Dels mots obligats 'ribet' és 'rivet'!

Li ha caigut la primera dent de llet, al nen. L'espanta la sang, és de mena cagadet. La mare el calma i l'acarona i li fa embolicar la peça perduda en un mocadoret amb un rivet un pèl cursi i que té brodades unes inicials que no pertanyen al menut. Són les d'una tia-àvia de constitució grossa i robusta i que menjava per tres i que, paradoxalment, va morir d'un refredat comú.
És l'embolcall que ha de trobar l'angelet quan vingui a bescanviar la dent per un regalet.
El nen, un xic escamnat, el posa sota el coixí. Aquella nit, mentre dormi, el fet màgic s'esdevindrà. El present serà una bagatel·la, és clar, que les butxaques de l'època van molt buides. Però la il·lusió crearà el somriure i l'acceptació, sigui una bossa de caramels, un retolador amb tinta-purpurina o un joc de cartes.
Al llit, el nen no es pot dormir, tomba cap un costat cap a l'altre, respira de pressa, els ulls no tenen cortines. Inquiet, té set, té pipí, té por, té de tot.
De sobte qui apareix no és pas la mare. Una figura... el rostre d'expressió afable...abillada amb roba tutticolori.
"Sóc la teva Àngela de les dentones i que també et guarda. I que les guarda. Gibert, cada dent forma part d'un collaret que confegeixo, que un dia dringarà molt per fer saber que ja seràs un nen gran. Avui és la que fa 1, petita i vergonyosa, no sap què ha de fer. Només venir amb mi on romandrà com un tresor de la infantesa. Li donaré xocolata, galetes, poma dolça i pa amb tomàquet i formatge, el que sé que vol. Li faré pessigolles amb un raspall perquè estigui ben neta. La duré al pati de les dents tremoloses, faran música i es calmarà...com tu."
La veu dolça es va esvaint...
L'endemà un bony important fa muntanya sota el coixí, en un extrem. El nen descobreix que és un osset de peluix d'expressió afable, vestit amb una camiseta alegrement virolada.
I li sembla recordar uns mots: "et deixo un amic tovet i amorós que t'ajudarà a fer unes bones nones!".
I ni el mocadoret de l'avantpassada A. no hi és, ni la dent. I la mare se'l mira, sabent de què va el misteri.


Mena

En Joan sempre havia cuidat els seus arbres com una pare amorós, amb profunda cura i moltíssima estimació; és per això que ells també el corresponien amb protectora ombra i saborosos fruits; el seu arbre preferit era el vell cirerer que havia crescut al seu costat en la masia. En Joan no tan sols li oferia aigua, a aquest arbre, també li parlava amb un gran amor. Sabia que tots els arbres tenen, sota l’escorça, un cor que necessita afecte, i cada tarda s’asseia al seu costat, en un banc de fusta, per fer-li companyia fins que el capvespre començava a pintar de roig l’hort; li explicava alegries i tristeses amb mots d’aquells que neixen al cor, sense bagatel•les supèrflues.

Des de fa tres anys, però, el vell cirerer no ha pogut veure el seu amic; una dura malaltia va paralitzar les cames del Joan i va haver d’ingressar en una residència d’avis perquè els seus fills li havien explicat que a casa seva no hi havia gaire espai...Ara, després de tant de temps sense la presència del Joan, l’hort roman decapitat per la destral de l’abandó; l’herba creix salvatge enmig de les lloses dels caminets i els arbres resten secs per falta d’aigua i d’estimació.

Ahir, però, les portes i les finestres de la masia es van obrir de nou; una familia de Barcelona ha llogat la casa per passar-hi els caps de setmana i l’estiu. Són persones que busquen la pau i la tranquil•litat del camp, però que desconeixen l’esperit de la natura; saben que els arbres necessiten ser regats, però ignoren que també necessiten amor… De seguida que van veure l’hort, van decidir que calia substituir els arbres vells per arbres joves, i aquest pensament va escamnar molt el vell cirerer…va intuir de seguida que ell seria un dels arbres substituïts. El més petit de la familia, l’Arnau, se li va apropar per collir les cireretes vermelles que encara li quedaven, però quan les seves branques se’n van adonar, s’hi van negar, li ho van impedir… El nen, sorprès, va intentar per segona i per tercera vegada abastar alguna cirera, però no va poder agafar-ne cap, les branques sempre li ho dificultaven. Finalment, quan ja començava a fosquejar, va entrar a la masia sense saber que, durant la nit, la lluna i els estels farien una combinació mágica de llums que acompliria un fort desig del cirerer…

Quan aquest matí s’ha llevat, ha vist que la sequedat encara xopava tot l’hort, que cap branca ni cap planta no havia pogut recuperar la verdor, però també s’ha adonat que el vell cirerer ja no tenia cap fruit…durant la nit, havia dipositat les seves cireretes damunt del banc on sempre seia en Joan… Sap que aviat l’arrencaran i que morirà, que mai més no podrà tornar a parlar amb ell del sol, de la pluja ni del vent, i vol acomiadar-se amb l’únic regal que pot oferir, les seves últimes cireretes.
L’Arnau endevina el desig de l’arbre i, emocionat, posa el fruit de l’arbre en un cistell de vímet orlat amb un rivet blau de seda; promet a l’arbre que aquella mateixa tarda anirà a la residència del Joan per portar-li aquelles cireretes que tenen el gust d’un somriure …

En Joan sempre havia cuidat els seus arbres com una pare amorós, amb profunda cura i moltíssima estimació; és per això que ells també el corresponien amb protectora ombra i saborosos fruits; el seu arbre preferit era el vell cirerer que havia crescut al seu costat en la masia. En Joan no tan sols li oferia aigua, també li parlava amb un gran amor perquèsabia que tots els arbres tenen, sota de l’escorça, un cor que necessita afecte; cada tarda s’asseia al seu costat, en un banc de fusta, per fer-li companyia fins que el capvespre començava a pintar de roig l’hort; li explicava alegries i tristeses amb mots d’aquells que neixen al cor, sense bagatel•les supèrflues.

Des de fa tres anys, però, el vell cirerer no ha pogut veure el seu amic; una dura malaltia va paralitzar les cames del Joan i va haver d’ingressar en una residència d’avis perquè els seus fills li van dir que a casa seva no hi tenien gaire espai...Ara, després de tant de temps sense la presència del Joan, l’hort roman decapitat per la destral de l’abandó; l’herba creix salvatge enmig de les lloses dels caminets i els arbres resten secs per falta d’aigua i d’estimació.

Ahir, de sobte, les portes i les finestres de la masia es van obrir de nou; una familia de Barcelona ha llogat la casa per passar-hi els caps de setmana i l’estiu. Són persones que busquen la pau i la tranquil•litat del camp, però que desconeixen l’esperit de la natura; saben que els arbres necessiten ser regats, però ignoren que també necessiten amor… De seguida que van veure l’hort, van decidir que calia substituir els arbres vells per arbres joves, i aquest pensament va escamnar molt el cirerer…va intuir de seguida que ell seria un dels arbres substituïts. El més petit de la familia, l’Arnau, se li va apropar per collir les cireretes vermelles que encara li quedaven, però quan les branques se’n van adonar, s’hi van negar, li ho van impedir… El nen, sorprès, va intentar per segona i per tercera vegada abastar alguna cirera, però no va poder agafar-ne cap, les branques sempre li ho dificultaven. Finalment, quan ja començava a fosquejar, va entrar a la masia sense saber que, durant la nit, la lluna i els estels farien una combinació màgica de llums que acompliria un fort desig del cirerer…

Quan l’Arnau s’ha llevat aquest matí, ha vist que la sequedat encara xopava tot l’hort, que cap arbre ni cap planta no havia pogut recuperar la verdor, i també s’ha adonat que les branques del cirerer romanien buides… durant la nit, l’arbre havia dipositat totes les cireres damunt del banc on sempre seia en Joan… El cirerer sap que aviat l’arrencaran i que morirà, que mai més no podrà tornar a parlar amb el seu amic del sol, de la pluja ni del vent, i vol acomiadar-se d’ell amb l’únic regal que pot oferir-li, les seves últimes cireretes.

El nen endevina el desig de l’arbre i, emocionat, posa les cireres en un cistell de vímet orlat amb un rivet blau de seda; a la tarda anirà a la residència on viu el Joan per portar-li aquestes cireretes que tenen el gust d’un somriure …

Era una tarda d´estiu, d´aquelles en que la xafogor fa la pell enganxosa. En una petita cala de la Costa Brava, a Llafranc . Mentre la gent estava tumbada a la sorra prenent el sol, dins el mar a 100 metres cap endins, els habitants submarins s´havien reunit per celebrar el partit de futbol, que cada 15 d´agost celebraven contra els habitants de la cala veïna.

Donat que era diumenge, i no hi havia pesca, podien estar ben tranquils al fons del mar disputant el seu torneig, feien servir com porteries les caixes que els pescadors tiraven per agafar les gambes, aquell dia cap gamba es posava a dins.

Els participants de l´equip local, els de la cala Llafranc, els llafranencs, estaven preocupats perque des que els habitants de la cala veïna, els llofrinencs,que venien de Llofiu i es banyaven a la cala del costat, havien agafat de porter un pop, havien perdut tots els partits. L´eriçó, que feien servir de pilota, no s´havia volgut posar cap cop a la caixa que feia de porteria dels llofrinencs. La tortuga Tuga, que era la entrenadora dels llafranecs, perque no la deixaven jugar, tot i que era tortuga marina, seguia sent lenta, estava molt preocupada. Havien de trobar la solució per guanyar , al menys un any el partit, i tots sabien que la solució era que jugués el cranc Ranc, que tenia unes pinces molt grosses i podia fer uns xuts que el porter dels altres, el pop Rop no podria parar. Però, hi havia un problema, el cranc només s´havia caminar enrera, i cada cop que li passaven la pilota als entrenaments acabava fent gol a la pròpia porteria, i per això no el deixaven jugar.

El cranc estava molt entristit, li agradava molt jugar però si no solucionava aquell problema, mai el deixarien jugar en cap equip. Tots els participants estaven buscant una solució.A la porteria hi havia una daurada, a la defensa hi tenien tres ostres cloïses que quan obrien la closca quasi no deixaven passar la pilota a l´equip contrari, al mig camp hi havia tres gambes que tenien un xut amb la cua ben potent que feia arribar l´eriçó-pilota fins a l´altre banda del camp, per a que els davanters acabessin la feina. Com a davanters hi tenien tres sèpies, que les pobres feien el que podien, però, davant del pop, entre que els feia por perque era més gros, i que tenia tants tentacles que sempre n´hi havia algun que parava la pilota, les pobres sèpies estaven ben avorrides. Totes menys una, la més joveneta va començar a riure mentre tots estaven pensant la solució. La sepieta, entre rialles, els va dir, ja he trobat la solució, ja sé com podrem fer que el cranc jugui amb nosaltres i ens pugui ajudar a guanyar als de la cala veïna.

I els va demanar que confiessin en ella, el partit era a punt de començar i tots els jugadors es van posar al seu lloc. Cada any feia d´arbitre una sardina, i com que totes són molt semblants , mai sabien si era la que havia xiulat l´any anterior o si era novella d´aquell any. La sepieta es va acostar al cranc i li va dir a on s´havia de colocar al camp i el que havia de fer, tots els demés es miraven estranyats i amb una mica de por pel que la sepieta estava fent. La sardina va xiular i va començar el partir, i ve-t´ho aqui que la pilota va sortir disparada cap al camp dels Llafranencs i una cloïssa va empenyer la pilota cap al mig camp, fins a la cua d´una gamba perque la empenyés ben fort cap a la porteria contrària, i llavors la pilota va anar a parar a les pinces del cranc. Va dubtar una mica perque tenia por que quan comencés a caminar se n´anés cap enrera, però en aquell moment la sepieta es va posar ben bé al darrera del cranc, i va començar a bufar amb totes les seves forces, el cranc tenia la pilota a les seves grosses pinces i ningú s´atrevia a agafar-li, fins i tot el pop li tenia por., i mica en mica el cranc va aixecar totes les potes i la sepieta l´empenyia bufant, i el cranc anava endavant,endavant...no s´ho podia creure anava caminant endavant...fins que es va trobar tot sol davant de la caixa-porteria i va donar una empenta ben forta a la pilota-eriçó i la va col.locar dins la caixa. Havia fet un gol, ho havia aconseguit i tots van anar a celebrar-ho, tirant-se per sobre del cranc. Aquell día els llafranencs van guanyar per 7 a 0 a l´equip de la cala veïna. I no us diré que a l´acabar el partit ho van celebrar menjant una paella, perque els habitants de sota el mar no en mengen d´aquestes coses. Però si que us puc dir que van fer una festa tant sonada, que fins i tot una balena que passava ben lluny, ben lluny es va apropar fins a la platja. Per això, si cap als volts d´agost sentiu que per la Costa Brava han vist una balena, estigueu ben segurs que a sota del mar estan celebrant la festa de després del partit.

Era una tarda d´estiu, d´aquelles en que la xafogor fa la pell enganxosa. En una petita cala de la Costa Brava, a Llafranc . Mentre la gent estava tumbada a la sorra prenent el sol, dins el mar a 100 metres cap endins, els habitants submarins s´havien reunit per celebrar el partit de futbol, que cada 15 d´agost celebraven contra els habitants de la cala veïna.

Donat que era diumenge, i no hi havia pesca, podien estar ben tranquils al fons del mar disputant el seu torneig, feien servir com porteries les caixes que els pescadors tiraven per agafar les gambes, aquell dia cap gamba es posava a dins.

Els participants de l´equip local, els de la cala Llafranc, els llafranencs, estaven preocupats perque des que els habitants de la cala veïna, els llofrinencs,que venien de Llofiu i es banyaven a la cala del costat, havien agafat de porter un pop, havien perdut tots els partits. L´eriçó, que feien servir de pilota, no s´havia volgut posar cap cop a la caixa que feia de porteria dels llofrinencs. La tortuga Tuga, que era la entrenadora dels llafranecs, perque no la deixaven jugar, tot i que era tortuga marina, seguia sent lenta, estava molt preocupada. Havien de trobar la solució per guanyar , al menys un any el partit, i tots sabien que la solució era que jugués el cranc Ranc, que tenia unes pinces molt grosses i podia fer uns xuts que el porter dels altres, el pop Rop no podria parar. Però, hi havia un problema, el cranc només s´havia caminar enrera, i cada cop que li passaven la pilota als entrenaments acabava fent gol a la pròpia porteria, i per això no el deixaven jugar.

El cranc estava molt entristit, li agradava molt jugar però si no solucionava aquell problema, mai el deixarien jugar en cap equip. Tots els participants estaven buscant una solució.A la porteria hi havia una daurada, a la defensa hi tenien tres ostres cloïses que quan obrien la closca quasi no deixaven passar la pilota a l´equip contrari, al mig camp hi havia tres gambes que tenien un xut amb la cua ben potent que feia arribar l´eriçó-pilota fins a l´altre banda del camp, per a que els davanters acabessin la feina. Com a davanters hi tenien tres sèpies que portava cadascuna un rivet de cada color per diferenciar-les, que les pobres feien el que podien, però, davant del pop, entre que els feia por perque era més gros, i que tenia tants tentacles que sempre n´hi havia algun que parava la pilota, les pobres sèpies estaven ben avorrides. Totes menys una, la més joveneta va començar a riure mentre tots estaven pensant la solució. La sepieta, entre rialles, els va dir:
- Ja he trobat la solució, ja sé com podrem fer que el cranc jugui amb nosaltres i ens pugui ajudar a guanyar als de la cala veïna.

I els va demanar que confiessin en ella,tot i que als seus companys els va fer escamnar aquesta mena de comportament.
El partit era a punt de començar i tots els jugadors es van posar al seu lloc. Cada any feia d´arbitre una sardina, i com que totes són molt semblants , mai sabien si era la que havia xiulat l´any anterior o si era novella d´aquell any. La sepieta es va acostar al cranc i li va dir a on s´havia de colocar al camp i el que havia de fer, tots els demés es miraven estranyats i amb una mica de por pel que la sepieta estava fent. La sardina va xiular i va començar el partir, i ve-t´ho aqui que la pilota va sortir disparada cap al camp dels Llafranencs i una cloïssa va empenyer la pilota cap al mig camp, fins a la cua d´una gamba perque la empenyés ben fort cap a la porteria contrària, i llavors la pilota va anar a parar a les pinces del cranc. Va dubtar una mica perque tenia por que quan comencés a caminar se n´anés cap enrera, però en aquell moment la sepieta es va posar ben bé al darrera del cranc, i va començar a bufar amb totes les seves forces, el cranc tenia la pilota a les seves grosses pinces i ningú s´atrevia a agafar-li, fins i tot el pop li tenia por., i mica en mica el cranc va aixecar totes les potes i la sepieta l´empenyia bufant, i el cranc anava endavant,endavant...no s´ho podia creure anava caminant endavant...fins que es va trobar tot sol davant de la caixa-porteria i va donar una empenta ben forta a la pilota-eriçó i la va col.locar dins la caixa. Havia fet un gol, ho havia aconseguit i tots van anar a celebrar-ho, tirant-se per sobre del cranc. Aquell día els llafranencs van guanyar per 7 a 0 a l´equip de la cala veïna.

I no us diré que a l´acabar el partit ho van celebrar menjant una paella, perque els habitants de sota el mar no en mengen d´aquestes coses, i s´atipen amb qualsevolt bagatel.la. Però si que us puc dir que van fer una festa tant sonada, que fins i tot una balena que passava ben lluny, ben lluny es va apropar fins a la platja. Per això, si cap als volts d´agost sentiu que per la Costa Brava han vist una balena, estigueu ben segurs que a sota del mar estan celebrant la festa de després del partit.

—...Aquella escala duia cap a les golfes —xiuxiuejo i, com si li haguessin premut un ressort, el nen atura el bellugueig i em presta atenció. Per increïble que sembli, és el primer cop que ho fa després d'haver exigit que li expliqués un conte abans de sopar. Exigència que ha guanyat per KO tècnic, amb la tàctica de repetir fins a l'extenuació la breu frase imperativa, una fórmula tan senzilla com efectiva.

—I què hi havia?
—On? —pregunto jo, com qui baixa d'Arbeca.
—Tieta... —remuga en Parmènides, perquè s'adona que li aixeco la camisa —, a les golfes!
—Ja t'ho he dit abans... Les joguines i les anècdotes d'aquella canalla. Perquè així som, que guardem i guardem i, tard o d'hora, hi ha un dia en què retrobem la màgia del temps passat.
—Bufff! Tieta, m'avorreixo...
—Llavors, no segueixo amb el conte?
—Sí però no. No parlis tan estrany i prou...
—Guaita el marrec... —exclamo i somric alhora.
—Vaaaa!

Ha arribat el moment que més m'agrada. Quan el petit Parmènides s'ha clavat a la cadira i no s'immuta per res del món. Només resta pendent de la història que li explicava a ningú perquè, a pesar del nom que, capriciosament, li posaren els seus pares, és tan mogut que sembla bessonada. Llavors farceixo d'elements fantàstics i màgics el relat que invento mica en mica, tot alentint-ne la velocitat i abaixant la veu quan el vailet novament comença a fer més cas a la mosca, que voleia per la sala.

—Dins del bosc, l'òliba reposà damunt d'una branca —anuncio sense esperar-s'ho.
—Quin bosc? No eren a casa, a les golfes? —pregunta, estranyat i descol·locat, en Parmènides.
—No pas, sòmines! En obrir el llibre, l'òliba ha alçat el vol i ha desaparegut a través del finestró de les golfes...
—T'ho acabes d'inventar, que no m'enganyes... Que t'escoltava... —replica amb poc convenciment.

Sabem que no ho pot assegurar, i seguirà el fil argumental com pugui, sense atrevir-se a demanar-me que repeteixi res. Dins del seu cap, el poti-poti és aclaparador, n'estic convençuda. Entre les golfes i el bosc, en ple conflicte si era la quitxalla o l'òliba qui protagonitzava el conte, els seus ulls em fiten i els peus, immòbils al principi, comencen a repicar al terra, amb un ritme aleatori i anàrquic. És el moment d'actuar un cop més...

— La bruixa —proclamo, quasi sense respirar, amb un atropellament de síl·labes i amb la màxima efusió— es desprèn de la berruga i es converteix en la reina perduda que cercava tot el país. Fi.
— Com? Ja? —s'escamna en Parmènides, mentre joguineja amb el rivet de les tovalles. No li ha fet el pes la història, ho sé
— I tant! Què et pensaves, que havíem d'eternitzar el començament del sopar? A més, ja n'hauràs tingut prou, d'aquesta bagatel·la... Si creus i sopes ràpid, t'explico el conte de nou, abans d'allitar-nos, et sembla? —pregunto amb malícia.

Sé que, així, les bledes desapareixeran del plat en un tres i no res. Rentar-se les dents i posar-se el pijama serà bufar i fer ampolles. S'han aliat amb mi la màgia ancestral de les golfes, la bruixa berrugosa i l'òliba més sàvia que pugui imaginar...


d.

En Joan sempre havia cuidat els seus arbres com una pare amorós, amb profunda cura i moltíssima estimació; és per això que ells també li corresponien amb protectora ombra i saborosos fruits; el seu arbre preferit era el vell cirerer que havia crescut al seu costat en la masia. En Joan no tan sols li oferia aigua, també li oferia paraules amoroses perquè sabia que tots els arbres tenen, sota de l’escorça, un cor que necessita afecte; cada tarda s’asseia al seu costat, en un banc de fusta, i li feia companyia fins que el capvespre començava a pintar de roig l’hort; li explicava alegries i tristeses amb mots d’aquells que neixen al cor, sense bagatel•les supèrflues.

Des de fa tres anys, però, el vell cirerer no ha pogut veure el seu amic; una dura malaltia va paralitzar les cames del Joan i va haver d’ingressar en una residència d’avis perquè els seus fills li van dir que a casa seva no hi tenien gaire espai...Ara, després de tant de temps sense la presència del Joan, l’hort roman decapitat per la destral de l’abandó; l’herba creix salvatge enmig de les lloses dels caminets i els arbres resten secs per falta d’aigua i d’estimació.

Ahir, però, les portes i les finestres de la masia es van obrir de nou; una familia de Barcelona ha llogat la casa per passar-hi els caps de setmana i l’estiu. Són persones que busquen la pau i la tranquil•litat del camp, però que desconeixen l’esperit de la natura; saben que els arbres necessiten ser regats, però ignoren que també necessiten amor… De seguida que van veure l’hort, van decidir que calia substituir els arbres vells per arbres joves, i aquest pensament va escamnar molt el cirerer…va intuir perfectament que ell seria un dels arbres substituïts. El més petit de la familia, l’Arnau, se li va apropar per collir les cireretes vermelles que encara li quedaven, però quan l’arbre se’n van adonar, s’hi va negar, li ho va impedir… El nen, sorprès, va intentar per segona i per tercera vegada abastar alguna cirera, però no va poder agafar-ne cap, les branques de l’arbre sempre li ho dificultaven. Finalment, quan ja començava a fosquejar, va entrar a la masia sense saber que la lluna i els estels farien una combinació màgica de llums que acompliria un fort desig del cirerer…

Quan l’Arnau s’ha llevat aquest matí, ha vist que la sequedat encara xopava tot l’hort, que cap arbre ni cap planta no havia pogut recuperar la verdor, i també s’ha adonat que les branques del cirerer romanien buides… durant la nit, l’arbre havia dipositat totes les cireres damunt del banc on sempre seia en Joan… Sap que aviat l’arrencaran i que morirà, que mai més no podrà tornar a parlar del sol, de la pluja o del vent amb el seu amic, i vol acomiadar-se d’ell amb l’únic regal que pot oferir-li, les seves últimes cireretes.

L’Arnau endevina el desig de l’arbre i, emocionat, posa les cireres en un cistell de vímet orlat amb un rivet blau de seda; a la tarda anirà a la residència on viu el Joan per portar-li aquestes cireretes que tenen el gust d’un somriure …



Disculpa'm, Mena, et prometo que ja no el retoco més...