EL BOCOI DE L'AMONTILLAT

Hola, Vlady. Aquí tens el meu homenatge a E.A. Poe. Suposo que des del primer paràgrafa ja adivinaràs de que va el relat però si serveix per recordar la figura d'aquest gran escriptor ja em donaré per satisfet. Te l'envio fora de concurs perquè no podria organitzar-lo si guanyés ( no seria el cas perquè no m'ha sortit gaire bé, la veritat) En fi, aquí te'l poso. Rep una abraçada!



REMINISCÈNCIES


Feia molt de temps que havia planejat aquell viatge a Andalusia. Amb la meva dona portàvem molts quilòmetres a les espatlles recorrent les carreteres de mitja Espanya. Havíem cremat ja tres etapes, tres dies de descoberta de nous paisatges, de cels immensos, de terres i finques inacabables però ara estàvem circulant ja per l'autovia de Còrdova a Màlaga, gaudint de la deliciosa blancor dels pobles del sud. Aquell dia havíem dinat prop d'Albacete i després de fer una petita becaina al mateix cotxe vàrem recuperar la marxa. Estàvem una mica tips de devorar asfalt, el sol s'havia post i arribava la nit. Veient una sortida a l'autovia, la trenta-sis, ens desviàrem de la ruta. No vàrem tardar gens en trobar una ciutat que ens va semblar bastant acollidora. El seu nom ens resultà familiar per raons que no venen al cas. A l'avinguda principal trobàrem una cercavila amb carrosses i gent disfressada. De cop, en una sobtada il·luminació, ens adonàrem de que estàvem en ple Carnestoltes. Vàrem haver de passar per carrers més estrets i menys transitats demanant a la gent que trobàvem a on podíem aconseguir allotjament. Volíem un hotel modest, tranquil, no gaire ostentós. Ens recomanaren un hostal molt a prop de l'ajuntament. Era un edifici antic, pintat de vermell, amb els reixats dels balcons i els capitells treballats, d'aspecte senyorial però vingut a menys.

Només d'entrar anàrem a recepció. Ens donaren les claus d'una habitació. Vàrem pujar i deixàrem les maletes. A la cambra s'hi podia veure un llit una mica antic però confortable, dues cadires per deixar-hi la roba, una taula d'escriptori amb l'inevitable televisor i un armari. Baixant, en el bar de l'hotel, al costat mateix del restaurant veiérem dues persones parlant amigablement. Un anava vestit d'arlequí, amb la característica disfressa de rombes, calçat amb una mena de babutxes, amb un barret triangular rematat per uns cascavells que quan movia el cap dringaven escandalosament. Semblava que anava una mica begut. L'altre anava vestit d'època amb una levita negra i un corbatí. La cara era ovalada, el posat seriós, amb el front buidat i el cabell desordenat. Lluïa un bigoti dels anomenats de "les vuit i vint", nom que evoca la figura que formen les broques del rellotge quan marquen aquesta hora. Varen estar una bona estona xerrant fins que, l'arlequí va pagar les consumicions i sortiren tots dos al carrer. Mentrestant, nosaltres ja havíem demanat primer i segon plat i el maitre ens havia suggerit el vi de la casa, un caldo que varen extreure d'un barril d'un metre d'alçada aproximadament que estava a la vista dels comensals. Ens va semblar excel·lent: lleugerament dolç, d'una finor exquisida, amb una flaira persistent de fusta de bóta,.deixant un llarg rastre en boca, un vi fosc, concentrat i consistent. Després de les postres varem anar directes cap a l'habitació. Estàvem molt cansats.

Miràrem una mica la televisió i al cap d'una hora i mitja ja estàvem al llit, esgotats. Després de dormir una estona que no sabria quantificar em despertà un soroll que aparentava procedir de l'habitació del costat. Se sentien dues veus, una arrossegada, com els sons incoherents que emeten els borratxos, l'altre ferma i segura, plenament conscient. Però tot i captar aquestes subtileses no podia entendre de cap manera res del que deien en aquell estrambòtic diàleg entre una persona serena i un embriac. De vegades se sentia com un intent de sanglot, un conat de plor que semblava més una súplica que l'inici d'un desfogament. La meva dona dormia profundament i no volia despertar-la però l'escena, si es podria dir així a aquella representació no visual, començava a resultar-me angoixosa i estranyament familiar. Llavors vaig sentir un soroll sord i continu que, de tant en tant, s'interposava entre les dues veus. Al principi no el vaig identificar, però després d'uns segons els records em varen portar la imatge del meu pare reparant una barraca per guardar les eines, una petita construcció que teníem al costat d'un hort que li servia d'esbarjo. La fressa que sentia era el gratar i remenar de la paleta escurant el ciment de la gaveta. Algú estava fent de manobre a l'habitació del costat? La idea era ridícula però quan vaig començar a sentir uns crits estremidors però esmorteïts i el que em semblaren cops de puny a la paret el cor se'm va accelerar. El soroll es va perllongar una hora fins que, a poc a poc, els cops es feren més esporàdics i s'extingiren. A hores d'ara, com es pot suposar, jo estava del tot desvetllat, mentre la meva dona, que té el son fort, dormia plàcidament. Vaig estar uns moments preguntant-me sobre el significat d'aquell succés fins que el cansament em va vèncer. El son va ésser però molt neguitós: m'adormia i al cap de poc em despertava amb uns ulls com plats, tenia somnis angoixosos relacionats amb la meva infància. El despertador em va alliberar d'aquella tortura.

No li vaig explicar res a la meva dona, tot i que ella va notar que feia mala cara. Ho vaig justificar dient-li que havia dormit malament per l'excessiva flonjor del matalàs. Després d'esmorzar i quan ja havíem fet les maletes, demanàrem la factura per pagar i mentre la meva dona es va allunyar unes passes per comprar unes postals jo vaig parlar amb l'encarregat de la recepció comentant-li que els de l'habitació del costat havien fet molt de soroll. Davant la meva sorpresa, el recepcionista em contestà que allò era impossible ja que ningú havia ocupat la cambra aquella nit. Amb cara de babau, sense entendre-hi res vaig sentir una necessitat imperiosa d'abandonar aquell hotel i el malson que havia viscut. Després de pagar i amb les maletes a les mans ens dirigírem cap al cotxe.

Vàrem recórrer uns quants carrers fins arribar a la via principal, que enfilàrem fins que veiérem el rètol d'acabament de població. En el cartell , travessat per una banda en diagonal es podia llegir el nom. Però aquesta vegada no ho vaig associar amb un cognom de sobres conegut a Catalunya si no que se'm va encendre la bombeta i vaig recordar-ho tot: Els detalls varen encaixar en un instant mentre, suposo que inconscientment, premia l'accelerador i agafava les corbes gairebé derrapant.

La meva dona em va comentar que no entenia perquè anàvem tant de pressa des que havíem sortit de Montilla.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT

En arribar a casa, després d'una comissió de serveis d'un parell de mesos en una llunyana província, la meva dona no hi era. Al principi no em vaig preocupar, vaig suposar que en plegar de la feina s'havia entretingut fent una cua interminable a alguna botiga d'abastament, però quan vaig obrir la nevera per menjar alguna cosa s'escampà un tuf horrible. Tot el menjar s'havia podrit, sorprès m'ho mirava i em preguntava què podia significar allò. Em va costar d'admetre però l'única conclusió raonable era que la dona faltava de feia tres o quatre setmanes. Amb gran neguit vaig regirar tota la casa a la recerca d'algun indici, d'alguna explicació, però no vaig trobar res que m'indiqués què havia passat. Perplex vaig trucar a la porta de tots els veïns del replà però no estaven a casa o no em van voler obrir.

Encara buscava una explicació quan van trucar a la porta: era la veïna del primer segona una vella estrambòtica i alcohòlica que vestia parracs de coloraines i de la qual la meva dona, vet a saber per què, s'havia fet amiga.
-Se la van emportar mentre vostè era fora. -Digué- La policia. L'han plantada, crec que a la porta de Ponent.
El temps s'aturà i una estranya sensació d'irrealitat em va envair. Estava com petrificat: no podia parlar, no podia pensar.
-Ho sento -Em va dir, donant-me uns copets a la mà.- Vagi en compte.
Va ser una nit molt llarga en la que no vaig aclucar els ulls ni un instant. Un fred intens em va envair per dins i em va glaçar l'ànima, un fred que ja mai més no m'ha abandonat. La meva vida, el meu món, tot s'havia enfonsat.

L'endemà em vaig dirigir a les oficines del ministeri per tal de rendir l'informe de la comissió de serveis. Omplir i presentar tota la paperassa em va representar un parell d'hores; després em vaig dirigir al ministeri de la Recta Doctrina per a la preceptiva entrevista amb un comissari interrogador. "Algú li ha parlat malament del nostre Líder?" "Algú ha qüestionat la línia del Partit" "Ha seguit els ensenyaments de la Recta Doctrina?"... Vaig contestar la rutinària tirallonga de preguntes com havia après que calia fer: aparentant una total ignorància i desinterès pels afers polítics i afegint, de tant en tant, vehements afirmacions d'adhesió incondicional al Líder i al Partit. La condemna de la dona per força havia de constar al meu expedient però l'interrogador en cap moment la va mencionar.

Ja passava del migdia quan em van deixar anar, i corrent me'n vaig anar a la porta de Ponent. Traspassada aquesta, ja fora de la ciutat, s'estenia fins a l'horitzó el bulevard, amb l'ample camí al mig i una filera d'arbres a cada costat. A aquella hora hi havia poca gent, només algun carro que tornava de mercat i algunes parelles passejant a l'ombra dels roures, els plàtans i els oms. Els primers arbres, a tocar de la porta, eren alts i esponerosos, encara que n'hi havia de raquítics i pelats i fins i tot en vaig veure algun de mort, el tronc sec i les branques escapçades. Sorprès, em vaig adonar que encara que havia passejat sovint pel bulevard mai m'havia fixat en aquells arbres fracassats. Després de caminar força estona vaig arribar a la part on creixien els arbres més joves i on ja ningú hi passejava. Vaig trobar la dona una mica més enllà, on hi havia grups de parents plorant i vetllant els ciutadans acabats de plantar. Em va costar reconèixer-la: plantada de turmells en avall, les cames i el tronc fins a la cintura estaven completament lignificats, els braços rígids amb prou feines es movien, lents i encarcarats. La cara, inexpressiva, no semblava la de la dona que tant havia estimat; el cutis, abans tan fi, ara tenia la textura de l'escorça d'un roure jove. Només els ulls, d'un verd bell i misteriós, eren els de sempre i conservaven l'expressió i la vivacitat d'abans.
La seva mirada vagarejava sense objectiu fins que es va fixar en mi que m'havia parat a un parell de passes davant seu. Em va reconèixer i un somriure es va dibuixar als seus ressecs llavis.
-Com estàs? -Em va dir amb una veu greu i pausada tan diferent d'aquella dolça i vivaç que em xiuxiuejava paraules d'amor.
-Bé, vaig arribar ahir. I tu, com estàs?
Pronunciava paraules vulgars amb les que construïa frases banals, com si no n'haguessin d'altres, però hagués volgut cridar, plorar, esquinçar-me la roba, ferir-me fins que el dolor físic apaivagués el dolor de l'ànima.
-Estic bé. Millor. Els primers dies va ser molt dolorós però ara tot va millor.
-Però per què? De què t'acusen?
-No ho sé. Em van interrogar durant hores i al final vaig signar el que van voler. Potser vaig parlar massa o algú que m'odia em va denunciar.
-Apel·larem!
-Massa tard. Ves amb compte no et convé defensar una traïdora.
Vaig plorar i en agafar-li la mà vaig sentir el tacte aspre dels dits en procés de convertir-se en branquetes i en els quals ja s'endevinaven unes gemmes que aviat esdevindrien fulles.
-I com és? Vull dir la transformació, viure la transformació.
-Diferent, no hi ha paraules.
A l'acomiadar-me em va dir:
-No pateixis per mi, jo ja estic més enllà de la seva venjança, ja no em poden fer mal. Cuida't, vigila amb el que dius. Ves amb compte!
Vaig pensar que la vella boja m'havia dit el mateix.

A partir d'aquell dia cada vespre, de seguida que plegava de la feina, anava a vetllar-la. Dia a dia contemplava, impotent, la progressiva transformació: tot el tors es va convertir en tronc, els trets de la cara es van desdibuixar fins que no semblaven humans i els braços i les mans van quedar immòbils.
Els companys de feina, els veïns, els amics, ningú no em preguntava per ella o en parlava; era com si hagués mort, o, encara pitjor, com si mai no hagués existit. Només la vella estrambòtica venia a casa de nit, borratxa, i em preguntava com estava ella i si patia.
Un d'aquells dies que la vaig visitar va tenir lloc una plantació. Era un noi jove, amb prou feines tindria vint anys. Els pares i els germans s'arreceraven els uns en els altres formant un grupet compacte i patètic a una dotzena de passes d'on s'afanyaven policies i operaris. Sempre havia imaginat que la plantació seria una cerimònia molt solemne, com les antigues execucions, i molt científica ja que amb prou feines feia una generació que havien desenvolupat la tecnologia que la permetia. En realitat va resultar un acte vulgar on els operaris bruts i amb signes d'haver begut se'n reien de l'acusat i escopien mentre treballaven. Un cop el noi va estar plantat un secretari judicial, que aparentment dirigia tot l'afer, va treure un paper d'una carpeta negre i va llegir d'una forma ràpida i inintel·ligible la sentència. Després va guardar el paper i sense parlar amb ningú se'n va anar amb els policies en un cotxe oficial. Els operaris, remugant i renegant, van recollir les eines i els carretons que havien utilitzat i van tornar a peu cap a la ciutat. Llavors la mare del condemnat es va escapolir del marit i dels fills que la volien retenir i gemegant i cargolant-se les mans va caure de genolls davant del fill. Aquest que fins llavors s'havia mantingut ferm també començà a gemegar i a plorar i a cridar que sentia un dolor terrible. I mentre cridava intentava, inútilment, arrencar els peus que li havien arrelat a terra. La família aconseguí emportar-se la mare, temorosos que el Partit i els seus fidels servidors no aprovessin unes manifestacions tan exagerades de dolor per un condemnat per traïció. El noi va quedar sol, ploriquejant i cridant "mama, mama" com si fos un nen petit.
Quan vaig aconseguir desviar la mirada de l'angoixant escena vaig veure que dels ulls de la meva estimada brollaven unes gotetes d'un líquid blanquinós, potser llàgrimes, potser saba.

Encara hi vaig anar uns quants dies més. El darrer que va parlar em va dir:
-No et preocupis, ja no pateixo, sóc feliç. Cuida't.
Després la lignificació va arribar al rostre i ja no va poder moure els plecs que abans havien estat els llavis i les parpelles es transformaren en uns nusos pesats que amb prou feines podia aixecar. I els ulls es van fer somnolents i buits, com si contemplessin una realitat diferent, i al final ja ni em reconeixien.

Arribà un dia que ja no va obrir els ulls per molt que li vaig parlar i que vaig cridar el seu nom. No vaig tornar, mai més no he tornat. Imagino que havent passat tots aquests anys la dona s'ha convertit en un bell i majestuós roure i que la gent l'admira i passeja a la seva ombra, però jo mai més no he passejat pel bulevard de Ponent.

EL BOCOI DE L'AMONTILLAT

Qui tu havia de dir, Fortunato, que et trobaries en un tràngol com aquest. Ja t'has recobrat del desmai? Te n'adones com és de galdosa la teva situació?

Ja pots cridar, ja. No et sent ningú. La paret és sòlida, ho saps, els teus crits et reboten, és només a dos pams de la teva cara.

Ara que faràs? Pensa-hi. Potser si entens el que ha passat, el com i el perquè te'n podràs sortir. Recorda tots els detalls: eres en una festa, havies begut molt, Montresor t'ha parlat d'un vi amontillat i tu l'has acompanyat. Intenta-ho, ja sé que la boira de la borratxera no et deixa recordar bé. Però esforça-t'hi, potser t'hi va la vida. Si ho entens potser et podràs salvar, potser Montresor vindrà, parlareu, li demanaràs perdó per les teves ofenses i acabareu bevent l'amontillat que t'ha promès.

Si, ja ho sé que no pots més, que la memòria s'esgota i que no hi trobes sentit.

Pregues? Vols dir que et servirà? D'anys que fa que no hi pregaves! T'escoltarà Ell aquí baix? Ja pots cridar, ja pots prometre-li el que vulguis, jo crec que no t'escolta. Ni els homes ni Déu senten el que murmures. Aquí, en aquestes catacumbes, estàs més a prop meu que no pas de Déu.

Que murmures? Per què? Una i altra vegada. Per que? Per què? Tu ho hauries de saber. T'agrada ferir a la gent, no els consideres persones, només joguines per al teu divertiment .

Així m'agrada que cridis, que xisclis, això és l'únic que té sentit. T'estàs tornant boig per moments, fins i tot sents la meva veu. Però ho sento, encara et queda un llarg camí, encara cridaràs, maleiràs, et feriràs intentant escapar. Però tot arribarà, la mort també i ja no estaràs sol, jo t'estaré esperant i estarem junts per tota l'eternitat.

"Mi mama me mima. Amo..." el llapis li tremola tant que és incapaç de fer la lletra "o" mínimament rodona. Ja l'ha esborrat tantes vegades que el paper de la llibreta s'ha foradat. Tanca els ulls amb força per impedir que les llàgrimes rodolin galtes avall. El pànic l'envaeix quan sent l'alè d'ella al seu clatell.
-Molt malament Mateuet, mooolt malament! Tu creus que això són maneres de fer les coses? Ets un destraler. Porta la mà!
En Mateu estira la mà amb el palmell mirant amunt i espera resignadament. Altres vegades s'hi havia negat, però llavors el càstig encara és pitjor.
Sent el xiulet del regle tallant l'aire i un dolor agut l'obliga a cridar. Llavors ja no pot reprimir el plor.
-Si-si-sisplau, se-se-senyoreta...no ho vo-vo-volia...
Però ella no el deixa acabar. I amb cara de fàstic l'imita sarcàsticament:
-Si-si-sisplau, se-se-se-nyoreta... Ets un desastre, no faràs mai res de bo en tot el que et queda de vida! Ets un ruc, i sempre ho seràs! I deixa de plorar, neneta!
Li venta un clatellot i tot seguit li estripa el full.
-Obre la boca!
En Mateu tanca els llavis amb força. Però ella aconsegueix obrir-li les barres amb facilitat fent palanca am els dits en el forat que han deixat les dents que li han caigut. Fa una bola amb el full i li entafora a la boca.
-I ara te'l menges! I tornes a començar de nou, fins que facis bona lletra.
Ell es queda mirant fixament aquell full solcat per ratlles horitzontals i paral·leles ajuntades de dos en dos. Amb la mà tremolosa vol agafar el llapis, però li cau a terra. Quan intenta inclinar-se per arreplegar-lo nota com se li escapa el pipí. Posa el cap damunt la taula i se'l tapa amb les dues mans, com si volgués desaparèixer.
-Mateutet! Què has fet?... respon!
L'agafa pels cabells i l'obliga a aixecar el cap. En Mateu estava plorant silenciosament. Els mocs li sortien a raig fet.
-Marrà, més que marrà! Ara estaràs castigat tot el dia de cara a la paret!
I l'empeny, juntament amb la cadira, fins a posar-lo en un racó de l'habitació.
En Mateu continua plorant. Només espera que la mort li arribi aviat i el deslliuri d'aquell infern. Sap que tot és culpa seva, que hauria d'haver actuat millor, però ara ja era massa tard, no pot fer res més que entomar les conseqüències del que ell mateix havia provocat. Era el mestre de l'escola, llavors no era conscient que fos cruel amb la canalla, en aquell temps l'escola era així. Ell només reproduïa la manera com l'havien ensenyat a ell.
Quan va tenir l'atac de feridura que el deixà sense poder valer-se per ell mateix, amb tremolors constants i tartamudejant espasmòdicament en parlar, els serveis socials de l'Ajuntament el van dur a la residència, ja que no tenia cap familiar. I allí es trobà amb ella. No la recordava, havien passat quaranta anys, però sí que identificava tots els càstigs que li imposava, eren els que ell utilitzava.
-Hola senyor Mateu! -li va dir el primer dia- Es recorda de mi? Vostè em va fer malbé la vida. Vaig passar-me l'adolescència anant de psicòleg en psicòleg, i mai he aconseguit relacionar-me amb el meu entorn amb normalitat. Se'n recorda que em deia que no faria mai res de bo a la vida? Doncs gairebé la va encertar de ple. Però una cosa sí que he fet bé; la meva feina, i per això ara sóc la directora d'aquesta residència, on el tractaré de la mateixa manera com vostè fa ver amb mi. A partir d'ara ja no serà el Senyor Mateu, serà en Mateuet, i jo seré la seva senyoreta. Ja veurà què bé ens ho passarem!
-Vinga Mateuet! Ja has descansat prou.
Li estira enèrgicament la cadira de rodes fins a col·locar-lo altra vegada davant la llibreta. Mentre li posa el llapis a la mà li diu:
-Torna a començar, vinga! I amb bona lletra, o t'hauré de deixar altra vegada sense sopar!
I amb la ma tremolosa torna a intentar l'impossible de fer la "o" mínimament rodona.

Feia temps que esperava ser convidat a la solitària i distant casa de camp d'en Brady. Amb ell sempre havíem estat bons amics, era una qüestió secular i que s'havia renovat de generació en generació, seguint la tradició establerta pels nostres pares i avis. Però feia uns mesos que un mal entès familiar havia refredat la nostra assídua relació; fins i tot en les circumstàncies actuals, poc esportives en podríem dir, un cavaller ha de saber mantenir les aparences.
-... va ser en aquella festa d'aniversari quan tot va estroncar-se, ho tinc clar... però abans de començar a beure i parlar, m'he de prendre una pastilla, el meu amic Edgard me l'ha receptada, i jo sempre li faig cas... tens un got d'aigua?
Va aixecar-se per apropar una gerra que tenia en una tauleta supletòria, a tocar dels finestrals, que va ajustar adduint que s'aproximaven núvols de tempesta.
-Plourà... -va dir sec, sense deixar de mirar al cel.
Quan ja havia engolit la pastilla, amb l'ajut de l'aigua, em va convidar a picar aquelles pastes que m'havia estat mirant sense decidir-me a tastar-les. -Prova-les, estan molt bones, -me les oferí atansant-me la plàtera.
-Per què no?
-I això que em comentaves... com has arribat a aquesta conclusió?
Per fi vas al gra, així m'agrada, però potser et pensaves que amb una sol·licitud tan pregona, la resposta seria diàfana, però has errat el teu veredicte. Potser hauries de revisar els teus instints i acceptar que no tot és com tu ho vols veure i creure, i acceptar les altres realitats que viuen fora del teu camp d'observació microscòpic.
-Encara rumies la resposta? -Insistia.
Havia donat un parell de lentes voltes a l'amontillat que banyava la meva copa. Sempre he tingut una preferència especial per aquest vi que em faig portar d'Itàlia. Fort, un xic aspre, i amb un cos que treu el singlot.
Vaig mirar-lo fixament en els ulls, intentant amagar-li dubtes i també la manca de voluntat per oferir-li respostes, coses que no vull corroborar-li a ell.
-Cal que sàpigues de què va tot? -Li vaig demanar.
-Les preguntes les faig jo... tu sols has de respondre...
Com és possible que no ho entengui? No penso dir-li la veritat. O el que és encara pitjor, ho sap, sap que no penso dir-li la veritat, i vol una història, tan sols una petita llegenda urbana per a la seva col·lecció de curiositats. Llàstima que no li duraran gaire.
-Està bé, t'explicaré el que evidentment vols sentir, però m'hauràs de posar una altra copa d'aquest vi que tant ens agrada.
-Certament, i tenint en compte que tu l'has dut i l'has pagat, pren-ne tan com vulguis...
-No hi ha res com ser agraït, amic...
-Explica'm, no et vull tornar a fer la pregunta, -va deixar amb sequedat, després de servir d'una manera generosa les dues copes.
I mentre ho feia, vaig observar la cambra que m'envoltava. Clàssica, sòbria, una biblioteca farcida de volums. Les quatre parets eren plenes de llibres, llibretes i llibrots. Volia fer-li creure que cercava inspiració en aquella peça de la casa, en la decoració. En tot l'espai sols hi havia una pintura, un regal d'aniversari de la meva dona a la seva. Estava penjat just sobre la xemeneia, ara apagada. Una trista làmpada il·luminava escassament el rostre que ens observava des de la seva privilegiada situació. Fora d'aquella estança, més enllà dels porticons tancats, una tempesta començava el seu espectacle amb una gran tro. La llum d'un llamp es va deixar veure entre les escletxes dels finestrons.
-Tot va començar una nit de...
-Tempesta, potser, Que poc original, amic.
M'havia dit amic? Tal com anaven les coses, sols podia pensar que això començava a posar-se interessant.
-De tempesta, certament, si no et sap greu.
-Pots seguir, dispensa, no pretenia molestar-te ni interrompre la teva narració.
-Però ho has fet, -ho havia deixat anar amb un cert toc d'ironia, que ell, evidentment en la seva ignorància diplomàtica, no va saber copsar. -Amb llamps i trons, de mil dimonis.
Vaig fer un glop assaborint el líquid de la copa, i obrint un parèntesi sense cap altre excusa que el fet d'intentar captar amb més interès la seva atenció.
-Anna Bel·le m'havia telefonat al despatx, dient-me que no l'esperés a sopar, que marxava a casa de la seva amiga Jennifer Lee. Vaig acceptar el seu pla i li vaig comentar que quan tornés no em despertés. Havia tingut un dia molt feixuc, i volia anar a descansar aviat. I així ho vaig fer, sempre després de prendre un gotet d'aquest vi tant excel·lent...
-I quan dius que va ser això?
-Just la darrera nit que vàreu venir a la ciutat... no vols una mica més de vi? Oi què n'és de bo?
-Té bon cos, o reconec, però, continua...
-L'Anna Bel·le és una xicota molt bonica, i com ja saps, ens duem vint anys. Força diferència d'anys per acomplir amb ella totes les nits, amb prou feines em fa content dos cops per setmana. Ja vaig camí dels seixanta anys, i algunes articulacions no em funcionen com abans, i altres coses em fallen... tu deus sentir símptomes similars.
-Jo estic com un roure... i ja els tinc els seixanta anys, com bé deus recordar, vareu venir tots dos a la festa d'aniversari, ho va dir mirant la pintura de la xemeneia.
-Mai podré oblidar aquella vetllada, una nit xafogosa, per cert.
-Sembla que hi tens una fixació per recordar el clima de les nits, -va dir tot afluixant-se el nus de la corbata. -Puc entendre que evites explicar-me els fets que m'han dut a convidar-te a la meva casa de camp... i et repeteixo, que em dol que l'Anna Bel·le no hi sigui amb nosaltres.
-Ja t'ho he dit, descansa a casa, ha patit un esglai, però com és jove, se'n sortirà aviat, coses de dones, no has d'amoïnar-te gaire, el proper cop, et vindrem a veure tots dos, és una promesa.
-Hi compto.
-Pel que jo sé, ho pots donar per fet.
Va ser aleshores quan vaig observar els primers símptomes. Va aclucar l'ull esquerre, com si un tic li hauria fet tancar de cop, i tornar a obrir en un segon. Ell no havia sentit res, em seguia mirant encuriosit, bevent de la seva copa, acabada de reomplir.
-Per cert, la teva dona, la Maragda, com és que tampoc ha vingut a la casa de camp? Sé que li agrada molt passejar pels teus boscos.
-Coses de dones, també, no cal fer-hi cabal.
Vaig alçar la copa, i vàrem brindar sense fer-les dringar, a distància. Vaig deixar anar un somriure, els tics, cada volta, eren més seguits, i en deixar la copa d'ell a la taula, va estar a punt de tirar-la. Va ser en aquell precís moment que ho va començar a sospitar.
-Què porta aquest vi?
-Portar? No entenc la pregunta, aquest cop.
-Sí que ho entens, què hi has posat? Em sento fluix, jo, que sóc tot un roure... m'estic marejant per moments, em puja al cap el seu efecte.
-Una recepta del meu amic Edgard, res de dolent, no cal que pateixis, ara, degusta tranquil i escolta el relat que t'estic oferint: Ara ha de venir el millor de tot.
-Afanya't, em sembla que em ve son.
-Cinc minuts i enllesteixo.
-Seran força minuts... no crec que els sobrevisquis...
-Sobreviure...jo? no t'entenc.
-He posat cianur a les pastes, aquestes que tant t'agraden...
-Ets molt bromista Brady, cianur...
Un intens dolor pectoral va colpir-me de cop, no sé si per la noticia del meu amic, o per alguna cosa que s'escapava al meu enteniment.
-Tinc una opressió en el pit... no sé que em passa...
-Tu ets el metge...
-Està bé, confessaré que aquella nit vaig passar-la amb Maragda... mentre tu la passaves amb l'Anna Bel·le... podríem haver signat un pacte de cavallers, però no, tu volies una solució... i ara, ara ja és massa tard...
-Així, doncs, t'ho va dir la meva dona.
-Sí, i ella sabia que jo faria el que estem fent.
-Matar-nos mútuament... i cobrar l'herència... elles dues...
-Per anar a viure juntes.
-Tu també o sabies?
-Si, però... no m'has dit que t'ho va dir...
Sé que vaig caure al terra amb la copa a la mà; va ser com em varen trobar a mi. En ell el trobaren assegut a la seva eterna butaca, amb la copa aferrada entre els dits i el gest adust, seriós i sense la corbata.
Encara caient, vaig fer una última llambregada a la cara que des de sobre de la xemeneia semblava somriure'm, o riure-se'n, directament. Tan bonica com havia quedat Anna Bel·le en aquell retrat que li havíem regalat a la Maragda en el seu darrer aniversari. Segurament, a la mateixa hora devien estar sopant en un bon restaurant de Londres, celebrant la seva llibertat, i la felicitat del seu amor encobert. Quan tastin l'amontillat, deixaran de riure.

Em va sorprendre la forma com va aparèixer al meu costat al Gran Cafè de Barcelona. Subreptíciament va relliscar a la cadira de la meva taula i de cop jo ja tenia molt propera la seva presència. No el vaig reconèixer per la foto que me n'havia enviat el John des de Londres. En aquell retrat semblava una altra persona: plenet, de cabell llarg, de mirada somiadora. Ara era algú d'un cos descarnat, sensiblement esprimatxat i llarg, de mirada esverada, i el cabell, que seguia sent daurat, molt arranat. I quan va parlar li vaig trobar les dents grogues i separades, especialment lletges.
Encara teníem els telèfons a les mans, amb els quals ens acabàvem de parlar per dir-nos que ja érem al lloc de la cita. El seu accent anglès era molt exagerat. Em va reconèixer perquè vaig contestar la seva trucada des de la barra del local, tot i que em va dir que m'assemblava molt a la foto que el John, el nostre amic comú, li havia mostrat.
Ja assegut a la meva taula, vaig mirar-me'l fredament, com de lluny. En ell hi havia alguna cosa, la mirada, els ossos marcats de la cara, la sensació que desprenia, que m'inquietava. Però no en vaig voler fer cabal. Es tractava del Nic, l'amic del John, el meu veí durant a Ciutat vella durant el darrer any i, tot i que l'esperava després de l'estiu, volia rebre'l bé a Barcelona.
Duia una camisa vermella que accentuava la seva pell de ros i que, en conjunt amb els llargs texans blaus, li conferia una certa elegància.
De cop, després de les primeres expressions de sorpresa i de les mútues salutacions, em vaig trobar sota el torrent del seu monòleg. Com una serp se'm va enroscar la seva angoixa, les seves explicacions de com l'acabava de deixar la seva dona, el seu dolor, els motius d'ella -els darrers anys, ell bevia-, tot de vivències inconnexes i concentrades extretes de la seva relació de divuit anys.
Jo em sentia aclaparada, una mica desconcertada per aquell monòleg directe, sincer, sense traves, al qual ell s'havia lliurat. Tanmateix, el sentia llunyà i era incapaç de penetrar el seu món, i ell tampoc no m'hi incloïa en absolut. Només continuava amb aquell timbre roent de la veu, en certa manera exaltat, incomprensible i dolorós.
Vaig tallar una mica en sec i li vaig preguntar on vivia, si ja s'havia instal·lat, si allò era definitiu, quan temps es quedaria. Ell va respondre escaridament, una sola frase per a cada resposta: el mateix dilluns que havia arribat -érem a dimecres- havia llogat un estudi al Raval. Li agradava molt: quan era a l'ordinador, tenia un despatx gran, quan menjava -a l'única taula que hi havia-, tenia un menjador gran, quan dormia, tenia una habitació gran. I s'hi quedaria fins que hagués complert el seu objectiu, que no em va dir quin era però que vaig intuir que tenia a veure amb que la seva dona l'hagués abandonat. Vaig pensar que potser pensava que l'estada a Barcelona l'ajudaria a pal·liar el dolor.
Eren més de les cinc de la tarda i jo encara no havia dinat a causa d'un curs d'estiu que seguia la Universitat des de les dotze del migdia fins a les quatre, i li vaig dir que tenia la necessitat d'anar a menjar alguna cosa. Ell es va oferir a acompanyar-me i, en tota l'estona, mentre baixàvem Rambla avall, no va deixar de parlar-me de la seva història. A mi em semblava algú blindat a la sensibilitat i a qualsevol altra emoció. Fins m'havia agafat maldecap i intentava desconnectar.
Davant el local de tapes de la Boqueria, tampoc no es va aturar ni acomiadar, sinó que va venir a seure amb mi i es va demanar una cervesa.
―Que no havies deixat la beguda? -li vaig preguntar.
―Sí, però de tant en tant prenc alguna cervesa -va dir, sense importar-li quin podia ser el meu judici.
I va continuar amb el seu monòleg monolític, no exempt de tendresa ara que jo ja m'havia acostumat una mica al seu accent i al seu to de veu, i els dos personatges, la seva dona i ell, ja em començaven a ser familiars.
Després del meu dinar, em va seguir Rambla amunt, sense callar en cap moment, cap al local on jo tenia previst assistir a un acte de poesia. Feia temps que hi anava i coneixia la gent, i vaig pensar que potser li agradaria que li comencés a presentar algunes persones de Barcelona. El lloc on es recitava era a l'interior d'un cafè íntim i agradable, i ell em va seguir fins a dintre i acte seguit em va convidar a sortir per prendre alguna cosa abans d'acomiadar-nos. Jo vaig accedir i ell es va demanar una altra cervesa i jo un te. Jo ara ja m'havia començat a interessar per la seva història d'amor, pel l'entendriment amb què ell en parlava, per la forma com tots dos s'havien conegut, per l'aire que envoltava la història, per l'amor que desprenia, pel dolor que ell sentia, per la seva culpabilitat per haver begut... i la veia també a ella, una dona bonica, delicada i generosa, que un dia s'havia enamorat i havia estimat aquell home durant divuit anys... fins tota la foscor que havia esdevingut fins arribar a deixar-lo.
I ara, a mesura que passava el temps, jo trobava més atractiu aquell home anglès que anava al meu costat, sense deixar-me de petja, i que m'acompanyava en els actes senzills de la meva vida quotidiana com si ho hagués fet sempre. Amb tot, hi havia un transfons que seguia inquietant-me, i em seguia semblant l'ésser més inaccessible que havia conegut mai, aïllat al castell inexpugnable de la seva història, protegit per ella. I aquell vespre, al final, no vaig entrar a sentit poesia, sinó que em vaig quedar amb ell i vaig seguir escoltant la seva història obsessionant i obsessiva.

*

Pocs dies després d'aquella trobada amb el Nic, jo ja havia mig oblidat del seu torrent de paraules que dibuixaven i descarnaven la seva història dolorosa. Aleshores va sonar el mòbil i era ell. Em convidava a dinar sí és que jo tenia temps i, tot inclinant-me per la cortesia, vaig acceptar.
Aquell dia estava força canviat i als ulls hi tenia una expressió commovedora. Semblava que hagués plorat i jo em vaig apressar a consolar-lo. Aquest va ser el detonant pel qual es llancés a parlar altre cop de la seva història i que jo me'l prengués més seriosament, amb més interès que el primer dia.
Jo acostumava a ser una persona parladora, però en les trobades amb ell esdevenia muda. I sabia, tanmateix, que tot allò que jo pogués explicar-li a ell no li interessava, ni tampoc li interessaria res de ningú altre que intentés trencar aquell flux incessant de la narració de la seva vida de parella, del seu apogeu, de la seva decadència i la seva ensulsiada. Amb el transfons del seu alcoholisme que la traspassava sencera.
Però no vaig penedir-me d'haver quedat amb ell perquè, malgrat la seva expressió profundament decebuda, la seva mirada blava a cops esverada i la seva obsessió, aquell home havia començat a interessar-me i agradar-me. Em començaven a entrar desitjos d'estar molt pròxima a ell, en una situació d'intimitat completa. Potser era perquè seguia veient-lo blindat i se m'havia imposat el repte de traspassar la seves parets de ferro. A més, hi havia moments que li trobava una fragilitat absoluta per sota del seu monòleg obsessiu, i sabia que estava sol i també desemparat a Barcelona. Potser ell ho va intuir i en acomiardar-nos em va fer un petó als llavis. Em vaig quedar sorpresa i amb el gust de la cervesa sense alcohol que s'havia demanat al restaurant vegetarià que jo havia suggerit.
I de camí cap al metro vaig començar a somiar amb la història que ell havia tingut amb la seva dona, els seus inicis, la seva tria definitiva, el seu esperar-se, el seu començar-se a estimar. Definitivament, jo també m'estava obsessionant. I a la nit, em vaig despertar somiant-hi de nou, com un neguit que no podia abandonar-me.
Així van passar dos dies, amb aquella història dins meu de la qual jo volia desfer-me'n però que alhora m'atreia i es generava sola en mi. I de la qual m'hagués agradat ser-ne la protagonista i, d'altra banda, em feia patir per no haver-ho sigut.
Aleshores vaig intentar parlar amb el John, però el seu company de pis, a Londres, em va dir que era de vacances a l'Àfrica i que no tornaria fins al cap d'un mes. I a l'Àfrica no hi havia manera de connectar amb ell a través del mòbil. Es veu que era a la selva i no hi havia cobertura en molts quilòmetres a la rodona. I bé, hauria de passar-me tota sola aquell neguit que m'havia sobrevingut, descobrint el nic jo sola, sense ningú que m'orientés.

*

Tres dies després de la nostra darrera trobada, el Nic va tornar a trucar-me per convidar-me a dinar. No m'anava perquè havia quedat amb una companya de la Universitat, però immediatament li vaig dir que sí. I ella ho va entendre.
Vam quedar davant del mateix restaurant i, en trobar-nos, ens vam fer directament un petó als llavis. I després de demanar els plats ell va tornar al discurs adolorit de l'abandonament de la seva dona. L'única diferència amb les altres vegades és que jo ara començava a immirscir-m'hi i li començava a fer preguntes. I així, aquella història aliena esdevinguda en una ciutat desconeguda ja vivia definitivament en mi i jo li obria camí de manera voluntària.
En acabat de dinar em va dir que em volia ensenyar unes fotos i em va convidar a anar a fer un cafè a casa seva.
Jo vaig accedir i, un cop allà, vaig passar molta estona mirant fotografies seves, les fotografies de la seva felicitat amb la dona que l'havia estimat, que l'havia deixat. Fotos d'abraçades, petons i mirades, i festes amb amics i viatges.
-Aquests som nosaltres. Un dia vam estar enamorats -em va dir, immers dins l'aire de les fotos, recuperant-se a si mateix, mirant-se dins del món del qual l'havien desterrat i al qual ja no podia tornar.
La seva dona em va semblar molt propera a la imatge que me n'havia fet, només que potser en la realitat tenia la pell més fina, l'escot més bonic, i una mirada una mica de garsa que contrastava amb
el seu somriure de figaflor.
Tanmateix, molt aviat vaig notar que en aquelles fotos hi havia un element inquietant, que em va anar sorprenent a mesura que van anar apareixen les de la casa de Londres on vivien, perquè tenia la sensació que jo ja coneixia aquella casa, i hi havia esta i fins i tot hi tenia algun record.
―I aquest cobrellit? -li vaig preguntar, senyalant el llit. Perquè era el mateix que havia vist de lluny en una foto.
―L'he portat amb mi -va respondre sense aixecar el cap ni deixar d'explicar la història de la seva vida.
I aleshores vaig pensar que potser jo m'estava deixant impressionar i capficant massa per coses que no tenien la importància que els estava donant.
El seu apartament era realment acollidor, molt més gran del que m'havia imaginat, i amb les seves fotos de persona amb una vida normal, de cos cepat, de cabell llarg i ros, de mirada somiadora i enamorada, i amb una dona per estimar i a la qual dedicava gestos i abraçades tendres, li vaig anar agafant confiança. Més tard es va crear un ambient de complicitat en el qual jo era una comparsa de la seva obsessió, que ja em tenia atrapada. I malgrat tot jo sabia que en aquelles fotos hi havia un element degradant, que era el seu alcoholisme. Però d'això no en vaig parlar perquè tampoc no me'n va deixar oportunitat.
De manera un pèl tímida, un pèl sobtada, em va agafar per l'espatlla i vam començar a fer-nos un petó. Però jo no em sentia del tot còmode ni segura. I en aquell estiu xafogós em sentia suada i poc apte per a la relació es plantejava. Per això li vaig dir que havia de marxar, i ell es va quedar molt moix i abatut, però va voler acompanyar-me al metro, i pel camí va tornar a recuperar l'ímpetu de la seva història, tota la descàrrega de vivència que oscil·lava entre la tendresa i el final desesperat que ella l'hagués abandonat. Em vaig adonar que en acomiar-nos al metro ell no es va ni fixar en la passió com vaig besar-lo.
Aquella nit em va agafar una pena com un desfici en pensar en ell i la seva dona, en la seva joventut, en la trobada del seu amor, en com portaven tots dos aquest amor per tot arreu on anessin o visquessin o passegessin. Encara no me n'acabava d'adonar, però la seva història ja estava suplantant la meva pròpia vida. I el que més desitjava era viure aquell amor jo mateixa.

*

El dia següent era un dissabte, i el Nic em va trucar per anar a prendre una copa a la nit. Li vaig dir immediatament que sí, perquè tot el dia havia estat pensant en ell i desitjava veure'l. Encara que sabia que jo no comptava en realitat, ja que ell ja tenia la seva protagonista, la qual omplia tot el seu passat i tot el seu present.
Va suggerir de passar a buscar-me per casa meva, però jo, com a vague mètode de precaució, en aquell moment vaig decidir que no volia que sabés on vivia ni tampoc tingués la meva adreça.
Vam quedar a les onze al passeig del Born i, quan ens vam trobar, vam coincidir en que no teníem ganes de tancar-nos a cap local i vam decidir anar a passejar pel mar. Vam enfilar el focs camí de la Barceloneta, i al seu costat tenia més la sensació d'anar amb un ésser eteri que no pas amb un home. Ell caminava al ritme de la seva conversa, altre cop obsessiva, sempre la mateixa, aturant-se aquí i allà per donar èmfasi a una o altra qüestió, i jo el seguia, encisada per la seva levitat, pel seu cabell com l'or que feia brillar la llum d'un fanal en passar-hi per sota, per la propera olor del mar. Però ell no sentia res, només girava en la seva pròpia espiral, i aquella dona i el seu dolor eren l'única carn que semblava que el constituïa.
Tot estava fosc i solitari, i jo tenia una mica de por. El so del mar m'atreia cap a la seva vora, però temia que no sorgís un lladre o algú amb males intencions.
―Escolta, no tinguis por -em va dir com en una sentència en veure que no el seguia-. No puc creure que aquí hi hagi algú esperant-nos per fer-nos mal.
I en aquell moment, sota l'influx de la seva seguretat, vaig sentir que m'estava enamorant d'ell, que volia viure amb ell una història d'amor, la mateixa que m'estava explicant, que havia estat un èxtasi, una felicitat absoluta.
Vam caminar al llarg del mar, a frec d'aigua, en aquella nit sense lluna, amb el pes de la seva història, inesgotable entre tots dos. Aleshores jo ja la compartia i la vivia amb passió i dolor. Els seus trets, a la foscor, gairebé no es percebien. Només els ulls blaus llampaguejaven una mica extraviats.
Més tard vam tornar al Born amb la intenció d'anar a prendre una copa, i a l'últim tram del camí em va agafar la mà amb la seva, una mà esllanguida, sense cap força. I em va estranyar aquell contrast amb l'energia que posava en les seves paraules, en el foc del seu record tot explicant sense detura la seva relació amorosa i el seu desesper actual.
Ja dins del local, em vaig demanar una caipirinya i ell, al seu torn, en va demanar una altra. Jo sabia que no havia de beure, i l'hi vaig dir, però la seva expressió mostrava que jo no n'havia de fer res. Tanmateix, va respondre:
―Ara ja no m'afecta.
I jo em vaig quedar intrigada i trista, perquè em semblava que havia tirat definitivament la tovallola en un moment que desitjava que em mirés a mi i decidís anar endavant amb força. Però el seu monòleg, lluny d'exhaurir-se, continuava inundant-me amb l'únic tema que tenia sentit a la seva vida.
Quan vam sortir a fora jo tenia mal de cap. M'havia pujat la beguda i estava desorientada. Ell em va tornar a agafar la mà lànguidament i em va fer seguir-lo, sempre sense parar de parlar, al llarg d'Argenteria i, un cop travessada la Rambla, per Hospital fins arribar a casa seva. Jo tenia sentiments contradictoris, però per res m'hagués volgut sostreure a l'atracció definitiva que aquell home havia aconseguit tenir sobre mi. I en la nit negra, vaig seguir-lo. Hi havia en ell un abisme que jo volia conèixer, però respecte al qual, ja des del primer dia, jo m'estava protegint. I la seva història obsessiva continuava, sense fer cabal de mi, que em sentia marejada, sense fer cas de la pluja que va començar a caure, sense ni adonar-se dels dos homes desastrats que pel Raval van venir a oferir-nos haixís. Seguia el seu to i seguia, tan fresc com si ens haguéssim trobat en aquell moment.
Vaig pujar davant l'escala del seu apartament amb el cor batejant fort. El contacte del seu cos, ja al seu llit, era descarnat, quasi sense pes, amb uns moviments com si fos dins de l'aigua. Esllanguit en els petons, eteri en el contacte. Però, amb tot, summament desvalgut, lliurat a mi, subjugant.
Després vaig dormir amb un son pesat, sense cap pau, en un somni on em venien les imatges distorsionades de les vivències que ell durant la nit m'havia explicat, i jo ara ocupava el lloc de la seva dona, amb un sentit de culpa feridor, ara els veia viure la seva felicitat com un espectador amb un dolor més feridor encara.

*

Així va començar la meva relació amb en Nic durant aquell mes calent d'estiu, on jo no tenia ni amics a Barcelona, i on encara que n'hi hagués tingut no els hagués volgut parlar de les al·lucinacions i els somnis, freqüentment malsons, que em posseïen dia i nit, ni de la història poc clara que havia començat amb un home fosc i devorat per una obsessió cada cop més terrible, que ara jo ja interpretava com una paranoia.
Va passar gairebé un mes en què no vaig veure ningú més que el Nic. Vaig abandonar les classes de la Universitat i no perdia ocasió, ni de dia ni de nit, d'estar amb ell, però ara havia aparegut un element nou en la seva personalitat: a més de la història de la seva vivència amb la seva dona, havia començat a emergir en ell l'instint de mort.
I aquesta presència de la mort, que es va anar fent més i més corpòria, m'havia fet estimar-lo més i dependre'n, progressivament, en un grau més i més alt. Per altra part, la descoberta de la seva extrema vulnerabilitat m'havia fet estrenye'l de nits com si la meva escalfor pogués preservar-lo del perill al qual el veia abocat. Passava les nits horroritzada, amarada per la suor de tots dos, i tenia la consciència que ell no dormia perquè era a l'aguait d'alguna cosa incomunicable i, per aquest fet, més espaordidora.
Ja en aquell temps es va revelar que ell no m'estimaria, i davant aquesta realitat feixuga i dolorosa jo ja no volia viure en absolut la meva vida, sinó que tornava i tornava a desitjar ser la seva dona divuit anys enrere, quan es van conèixer i tots dos van despertar a la més gran de les tendreses, al més grans dels amors. Només volia reproduir amb ell aquella vivència que era l'única que podia omplir la meva vida i donar-li sentit.
Va quedar palès, però, molt de pressa, que jo no tenia entitat per en Nic, sinó que ell només transferia en mi el dolor de la seva història per descarregar-se'n: sense importar-li qui era jo, sense voler-me conèixer-me, sense fer-se responsable d'aquell joc tan perillós que practicava amb mi.
I entre febres, al costat de la seva suor freda, abraçant el seu cos lliurat al meu, gairebé eteri, vaig començar a pensar, presa de terror per aquest mateix pensament, en la possibilitat de deixar-lo.
I aleshores va començar en mi un procés nou, que va esdevenir lentament, però que feia que, com més intensitat hi havia entre nosaltres, més intentava jo apartar-me de la seva influència, més desitjava recuperar qui era jo, encara que la meva ment havia començat ja a viure pel seu compte a crear i a generar, fora del record, noves vivències de la seva història mútua d'amor que el Nic no m'havia explicat mai. Quan va començar aquest procés, primer lleuger, després imposant, vaig començar a sentir por de mi mateixa.
Ara ja no sortíem pràcticament del seu apartament si no era per anar a comprar, sempre junts, o per anar, ja de vespre, a una de les terrasses de la Ronda a prendre alguna cosa -jo, u
n cafè, ell, una cervesa. Allà, mentre ell seguia i seguia parlant amb una expressió que s'havia convertit en paranoica, jo mirava com n'era, d'infeliç, i com me n'estava convertint jo mateixa, fora de l'atracció cada cop més fosca, cada cop més insana que sentia per ell. I van ser aquells dies que vaig comprendre que seguia bevent, encara que a casa sí que intentava amagar-m'ho. Però a la nit, l'olor de l'habitació traspuava alcohol, i a la seva pell apareixien taques vermelles i la seva expressió es convertia en un rictus.
I de sobte vaig començar a sentir-me dins d'una gàbia de la qual la porta només podia obrir-la jo. Perquè havia començat a témer que el Nic no em deixaria marxar i em barraria el pas en cas que volgués anar-me'n. Ara m'havia adonat que tancava la porta i n'amagava la clau, i per això la meva decisió es va afermar, si bé no sabia quan podria tenir l'oportunitat de fugir. Van passar dos dies més, en les quals vaig esperar una ocasió per marxar.
Va ser un matí que no hi havia butà. A l'apartament se sentien els cops metàl·lics que, al carrer, donava al carro de ferro el paquistanès que en repartia. Ell va sortir al balcó, però el noi ja era a la cantonada i, per més que el va cridar, no va sentir-lo. Jo entretant ja m'havia passat el vestit pel cap i posat les xancletes. Sabia, també, on la nit abans havia amagat la clau, perquè d'ençà que ell l'amagava jo tenia agusats tots els sentits i interpretava tots els seus gestos i moviments, per més imperceptibles que semblessin.
Ell encara era d'esquena i jo vaig fer com si anés al bany, però abans vaig agafar la meva bossa de mà i vaig aixecar la cortina de la finestra que donava a l'escala. Damunt l'ampit, reposava la clau. No m'havia equivocat.
La vaig agafar i vaig obrir la porta amb naturalitat. I vaig baixar ràpida les escales, però no tan de pressa com havia pensat en aquelles nits que, de tant neguitosa, havia sentit l'arítmia del cor. També em dolia deixar aquell home que estimava embargat en el seu propi instint de mort. Però també sabia que, en el meu intent de salvar-lo, era ell qui m'havia vençut a mi. I per això havia de marxar.
Ell anava nu i no vaig sentir que fes res per deturar-me. Potser va pensar que anava a buscar el noi del butà, però jo em vaig esquitllar per la cantonada que des del balcó no es podia veure, i aquest va ser el meu comiat d'aquella relació que m'havia desposseït de mi mateixa.
Just al sortir, vaig llençar el mòbil al contenidor d'unes obres. Em cremava només de pensar que em podia telefonar.
Vaig tornar a casa i, fent un gran esforç, vaig trucar a amics, vaig parlar amb la meva mare, que ja havia tornat de l'apartament de Calella, vaig anar a comprar a les botigues que em coneixien, al forn on abans m'agradava el pa de llavors. Però entretant, com si es tractés d'una inoculació que s'havia produït en mi, no deixava de viure, en la meva emoció i en la meva ment, amb una potència aclaparadora, la història del Nic com si fos l'única que jo havia viscut a la meva vida, com si la seva importància hagués esborrat tot allò altre que hagués pogut existir.
No hi podia fer res, i aleshores se'm va acudir trucar urgentment al John. Acabava d'arribar d'Àfrica. Jo just ara m'adonava que l'estiu s'estava acabant.
―A quin país has estat -li vaig preguntar.
―A Tanzània! Oh, no et pots imaginar les aventures que he viscut.
―I, no saps qui ha vingut a Barcelona?
―Qui ha vingut -em va demanar, amb un certa estranyesa a la veu.
―El Nic. Ara fa un mes que va venir. I ja t'explicaré què m'ha passat a mi, John.
A l'altra banda del fil vaig notar un silenci sepulcral.
―Ei... ets aquí? -vaig preguntar.
Ell es va escurar la gola.
―Estàs de broma, oi? -va dir seriós, sec.
―De broma? No, per què? Que no ets tu qui li va donar el meu telèfon?
Ell va tornar a callar. Jo sentia el seu respir feixuc per la línia.
―Escolta Maria, això és seriós -va dir greument-. M'escoltes bé?
―Sí, sí, és clar... -vaig respondre totalment alarmada.
―Doncs el Nic no podia venir perquè es va suïcidar abans de l'estiu, just després que el deixés la seva dona.
Vaig fer un xiscle espantós i de la convulsió que em va sobrevenir em va caure el telèfon. Amb la mà tremolosa, el vaig tornar a agafar.
―Però, això és impossible! -vaig xisclar-. He estat amb ell, he viscut amb ell... -vaig repetir diverses vegades, alçant cada cop més la veu fins a escanyar-me.
―Calma, Maria -va dir aleshores el John, molt fluix, molt lentament-. Calma. Aquí hi ha una confusió... T'ho dic de debò. És enterrat al cementiri de Highgate, jo mateix vaig anar a l'enterrament...
Jo ara no podia contenir-me. Vaig llençar el telèfon lluny de mi i vaig sacsejar el cap per intentar desfer-me d'aquell malson.
Corroïda pel desfici, vaig sortir al carrer i vaig córrer les escales de casa, el carrer, les escales del metro... i a l'andana, plena de gent, anava topant amb tothom com si fossin embalums. Ara tenia una necessitat vital, inajornable del Nic, de comprovar la seva existència, de tornar a abraçar el seu cos i intentar, aquest cop més de veritat que mai, salvar-lo de la mort.
Durant les tres parades de metro que em separaven de casa seva no vaig poder parar quieta. M'enfonsava com si fos al fons d'un pou dins l'efervescència de la història d'amor del Nic, del seu desesper, del seu suïcidi, i les imatges se m'interposaven, es devoraven les unes a les altres, en consumien a mi.
Vaig baixar a la parada de Liceu i, pantejant, vaig travessar com una exhalació tot el carrer Nou, vaig pujar rabent la rambla del Raval i no em vaig aturar fins arribar a Príncep de Viana. Allà vaig intentar calmar el cor i la respiració i, a pas lleuger, vaig caminar cap el portal de l'apartament del Nic. Però vaig arribar al cap del carrer, el vaig tornar a baixar, vaig canviar de vorera i no vaig poder trobar, de cap manera, la porta d'entrada al seu edifici. Vaig tornar a pujar i baixar el carrer, esperitada, un munt de vegades, vaig preguntar a diversos veïns pel número quaranta-tres del carrer, però ningú me'n va donar raó.
Incrèdula, exasperada, sense poder donar crèdit a allò que estava passant, vaig arribar a la conclusió que aquest portal no existia, que jo havia viscut una al·lucinació, que m'havia passat alguna cosa tan extraordinària com terrorífica.
Exhausta, em vaig asseure a un portal. Sense ni adonar-me'n, ja s'havia començat a fer de nit, i jo em trobava a la part del carrer que s'anava fent més i més ombrívola. Sentia dins meu una buidor còsmica, un no-res aclaparador. I aleshores, immersa en tot moment en la història entre el Nic i la seva dona, vaig començar a formular com en un segon canal del cervell la idea que potser ell havia vingut del més enllà per inocular-me la seva història, perquè malgrat ell ja no existís la seva vivència seguís vivint i fructificant a la terra, empeltant-la en una altra dona perquè el seu cervell la reproduís i en creés la continuïtat.
Asseguda en aquell carrer, que ara ja era del tot nit fosca, aquesta explicació s'anava afermant en el meu si, s'anava consolidant i prenia cos i forma. Però malgrat comprendre'n els entrellats que me l'havien fet viure, em vaig adonar que el seu procés de vampirització havia arrelat en mi de manera irreversible, perquè ara no desitjava altra cosa que reviure-la amb tota l'extensió de la realitat i, per fer-ho, volia anar a Londres i tornar a caminar els camins que ells van fer, les seves anades i vingudes per aquells carreres reals, i tornar a habitar l'apartament on van viure, que ara jo sí que estava segura que hi havia estat, perquè era el mateix on jo havia viscut amb el Nic a Barcelona, encarnat per la força que a ell li restava a l'ultratomba. L'apartament on s'havia consumat, de manera absoluta, la meva abducció irreversible i definitiva.

Tosca

L'Agustí i jo ens vam deixar de parlar arran del discurs de graduació. Ell era el delegat de la classe i jo el que tenia la fama d'escriure bé. El germà prefecte ens va encarregar el discurs: jo l'escriuria i l'Agustí el pronunciaria. Ja li vaig advertir, durant l'assaig, que aquella coma no es podia moure del lloc on jo l'havia posada. Però durant la cerimònia ho va tornar a fer, la va tornar a canviar com si res i, a més, li vaig detectar un somriure burleta en el moment que ho feia. Em vaig emprenyar molt, fins al punt de retirar-li la paraula i l'amistat. Com que en aquells temps em començaven a agradar les noies, i jo a elles, em vaig oblidar de l'Agustí i dels més de set anys d'aventures i complicitats.

Quan la Cristina i jo ens vam embolicar, sabia que era casada, sí, però ignorava que el seu home fos l'Agustí. Mai no em fico en la vida íntima de les meves amants, però vulguis que no, no tot és sexe i s'acaba parlant de les coses de casa; una mica, si més no. Després, no vaig poder evitar pensar que compartíem la mateixa dona i això em va fer recordar que ja havíem compartit algunes prostitutes durant l'etapa dels aprenentatges. No, no, això no vol dir que consideri la Cristina una puta. La història es va acabar sense que hagués de veure l'Agustí i juraria que ell no en va saber mai res.

Als lavabos hi ha una finestra estreta i llarga, gairebé adossada al sostre. La deurien posar per donar una mica de llum durant el dia i també per ventilar, tot i que mai no l'he vista oberta. Del vàter estant, vaig veure la llum del llamp. Vaig comptar i vaig sentir el tro al cap de cinc segons. Abans d'estirar la cadena, vaig mirar què havia defecat. És una rutina. Com ho és abaixar la tapa, apujar-me les pantalons, rentar-me les mans, baixar les escales i entrar a la sala. També tinc el costum de no mirar els informes abans de fer un cop d'ull a la feina. Així res no influeix ni condiciona la intuïció.

La sala no té finestres, però hi van posar dues claraboies al sostre. La tempesta s'atansava perquè només havia comptat tres segons. També se sentien les primeres gotes de pluja sobre el metacrilat: clac, clac, clac...

El vaig reconèixer a l'instant malgrat els dinou anys que havien passat des de la cerimònia de graduació. L'Agustí estava una mica gras, no gaire, res que no es pogués corregir amb un parell de sessions d'abdominals. Es veia bastant calb i els cabells que li quedaven els duia rapats al zero. En general presentava un aspecte llustrós: net, les ungles de manicura, sense pèls en els conductes nasals ni en els auditius, les celles perfilades, la pell bronzejada i ben hidratada, la dentadura impecable, el borrissol del pubis retallat i els testicles rasurats. Quan érem amics no es cuidava tant, és clar que llavors tampoc no calia.

I ara el tenia estès a la taula d'autòpsies.

En aquells moments ja no hi havia espai de temps entre llamp i tro. La tempesta estava al damunt mateix. El soroll de l'espetec de la pluja sobre les claraboies era ensordidor. Vaig haver d'apujar al màxim el volum de l'equip de música per continuar delectant-me amb la veu de la Callas tot entonant O mio bambino caro

Un cop finalitzada la primera inspecció visual, vaig llegir l'informe de la policia. Només deia que l'havien trobat mort al llit, tranquil com si dormís. El jutge volia una autòpsia completa. Em vaig posar la bata blanca, el davantal de plàstic, les ulleres de protecció i, abans d'enfundar-me els guants de làtex, vaig encendre una cigarreta. No sé qui va fer posar el cartell que prohibeix fumar a la sala, si fumar ajuda a concentrar-se.

Quan esclatava un tro, s'apagaven els llums durant uns instants, i llavors entrava el resplendor de llamp que provocava ombres movedisses i projectava sobre el terra els dibuixos que l'aigua traçava mentre lliscava per les claraboies semiesfèriques. Això em destorbava una mica, però no vaig ajornar la feina. Vaig procedir de forma meticulosa, com sempre, enregistrant les observacions segons el protocol. També vaig dipositar les mostres d'òrgans, que havia d'analitzar el patòleg, dins de bosses de plàstic hermètiques i ben identificades. L'únic aspecte rellevant que vaig detectar era que l'Agustí tenia el cor engrandit -que no dilatat- i una significativa hipertròfia asimètrica al ventricle esquerre. El tracte de sortida aòrtic estava totalment obstruït. Llevat que els exàmens microscòpics i les anàlisis del patòleg aportessin noves dades, tot feia pressuposar que la causa de la mort seria una miocardiopatia hipertròfica.

Quan la tempesta es va allunyar, vaig restituir el volum normal de l'equip de música (llavors la Callas cantava un passatge del segon acte de Tosca) A continuació, vaig cosir el canal que havia obert des del coll fins a la pelvis. Finalment, em vaig disposar a efectuar jo mateix la tanatoplàstia que permetés mostrar amb dignitat el cos present del difunt a la sala de vetlla. Va ser en aquell moment que vaig recordar el discurs de graduació, la coma en un lloc que no li pertocava i el somriure burleta de l'Agustí quan em traïa d'aquella manera. La temptació de revenja, encara que resultés simbòlica, era irresistible.

Ningú no ho manifestaria de forma oberta a la família més directa, però tothom comentaria, en veu baixa i amb el posat ofès, que era de molt mal gust exposar un cadàver amb aquell somriure d'anunci de dentifrici.

"Mi mama me mima. Amo..." el llapis li tremola tant que és incapaç de fer la lletra "o" mínimament rodona. Ja l'ha esborrat tantes vegades que el paper de la llibreta s'ha foradat. Tanca els ulls amb força per impedir que les llàgrimes rodolin galtes avall. El pànic l'envaeix quan sent l'alè d'ella al seu clatell.
-Molt malament Mateuet, mooolt malament! Tu creus que això són maneres de fer les coses? Ets un destraler. Porta la mà!
En Mateu estira la mà amb el palmell mirant amunt i espera resignadament. Altres vegades s'hi havia negat, però llavors el càstig encara és pitjor.
Sent el xiulet del regle tallant l'aire i un dolor agut l'obliga a cridar. Llavors ja no pot reprimir el plor.
-Si-si-sisplau, se-se-senyoreta...no ho vo-vo-volia...
Però ella no el deixa acabar. I amb cara de fàstic l'imita sarcàsticament:
-Si-si-sisplau, se-se-se-nyoreta... Ets un desastre, no faràs mai res de bo en tot el que et queda de vida! Ets un ruc, i sempre ho seràs! I deixa de plorar, neneta!
Li venta un clatellot i tot seguit li estripa el full.
-Obre la boca!
En Mateu tanca els llavis amb força. Però ella aconsegueix obrir-li les barres amb facilitat fent palanca am els dits en el forat que han deixat les dents que li han caigut. Fa una bola amb el full i li entafora a la boca.
-I ara te'l menges! I tornes a començar de nou, fins que facis bona lletra.
Ell es queda mirant fixament aquell full solcat per ratlles horitzontals i paral·leles ajuntades de dos en dos. Amb la mà tremolosa vol agafar el llapis, però li cau a terra. Quan intenta inclinar-se per arreplegar-lo nota com se li escapa el pipí. Posa el cap damunt la taula i se'l tapa amb les dues mans, com si volgués desaparèixer.
-Mateutet! Què has fet?... respon!
L'agafa pels cabells i l'obliga a aixecar el cap. En Mateu estava plorant silenciosament. Els mocs li sortien a raig fet.
-Marrà, més que marrà! Ara estaràs castigat tot el dia de cara a la paret!
I l'empeny, juntament amb la cadira, fins a posar-lo en un racó de l'habitació.
En Mateu continua plorant. Només espera que la mort li arribi aviat i el deslliuri d'aquell infern. Sap que tot és culpa seva, que hauria d'haver actuat millor, però ara ja era massa tard, no pot fer res més que entomar les conseqüències del que ell mateix havia provocat. Era el mestre de l'escola, llavors no era conscient que fos cruel amb la canalla, en aquell temps l'escola era així. Només reproduïa la manera com l'havien ensenyat a ell.
Quan va tenir l'atac de feridura que el deixà sense poder valer-se per ell mateix, amb tremolors constants i tartamudejant espasmòdicament en parlar, els serveis socials de l'Ajuntament el van dur a la residència, ja que no tenia cap familiar. I allí es trobà amb ella. No la recordava, havien passat quaranta anys, però sí que identificava tots els càstigs que li imposava, eren els que ell utilitzava.
-Hola senyor Mateu! -li va dir el primer dia- Es recorda de mi? Vostè em va fer malbé la vida. Vaig passar-me l'adolescència anant de psicòleg en psicòleg, i mai he aconseguit relacionar-me amb el meu entorn amb normalitat. Tenia pànic de venir a l'escola, em passava les nits somiant amb vostè, i amb els seus càstigs, i amb les seves burles... Se'n recorda que em deia que no faria mai res de bo a la vida? Doncs gairebé la va encertar de ple. Però una cosa sí que he fet bé; la meva feina, i per això ara sóc la directora d'aquesta residència, on el tractaré de la mateixa manera com vostè fa ver amb mi. A partir d'ara ja no serà el Senyor Mateu, serà en Mateuet, i jo seré la seva senyoreta. Ja veurà què bé ens ho passarem!
-Vinga Mateuet! Ja has descansat prou.
Li estira enèrgicament la cadira de rodes fins a col·locar-lo altra vegada davant la llibreta. Mentre li posa el llapis a la mà li diu:
-Torna a començar, vinga! I amb bona lletra, o t'hauré de deixar altra vegada sense sopar!
I amb la ma tremolosa torna a intentar l'impossible de fer la "o" mínimament rodona.