Un centenar d’exaltats amb la cara coberta comença a calar foc als contenidors i a provocar als policies. En un obrir i tancar d’ulls aquests fan dues fileres que se situen, marcialment, als dos costats de la manifestació fent un cordó de protecció per als participants, mentre un altre escamot encercla els brètols fins a detenir-los. En un quart d’hora queda el carrer net i podem seguir el nostre trajecte fins a la Plaça de Catalunya, per escoltar, incrèduls encara per la vivència viscuda, els parlaments que ens asseguren que s’esdevé el canvi i la transparència.
La dona i jo ens mirem als ulls i pensem que potser sí que ara és cert.
Doncs sí, aquest deu ser el fet insòlit. Que la policia (sigui del color i del país que sigui) actuï només contra els que provoquen i comencen els aldarulls. Ja sigui en una celebració futbolística o en una manifestació del tot pacífica i reivindicativa. Perquè hi ha maneres i maneres per arribar al mateix resultat. I, personalment, ni són els aldarulls ni els antiavalots dràstics que tenim, desgraciadament, aquí.
La part més destacable del relat és aquesta atmosfera d'”avui-en-dia” en una situació tan “SCI-FI”, tan de ciència-ficció. La que destaco menys és que no hagis esmentat que ja érem una nació independent de l'enquistament espanyol... ;)
Gràcies per la teva participació, Carles Ferran. -
04
deòmises | 01/05/2012 a les 13:0304-Màquina, de Calderer | 27/04/2012 a les 15:04
Vaig construir una màquina, de feia temps que en tenia la idea. Emprant materials i peces de desguàs, de reciclatge que en diuen ara: el motor d’una rentadora vella i asmàtica, un eix que havia format part del mecanisme d’una persiana, cilindres, pistons i èmbols de la meva primera i adolescent moto, uns tubs de plàstic de l’aspiradora, unes canonades de coure de l’antic aire condicionat, a més de llums, vàlvules, cables, angles d’alumini, cargols mig oxidats, i peces diverses l’origen de les quals s’havia perdut en la memòria.
La guardo a l’habitació que la dona anomena dels mals endreços, encara que per a mi és més aviat com la sala d’un museu. Quan tenim convidats, de seguida que han fet les salutacions i els compliments de rigor i han parlat del temps que fa o farà, els porto a veure la meva invenció. Abans de permetre’ls contemplar-la els explico que l’he construïda jo sol aprofitant el que he trobat, que he tardat gairebé tres anys des de la fase de disseny fins al darrer ajustament, que és única en tot el món. I quan obro la porta i els faig entrar m’omple de goig veure com baden la boca i els ulls. I és que la meva màquina és molt aparent: de disseny modern però agençada amb materials clàssics que sempre resulten més sòlids i, a més, aconsegueixen transmetre una imatge de severa austeritat. Per això els deixo que la contemplin una estona; després cal disposar-los tot al voltant del perímetre, a tocar de la paret, que la màquina és grossa i l’habitació no ho és gaire. Un cop col·locats i preparats, per no dir expectants, baixo la intensitat de la llum, uns focus estratègicament situats per ressaltar-ne les característiques, i pitjo el botó d’engegar. I llavors, esdevé la meravella que encara que he contemplat més d’un centenar de vegadess encara m’emociona i m’esborrona: primer els eixos comencen a moure’s mandrosament, un pistó puja i després s’afanya a baixar, una roda metàl·lica, que en una altra vida va pertànyer a la moto, gira amb una gràcil lleugeresa, i l’eix de la persiana, vertical i rígid puja fins gairebé tocar el sostre al mateix temps que gira sobre ell mateix en un moviment precís i alhora elegant. Quan totes les peces i engranatges giren, pugen, baixen, tiben i es revolucionen, una remor sorda va pujant de to fins a convertir-se en un batec rítmic i mecànic puntejat de tant en tant pel xiulet d’alguna de les vàlvules pneumàtiques. I, acompanyant al moviment i al soroll hi ha un pampallugueig de llums com d'urgència i de reflexos diversos, lleugers i multicolors. Quan arriba al màxim de potència i tot es mou, vibra, bramula i llampegueja, un interruptor automàtic en provoca la desconnexió i en uns minuts, amb cadència de tardor lenta i pausada, el moviment, les vibracions, les llums i els sons, tot, absolutament tot, s’atura. Llavors deixo passar uns segons, per tal que el silenci esbocinat em milers de partícules deixi de surar per l’habitació i es dipositi sobre la màquina meravellosa i els espectadors atònits. Però de seguida hi ha un esclat de felicitacions, aplaudiments, ohs admiratius i exclamacions diverses que jo intento acceptar amb raonable humilitat.
Ara, sempre hi ha aquell pallús que no entén res de res i fa la pregunta:
—I per a què serveix?
Però estic preparat i no em fa ni fred ni calor: invariablement contesto:
—No ho sé, jo només l’he construïda.
Ja sabia que no podria acabar el termini del Repte Clàssic DVII sense caure una participació de Calderer. Tot i que la seva novel·la històrica ens treu el plaer de llegir les seves idees tan calderenianes i originals. Per ara, aquest és el relat que més s'adiu a la proposta. Amb unes frases quilomètriques, que s'escolen en l'entrallat i l'engranatge de la màquina construïda, que provoquen somriures i estupefacció en veure com l'ego del constructor és superior a la satisfacció del possible inventor. Hauríem d'observar i imaginar quines funcions podria efectuar l'esmentada màquina i així tenir una història per fer badar la boca als néts.
La part més destacable és l'estil i la ironia de tot el relat; la que em fa dir un però és aquest redactat llarg, que potser no serà agradable per llegir en veu alta per a tothom.
Gràcies per la teva participació, Calderer. -
05
deòmises | 01/05/2012 a les 13:1305-Meia, la meva veïna, de marga | 29/04/2012 a les 13:33
Feia tanta i tanta calor que la casta i pudorosa Meia va tenir la idea que, amb urgència, li calia llevar-se la roba. Pensat i fet, se la va anar traient peça a peça fins que va quedar nua i estirada damunt l’herba amb els braços en creu i les cames eixarrancades per aprofitar millor la fresca de la gespa.
Una mica més enllà a sota una pedra hi havia un capgròs que atret per la flaire de l'oberta vagina ràpidament s'hi va apropar i endinsar coll amunt i, sense competidors, va fer gol.
La Meia se sentia d’allò més bé.
Al cap de nou mesos un nadó va venir al món. Ningú no se la va creure però en aquest món tot és possible hi ha molts casos insòlits, per què no aquest?
Ah!, el nadó era una nena i la mare Meia no la va deixar mai jugar damunt de l’herba, no fos cas...
Aquest fet s’ha explicat sense complir el requisit mínim de paraules però m’enrotllaré una estona més... si m’ho permeteu i us explicaré de la història la segona o primera part, segons es miri.
Uns extremistes (deixem-ho així) amb consciència de fer el bé varen saquejar tots els tubets congelats d’espermatozoides d’una famosa clínica d'inseminació i, vet aquí el que va passar, que al llançar-los, un tubet va caure fora del contenidor i a sobre d’un verd prat.
Només un d’aquells capgrossos es va saber espavilar per no morir refugiant-se sota un canto rodó de riu que hi havia per casualitat? o providencialment? sobre el gram d’aquell parc fins que el vent li va fer arribar la... , bé el que va succeir ja us ho he explicat.
Insòlita història i insòlita forma de narrar-la. Amb un capgirament temporal que gairebé ens fa néixer la nena abans de despullar-se la mare. Però no és un detall criticable, ja m'agrada aquest trencament lineal. La part que no m'agrada tant és la quantitat de faltes que farceixen el text original, que en un text tan curt són més evidents. He intentat corregir-les, però no en sóc entès. I potser me n'he descuidades... Les que són de construcció (tipus “si m’ho permeteu i us explicaré de la història la segona o primera part, segons es miri”) no les he mirades, que ja seria excedir-me... potser ja és excessiu esmentar-ho...
Jo, per si de cas, millor no jauré a l'herba, no sigui el cas que em reclamin paternitats que...
Gràcies per la teva participació, marga. -
06
deòmises | 01/05/2012 a les 13:1906-Perla, de galeano | 29/04/2012 a les 21:21
Les testimonis de Jehovà del meu barri són encisadores. Tracten de captivar-me com si jo fos una serp d'aquelles fàcils d'encantar. Jo els explico que segueixo els meus propis dictàmens espirituals, que no preciso cap manual d'instruccions. Elles exclamen: «Oh, no! No és bona idea, això és molt perillós!»
Seguir-se a sí mateix? Perillosíssim! És molt més segur obeir algú, és clar que sí.
Jo insisteixo: «Ja sé que sóc molt jove i ingènua, però vull expandir la meva part més màgica i amb les religions pel mig no es pot. Sóc una mica bruixa i vull ser-ho encara més» Llavors, la testimoni de més edat sembla que finalment m'entén, i em regala una revista molt vistosa sobre l'ocultisme. Parla dels dimonis, d'on trobar-los i de com combatre'ls. M'ha semblat genial per llegir-li-ho a la meva gossa vella, que està fatal amb els fantasmes que ronden per casa des que ha començat a fer calor. Jo ja proclamo que ens hem de portat tots bé, però no hi ha manera. La gossa està tan espantada que quan m'atanso a la porta mou la cua a ritme d'urgència i, just obrir-la, surt corrents espaordida cap a qualsevol lloc. Els borratxos del bar de sota observen el nostre espectacle quotidià i m'animen: «Agafa-la, agafa-la! Castiga-la! Aquesta vol anar a veure la verge de la Candelària»
Jo faig que sí amb el cap i els somric mentre corro. De tant en tant li crido «Perla, Perla»
Correm fins que arriben al penya-segat del port. A la Perla li agrada enfilar-se a la barana i anar mirant què passa a baix. La fascinen els tractors, veure com treballen i escoltar el rum-rum escandalós que fan. També està molt atenta a l’arribada del vaixell groc, a com navega port endins a poc a poc fins que arriba al seu lloc. A voltes s’entreté tant que no s’adona que m’he allunyat i quan em busca ja no em troba. Llavors es queda immòbil, amb el cap aixecat com una antena tractant de localitzar-me. Jo gairebé sempre sé on està i com que no m’agrada veure-la preocupada, la crido. Ella embogeix de tan alleugerada que queda i corre cap a mi com una posseïda. Corre molt ràpid, sense mirar. Un punt blanc i llunyà que es va convertint en una gossa vella que posa cara de velocitat. Arriba, no sap frenar a temps i passa de llarg. Després recula, s'atansa tot remenat la cua i em llepa la cara. Durant una bona estona té més cura de no tornar a perdre'm de vista. I més tard, quan tornem, camina a tocar de les meves cames perquè sap que, si no ens trobem cap testimoni de Jehovà, aviat passarem per davant dels borratxos del bar i després pujarem les escales i els fantasmes no se n'hauran anat.
El fet de trobar-se testimonis de Jehovà és poc insòlit, almenys al meu poble, que n'està ple. La part dels fantasmes, segons de quina classe siguin, tampoc. Però no em faré massa el graciós, que sóc seriós i pedant i he de mantenir una compostura... ;)
Com he apuntat en el relat de Calderer, aquí puc dir que és la participació menys insòlita de totes. A no ser que la bruixa hagi fet un encanteri i per això no trobi la seva acompanyant. Segurament deu ser això i no he estat capaç de veure-ho amb els detalls que ens has anat pinzellant. Si és així, espero que no ho tinguis massa en compte, encara que la narradora s'allunya, no desapareix. Tot i així, segueix quedant-me aquest petit dubte, que no em fa veure la història tan insòlita com hauria de ser...
Gràcies per la teva participació, galeano. -
07
deòmises | 01/05/2012 a les 13:2507-Les sabatilles vermelles, de magalo | 29/04/2012 a les 23:08
Era dissabte i s’acostava l’hora del partit de bàsquet. El Pau observava els nois de l’equip contrari. Havia sentit a dir que eren molt bons jugant però també veia que eren més alts i grans que ell i els del seu equip. Hauria assegurat que eren un parell de cursos més grans. Va pensar que això no hauria de estar permès, però s’ho va voler treure del cap i pensar només que jugaria com sempre: donant el màxim.
El Pau estava content perquè estrenava unes sabatilles esportives. Les va treure de la bossa i li van semblar d’un vermell encara més brillant que quan se les havia mirat a casa. Al posar-se-les es va sentir molt còmode i lleuger. Unes bones vibracions li van recórrer tot el cos. La idea que l’altre equip era superior a ells li va desaparèixer de cop. Havia dut les sabatilles velles per si les noves li feien mal, però veia que no caldria.
El dia que les va veure a l’aparador de la botiga, se’n va enamorar. El botiguer, un home robust amb un bigoti prim i cargolat, com el d’un galant d’aquelles pel•lícules antigues que mirava el pare, de seguida va veure l’interès que tenia aquell noi per aquelles esportives vermelles, i com la seva mare, intentava esbrinar-ne el preu . L’home li va dir al noi que aquelles botes que s’estava mirant eren les millors que tenia. El Pau estava convençut que allò ho deia a tothom quan es mirava algun model de la botiga. Però el que li va estranyar més va ser que se li apropés a l’orella i li digués que si jugava amb elles no perdria mai. Ho deia molt convençut.
L’àrbitre va xiular el començament del partit. El Pau i un dels nois més alts de l’equip contrincant havien de fer el salt per saber qui tindria la primera possessió de partit. A la que el col•legiat va llençar la pilota enlaire, el Pau va saltar i va notar que les sabatilles el feien votar bastant més amunt del que sabia fer, i que tot el seu cos tenia una energia descomunal.
Amb molta facilitat va enviar la pilota al seu bàndol.
A partir d’aquell moment, era com si les sabates l’empenyessin a córrer més, a saltar més, a moure’s amb més agilitat. En tan sols un moment, el Pau s’havia convertit en una màquina d'encistellar. Els seus companys al•lucinaven amb les seves jugades i l’equip contrari no podia fer res per aturar-lo.
A mesura que transcorria el partit, no sentia ni el cansament, ni la calor, ni la set. Les sabatilles eren l’antídot. Un miracle fet realitat, que ell no podia aturar. Ara entenia que aquell botiguer no feia broma. El calçat que duia als peus era màgic.
Però el Pau hauria volgut jugar en equip, podent reflexionar les jugades, sense tanta urgència com la que se li imposava des dels peus. Quan li arribava la pilota a les mans, semblava com si les sabatilles li injectessin energia per tot el cos. A part d’unes poques passades als companys, aviat arribava a la cistella per seguir sumant punts.
Allò al Pau no li agradava. Preferia la sensació del propi esforç i la satisfacció que donava el joc en equip.
Va demanar un descans al seu entrenador, es va asseure a la banqueta i es va posar les botes velles de reserva. El joc va continuar. El resultat final del partit va estar molt igualat, només cinc punts més a favor de l’altre equip.
Aquell mateix dia, cap al vespre, prop de la pista de bàsquet, un captaire es va trobar les sabatilles vermelles al costat d’un contenidor. Les va deixar a part de tot el que anava arreplegant. Pensava en el seu fill.
M'he trobat amb el cas de la marga, en les faltes, i ho he corregit per sobre. La construcció de les frases i de l'escena, gairebé lineal, excepte en l'explicació de l'adquisició de les sabatilles esportives, va endavant tota l'estona. I acaba tenint pinzellades del tarannà del nen, que vol ser legal abans que màgic. Per això les abandona, amb el risc de trobar una escridassada en arribar a casa. El captaire m'ha deixat pensatiu: potser es tracti del seu pare, qui sap? Això ja seria reblar el clau del motiu insòlit del Repte...
Gràcies per la participació, magalo -
08
deòmises | 01/05/2012 a les 13:2608-Els cosinets de Rubí, de bloodymaruja | 30/04/2012 a les 18:45
Aquell any de tantes tragèdies va ser un dels que guardo el record més viu.
Només començar el 1962 es va morir el oncle Liceri. Com aquell que diu es va morir treballant. Era músic i tocava el piano a ”El Molino”. Sempre deia que era una feina molt difícil, perquè una cosa era acompanyar als cantants de debò, que sabien solfa i tenien escola i una altra diferent era tocar el repertori del vodevil, parar quan les vedettes feien broma amb el públic i anar marcant un compàs d'espera sense saber quan la senyoreta de torn voldria tornar a començar a cantar. A més que en aquest país no sabem apreciar l'art, sols pensem en el futbol i en les dones, deia.
Tot va ser plegar el diumenge a la tarda per anar a menjar l'entrepà i esperar la funció de la nit quan, al travessar el Marquès del Duero, que ara és l'Avinguda del Paral·lel, el va atropellar un tramvia. El van portar amb urgència al dispensari però no s'hi va poder fer res i allà es va quedar com un ocellet, sense una nafra, només amb el cop al cap que es va fer al topar amb el voral.
La tieta Remei va quedar molt malament. No tenien estalviat ni un clau doncs l'oncle Liceri tenia la mà foradada. De mena bohemi, tot el que guanyava s'ho gastava convidant i fent el pinxo. La mare, tot s'ha de dir, deia que les despeses eren degudes a fumar, beure i anar amb dones de mal viure, i la pobra canalleta, tan secs de menjar poc aliment.
El van enterrar al nínxol de Montjuïc que els vam deixar nosaltres, al costat de l'àvia. A mi em posaren mitjons, braçal i un llaç al cap, tot de color negre. La tieta i els cosinets anaven de dol rigorós amb roba que els van deixar, doncs al morir de cop i volta ningú no havia tingut temps de tenyir els vestits. Tota la companyia de "El Molino" el van anar a acomiadar i l'enterrament va ser molt sentit, amb una gentada que no coneixíem que parlava del bon músic que era, del goig que feia i dels "bolos" que tenien compromesos.
Perquè no els traguessin de la caseta de Rubí per no poder pagar el lloguer, la tieta es va posar a netejar i vigilar els lavabos de senyores del Mercat del Clot. Com que no volia deixar els cosinets sols a casa, els portava cada matí amb el tren, els va canviar a l'escola on anava jo i es quedaven tot el dia amb nosaltres. Cap al tard, els venia a buscar i tornaven cap a casa.
La Manolita i el Joan tenien una important vena artística heretada del seu pare i ben aviat van ser els protagonistes de totes les activitats lúdiques de l'escola i fins i tot del barri. Neulits i escanyolits, no representaven els deu i dotze anys que tenien.
El Joanet qui en plena actuació semblava molt més gran del que era, dret damunt la taula de la cuina, amb el puny enlaire i gest dramàtic, cridava com un petit Manelic:
-He mort el lloooop !
I de l'emoció se li inflaven les venes de coll i es posava vermell com un perdigot.
També imitaven a la Carmen Morell i al Pepe Blanco:
-Me debes un beso...
-No te lo perdono...
-Me debes un beso...
-Te lo pagaré...
El cant líric també formava part del seu repertori, especialment la peça més famosa de "El Huésped del Sevillano", que ben segur mai no s'havia cantat fent duet.
- Fiel espada triunfadora,
que ahora brillas en mi mano
y otros hombres y otras lides
ya la gloria conoció;
ya venero la nobleza
de tu acero toledano,
que del Tajo entre las aguas
reciamente se templó.
I amb un teatral cop de puny a la taula acabaven la peça.
Però el que era una font inesgotable d'inspiració pels histriònics germans fou la història sagrada: Representàvem el sacrifici d'Isaac, on el Joan feia de pare, la Manolita de terrible déu i jo, el millor paper, el d'Isaac.
Després, salvada del sacrifici en l'últim moment, em transformava en un xai blanc que sí que acabava malament. La mare ens va prendre un ganivet de la cuina que gairebé em claven al coll en un rampell escènic.
També jugàvem al judici de Salomó. La Manolita i jo érem les mares litigants i el Joan el jutge savi. Una vegada, transformant totalment el relat, la nina que m'havien portat els reis va acabar mig partida i l'espasa de fusta a dalt d'un armari.
Així va anar passant el curs i per Sant Joan, com cada any, es va acabar l'escola. Els nens s'havien engreixat una mica i algunes vegades ja parlaven del seu pare que recordaven com un gran pianista.
Per acabar de fer content al Joan li vam regalar pel seu sant un "fuerte" de fusta i una bossa plena de figuretes d'indis i de vaquers. Aquestes joguines les feien a casa uns veïns extremenys que acabaven d'arrodonir els minsos ingressos del pare a la Uralita pintant figuretes de plàstic a casa i enganxant fustes per a fer "fuertes" i granges d’animalons .
Tot l'estiu vam jugar al pati amb aquestes joguines escenificant la pel.lícula "Caravana de mujeres" que una veïna ens havia portat a veure al cine Versalles. Després del "No-Do" i de berenar la truita de patates i la carn arrebossada feien les varietats, que van ser una nova inspiració per al nostre repertori.
El " fuerte" es va començar a esmicolar de tant jugar-hi i llavors el Joan va tenir la idea de construir amb els trossos una Arca de Noè. Amb una serreta, cola, tisores i paperets fabricà una nau que acabà envernissant amb un pinzellet i les restes d'un pot que vam trobar. Va quedar tan ben feta que només faltava omplir-la.
Com que a l’agost feia tanta calor a Barcelona, ens estàvem tot el dia al pati recollint insectes, escarabats, sargantanes, cucs i tota bestiola que trobàvem i guardant-les en potets de vidre amb foradets a la tapa. Amb aquest zoològic, afegint-hi alguns porquets, vaques i altres animals de plàstic completàvem la fauna de l'Arca i gaudíem d'allò més.
El dia 25 de Setembre havia plogut molt tota la nit i encara plovia quan vam esperar-los inútilment per marxar a l'escola que feia pocs dies havia començat.
La tieta Remei, que dormia al pis de dalt de la caseta, es va poder salvar de la riuada pujant al terrat, però no va poder trobar els nens als quals mai més ningú no va tornar a veure.
Quan van sentir l'aigua, els cosinets de Rubí, neulits com eren, van tenir temps de refugiar-se dins l'Arca de Noè amb totes les bestioletes per esperar el colom amb la branqueta d'olivera al bec que indicava que havia parat de ploure.
Segur que van anar a parar a algun lloc on els artistes són benvinguts i apreciats, no com aquí que som uns talossos, que deia l'oncle Liceri.
Un relat al voltant de la faràndula. Amb personatges entranyables, entre els cosinets i en Liceri. I la narradora que desgrana la història d'una forma que s'escola endins dels ulls i degota mica en mica fins a la torrentada final. I és quan la persona que llegeix el relat hi troba la història insòlita que, des del començament, s'estava perfilant. El però més gran que hi he trobat ha estat alguna falta que aturava la lectura, que, com en els altres casos, he intentat localitzar i corregir. No en la seva totalitat, segurament...
Gràcies per la teva participació, bloodymaruja. -
09
deòmises | 01/05/2012 a les 13:2709-La Guija, de Fargo | 30/04/2012 a les 22:08
L’Anton sempre havia estat un home assenyat, d’aquells que es comporten com cal i dels quals sempre reps allò que esperes. Era un empresari amb les idees clares i amb prou empenta per haver fet créixer la seva empresa del no res, com una formigueta incansable.
Jo, com a veïna el veia entrar i sortir de ca seva. No perquè fes la xafardera, Déu mon guard! Més aviat coincidia amb ell quan feia els vidres del menjador i la cuina o quan regava els geranis de la terrassa.
Un dia el vaig veure com atropellat, amb una excitació i una urgència que no lligaven gens ni mica amb el seu tarannà pausat i estoic. Com que havia d’anar a la fruitera perquè volia fer crema de carbassó em vaig posar les sabates d’una revolada i vaig baixar com un coet.
Sí, vaig seguir a l’Antonet. Des que era vidu mai no va fer coses estranyes. Pobra Rosa, al cel sigui, una santeta d’altar. Doncs res, que ell girava a la dreta, doncs jo també, que anava a bon pas per la vorera, doncs jo gairebé corria de puntetes per no perdre-li la pista.
A la fi, es va aturar en un porticó petit i va entrar-hi.
Jo, atacada per la calor de tant córrer vaig arribar al portal sense esma. Vaig esperar uns segons a refer-me i vaig pujar una escala que duia a una porta entreoberta. Vaig entrar sense fer soroll i em vaig apropar a una cambra on sentia un xiuxiuejar estrany. La porta només tenia una cortina transparent de color salmó, de manera que podia veure i escoltar el que hi passava allà a dins. Que no per xafarderia, si no perquè el senyor Antón no estigués en perill o vés a saber si quelcom pitjor.
Vaig mirar pel vidre tapat per la cortineta. Valga’m Déu! L’Anton i una dona eren en una taula fent el joc de la Guija. Allò de parlar amb els morts i els gots que es belluguen.
-Rosa, si ets amb nosaltres dóna un copet
-cloc
-Estimada Rosa, el teu Anton ha tornat per parlar amb tu com la setmana passada. Et ve de gust? Si és que sí, fes un copet, si és que no, fes-ne dos de copets.
-cloc
-Rosa, em feies el salt amb el carnisser?
-cloc
-Però si no tenia cultura i era un bordegàs! Que la tenia més grossa que jo?
-cloc
-Mala puta, i això que anaves a missa cada diumenge! Ho tornaries a fer?
-cloc, cloc
-Estàs penedida?
-cloc, cloc
-No? Què vols dir, que m’enganyaries amb el rector i no amb el carnisser?
-cloc
-Bagassa! Segur que ets a l’infern, pecadora!
-cloc
Senyor Isvern, la seva dona s’ha ofès i la seva ànima ja no és amb nosaltres. Si vol, pot venir un altre dia. Són cent euros.
Em vaig apressar a baixar les escales i marxar abans no m’enganxés l’Antonet fent la tafanera. Apa, que quan li expliqui tot això a l’Enriqueta se’n farà creus! I la Rosa que semblava que no hagués trencat un plat...On anirem a parar, senyor, senyor...
Hi ha gent que, en aparença, sembla una cosa i és completament l'oposat. I aquest és el cas de l'Anton i de la seva difunta esposa, Rosa. Hi ha notícies que millor no saber-les, sobretot perquè desvirtuen la figura de la persona morta. Malgrat tot, però, quan els rumors apareixen, fins i tot el més correcte es converteix en irreverent o trampós o indagador o curiós...
Una història insòlita, la d'aquesta ouija, que deixa un somriure als llavis per la seva part poca-solta de les respostes-cloc de la difunta. La darrera sobretot... gamberrisme amb tocs d'humor irònic que m'ha encantat.
Fargo, com els germans Coen, gràcies per la teva participació.
-
Em decanto pel relat de...
deòmises | 01/05/2012 a les 13:33
bloodymaruja
per punyent i insòlit, sobretot pel gir final. El finalista seria el relat de Calderer, que tenia molts números d'endur-se el Repte, si no hagués penjat el seuy relat la bloodymarura.
Tot i que són comentaris subjectius i poc científics i/o metòdics. Demano disculpes si algú no hi està d'acord...
d. -
Fora de concurs:
deòmises | 01/05/2012 a les 13:380-Ideant anti-calor urgentment, de Mena Guiga | 24/04/2012 a les 17:58
Al país dels ninots de neu en passa una de grossa: la neu i el gel es desfan a passes gegantines i ells ja van fent tentines fugint amb peus imaginaris de l'espai que ja omple la gespa com si fos una urgència verda i molt primaveral i no, no és així, que al país dels homes i dones de neu no hi ha estacions ni climatològiques ni de transport públic.
S'apleguen per rumiar alguna sortida, a veure qui té una idea genial, ha de ser genial...
L'enemic és l'astre rei massa superlatiu i la calor que crea. L'escalf solar cal reduir-lo com sigui com sigui.
Fins que un nap buf ninot de neu que no va ni abillat amb barret elegant de senyor distingit, sinó que al cap hi duu un mitjó amb un estampat de puntets de tons ataronjats, amb un fil de veu gosa dir:
- Cantem tots i en veu ben alta i projectem-la cap els raigs lumínics. Fem-ho amb passió, amb convicció!
I després li pugen els colors a les galtes blanques perquè és vergonyós i se li desfà un xic la barbeta.
Decideixen fer-li cas. Ningú més ha tingut cap pensada.
El final de la història no el sé de cert. Però voldria imaginar-lo amb un final feliç.
Podria ser un esbós per a un relat un xic més llarg. Provem de cantar així, potser s'apagui el sol i els ninots de neu no es desfacin...
00-C.C.C, de Mena Guiga | 26/04/2012 a les 11:48
Una cua llarga de gent davant aquella aparador. Gent conversant, o callada, gent mirant amunt i veient alguna xemeneia altiva, gent pesant figues, gent fumant la cigarreta no fumable, gent fent ulleres, gent amb ulleres, gent amb la cara grabada, gent amb sabates simples, gent mitjana, ...Una cua llarga com la processionària i els cotxes aturats i el guàrida emprenyat pitant pels descosits i l'ordre qui sap on para i aquella gent sense descarrrilar davant aquell aparador. Tothom sortia de la nova botiga amplament content. Duia, cadascú, dins una bossa de plàstic o un cistell o una motxilla una màquina i el que havia anat a comprar per a la màquina. Era un èxit, es veu.
Cada persona, arran de l'adquisició, esdevenia feliç i podia, per tant, fer front a la puta vida de forma més càlida i líquida. Els de C.C.C prou que ho sabien. I penso que si tenen franquícia, en vull una al meu poble.
Càpsules Compatibles amb Cafeteres.
Tots tenim cafeteres deleroses de la càpsula pertinent (per tinents també n'hi ha).
De nou una mostra de la prosa juganera amb paraules i significats. Una màquina per fer més habitable la vida... o no
000-Quiromància, de deòmises | 30/04/2012 a les 18:32
A ell, allò de la quiromància no li produïa ni fred ni calor. Tampoc la cartomància ni la resta de màncies que poguessin existir i que ell no en tenia ni idea. Per això, entrar a la caseta de la zíngara, que s'havia instal·lat a la fira del poble, va ser més per passar l'estona i riure's d'allò que li digués que un afer seriós. La situació, però, va fer un gir inesperat en esmentar coses tan personals com endevinar, sense cap bri de dubte, els noms dels seus parents de tres generacions enrere i, fins i tot, de la seva dona i fill. Va ser quan se la va prendre d'una altra manera, sobretot en predir-li que es veuria involucrat en un accident amb un camió.
D'ençà d'aquella nit, en què va arribar a casa mudat de fesomia, que no ha trepitjat el carrer. Al dia següent, amb urgència extrema, va telefonar l'oficina per demanar una excedència. L'excusa de tenir cura del seu fill, a més del seu currículum impecable, va ser un motiu prou important perquè se la concedissin sense cap objecció. Ara és ell qui planxa i fa bugades, qui frega els plats i els terres, qui vesteix el petit i el banya. Excepte dur-lo a l'escola i fer la compra, ho fa tot. Les comandes a través d'internet i l'àvia solventen aquestes dues facetes “prohibides” després d'escoltar les paraules de la zíngara.
També ha canviat l'hàbit de sortir amb la bicicleta amb la colla per una bicicleta estàtica i el gimnàs ha quedat relegat, també, per una biblioteca millor assortida. Almenys el perill queda lluny de la seva vida, mentre no arrangi la qüestió laboral i pugui fer la feina des de casa mateix. Amb aquest tràfec mental es troba quan l'àvia li porta el petit, que és mogut de mena, i que va de cap a l'habitació dels jocs entre crits sobreexcitats. Ell el deixa fer; tenen un tracte: si ho endreça tot quan toqui dutxa o sopar, no hi ha restriccions de volum ni de treure les joguines que més li vinguin de gust.
Amb cinc minuts de marge, l'avisa per entaular-se. La mare no vindrà fins a les deu de la nit, i el petit ja farà una hora que estarà dormint. Sent el terrabastall de tornar a col·locar a lloc peces de Lego i playmòbils i cotxes de carreres, que són els joguets més utilitzats pel seu fill. Haurà d'insistir-li perquè es renti les mans i, quan ja hagi sopat, haurà de controlar-lo perquè es renti les dents i s'empijami sense rondinar massa ni fer-se el cançoner. Això ho ha heretat d'ell, ho sap clarament. El vespre, però, transcorre amb calma, i el petit ho fa tot amb iniciativa pròpia. Fins i tot, es passa el bastonet de cotó per les orelles, cosa que odia per naturalesa.
La casa queda en silenci després de recollir la cuina i espera la seva dona per sopar plegats, és dels pocs moments que poden estar junts. Abans d'agafar la novel·la que està llegint ara, va a comprovar que tot estigui en ordre a l'habitació del nen. Enmig del passadís a les fosques, el ressò d'un clàxon al carrer l'espanta. Sense motius, però. Allarga la mà per prémer l'interruptor de la llum. Abastar-lo i relliscar succeeix al mateix moment. El passadís queda il·luminat just per recordar les paraules macabres i enigmàtiques de la zíngara. Perquè allò que li provoca la relliscada i la caiguda, tan desafortunada que el desnucarà, és un camionet de joguina que el petit no ha recollit.
Una història previsible i poc sorprenent, amb un final que es vaticinava des del primer paràgraf. Reeixida idea, però previsible. Es perd pistonada...
d.
-
RE: Repte Clàssic DVII (comentaris i veredicte... lentament penjats)
Mena Guiga | 01/05/2012 a les 13:46Has fet un comentari que m'ha agradat molt del meu relat.
Està, sí, ple de missatges que poden passar a través d'una finestrra, si està oberta o per sota un pont, que no té portes.
El que no entenc (un xic ruca també sóc) és això de les el.les geminades. Jo també?
-
Felicitar a la guanyadora
Fargo | 01/05/2012 a les 15:02
Un text molt bo i insòlit!
Gràcies al jutge pels comentaris dels quals sempre se n'aprèn quelcom que no sabíem.
Miquel
-
RE: Repte Clàssic DVII (comentaris i veredicte... lentament penjats)
Mena Guiga | 01/05/2012 a les 15:39Sobre QUIROMÀNCIA.
L'autocrítica està bé, però trobo que és esclafaire. Et dobles a tu mateix per ser dur amb tu mateix. Deixa que altres ho compensin:
Potser no és el teu millor relat, coneixedora que pots anar molt molt més lluny. És un exercici més que forma part del camí. Els autors no som els relats, els superem i som molt més. I aquest ser un molt més és el que fa que no deixis d'escriure perquè és un molt molt molt. (en castellà seria "es un mucho muy mucho", perquè en català hi havia el perill de llegir tres cops "muy" i jo volia dir el que he posat en castellà i si no et va bé passes el "mocho" i llestos.
Mena que no calla.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- EL NÚVOL NEGRE, JO I L’ALTRE (1 comentaris)
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (3 comentaris)
- ULLS DE NINA (2 comentaris)
- QUEDA-TE'L (15 comentaris)
- El conte de la lluna creixent (10 comentaris)
- Nocturn Op. 15, núm. 2 en Fa-Sostingut Major (1 comentaris)
- que recordo durant la nit (4 comentaris)
- l' amor esta dins el nostre cor (3 comentaris)
- els records tornen (2 comentaris)
Nous més llegits
- FRICANDÓ (23078 lectures)
- Ànimes I coses (22293 lectures)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (3205 lectures)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (630 lectures)
- CARLES 33. SEGONA CITA: SET MINUTS. (557 lectures)
- ASCENSORS PER A GENT GRAN (529 lectures)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (330 lectures)
- EFECTES SECUNDARIS (300 lectures)
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts] (230 lectures)
- La paraula Gràcies. (204 lectures)
Nous més comentats
- QUI DIU...? (10 comentaris)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (10 comentaris)
- EFECTES SECUNDARIS (9 comentaris)
- NOTÍCIES D'ÚLTIMA HORA (8 comentaris)
- Monstres (8 comentaris)
- Ànimes I coses (8 comentaris)
- Una cicatriu ben profunda (8 comentaris)
- Passeig (8 comentaris)
- FRICANDÓ (7 comentaris)
- JO ACUSO (6 comentaris)
Nous més votats
- La dels sobrenoms (Agrada a 4 relataires)
- Eureka (Agrada a 4 relataires)
- Som miratges (Agrada a 3 relataires)
- Gavardina i pijama de cotó (Agrada a 3 relataires)
- FRICANDÓ (Agrada a 3 relataires)
- Àngels (Agrada a 3 relataires)
- QUI DIU...? (Agrada a 3 relataires)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (Agrada a 2 relataires)
- Ells (Agrada a 2 relataires)
- Jocs de nenes (Agrada a 2 relataires)