Carme, "la bòrnia"

Recordo el dia en què el meu oncle va morir. Tinc tretze anys i em trobo sol a casa. No sé dir què feia en aquell moment, però suposo que escoltava música i llegia. És un costum que he adoptat des de sempre, per distreure els pensaments mentre llegeixo. Si no, allò que vaig llegint es barreja amb els pensaments i em desoriento. Sense música, l'amalgama literariopsicològica arriba a ser caòtica.

Recordo que el truc em sembla desesperat, angoixant. Per la insistència, més que res. En un brevíssim interval de temps, els trucs seguits es repeteixen dos cops. Davant meu, una cara familiar, que em mira amb estranyesa mentre pregunta pels pares. Quan dic que no hi són, vomita la notícia dins de les meves oïdes, cap al meu cervell, que la processa.

Els records volen lliures, ara, la veu de la cara familiar segueix parlant però ja no l'escolto. Des del punt en què se m'informa que l'oncle, el meu únic oncle, és mort. I em transporto a quatre-cents quilòmetres de casa, fins a l'edifici que construeix. És peó, una feina digna per tirar endavant els seus. Res de robar ni d'enganyar. Veig la bastida, l'oncle amb la granota de la feina de color blau, impecable (fa pocs dies que ha començat a fer de paleta), casc blanc i botes de seguretat marrons. Dia gris, amb ganes de ploure, però encara no arriba la pluja. L'oncle ha de començar el mur del quart pis de l'edifici. El morter i les totxanes són a punt, el forat de l'ascensor també ha d'acabar-se. No està tapat ni protegit. Ningú no pensa que pugui caure-hi cap treballador. Tampoc l'oncle, que feineja massa a prop de la boca oberta cap al buit, més avall del terra del carrer (la profunditat de dos pisos subterranis s'endinsa entre tenebres i silenci).

La veu de la cara familiar ja no sona, ha marxat i he quedat sol de nou, amb els meus records voltant pel meu cap, i crido. Vull avisar-lo quan veig que els seus peus ensopeguen entre sí i perd l'equilibri. Allargo un braç inútilment perquè, sense fermalls ni cordes, el seu cos és fràgil a l'absència de punt de recolzament per als peus. Cau, el veig caure, crido i ningú no em sent en aquell edifici ni a casa dels pares. Tampoc veuen que l'impacte contra la paret del bany se salda amb una rajola clivellada, que fereix la pell de la meva mà. Ploro, no per la mà, sinó per allò que he vist sense ser-hi. L'oncle, el meu únic oncle és mort. I jo, orfe del món, em desfaig en llàgrimes amargues. Aviat vindran els pares, i la realitat seguirà sent aquesta...


d.

El meu cunyat era un paio sec. Les cames lleugerament corbades li donaven un aire de cowboy, com un John Wayne esquifit sense cavall. El recordo de ben jove, quan tot just festejava amb la meva germana gran, i els dissabtes d'estiu em duia a la platja. Ens passàvem hores corrent per la sorra. Ell amb prou feines tastava l'aigua, només es remullava per espantar la calor. No sabia nedar.

Un cop casats, els dissabtes de platja es van acabar. Jo hi seguia anant amb la meva família, mentre ell es perdia per les roques amb la canya de pescar. Les orades es van convertir en una de les seves gran passions, l'altra era el rock-and-roll i tot el que arrossegava aquesta música del dimoni, que deia la meva àvia. Llavors ja s'havia deixat grenyes i una barba llarga i desmanegada. En Wayne havia donat pas al Jesucrist "enrotllat" que sovintejava per la dècada dels setanta.

De vegades, les roques on pescava no eren gaire lluny de la platja on ens banyàvem, i un bon dia vaig decidir escapar-me per anar-lo a veure. Gairebé havia arribat quan vaig patinar. En aquella època no existia el calçat sofisticat, i duia les típiques espardenyes de plàstic que compraves a la botiga del costat de la platja. Allà mateix on també aconseguies aquells flotadors de coloraines guarnits amb un estrafolari cap d'ànec.
El mar estava una mica picat i em va sorprendre una onada. El seu retorn em va arrossegar mar endins, les espardenyes van lliscar fàcilment per les roques humides. Per sort, l'empenta d'una nova onada, cavalcant per sobre de la primera, em va rebotre al punt d'origen. Segons els meus pares, jo amb prou feines ho recordo, només vaig acabar amb un parell de talls insignificants. El que sí recordo és la cara del meu cunyat. S'havia incorporat, oblidant la canya entre les roques. L'envaïa una expressió entre l'espant i la ràbia. La por de veure com l'aigua m'engolia es barrejava amb l'enuig que l'obligava a llançar-se per salvar-me. Probablement ens hauríem ofegat tots dos. La sort realment va ser compartida.

La relació amb la meva germana no va funcionar. Es van separar alguns anys més tard, i no el vaig tornar a veure. Poc temps després ens vam assabentar que havia mort. La notícia ens va arribar a través del contacte, molt fred i esporàdic, que ma germana encara tenia amb la seva família.
Des que ho vaig saber, l'aventura de les roques va aparèixer novament, reconstruïda amb la distorsió que el temps atorga als records, però també més clara i neta que mai.
Jo ja no era tan petit, però a casa meva encara no em consideraven prou adult per explicar-me les coses clarament, sense embuts. Segurament tenien raó, perquè dels comentaris que aconseguia atrapar, en vaig deduir que aquella música del dimoni se l'havia endut mar endins.
Ara m'agrada més pensar que cap onada el va retornar a les roques. Li va faltar algú per compartir la sort.

Al final dels setanta, la cosina marxà de casa. Agafà quatre robes i la seva vella guitarra i es deixà envolar per la tramuntana de llibertat que recorria tot el país. Era un cos lleuger i els vents la duien allà on volien. Ella es deixava dur, alegre. La vida era per fruir-la, adquirir coneixements i ampliar l'experiència vital. Malgrat que s'allità amb tot allò que li va abellir, la seva preferència per les amigues, la va anar adreçant per camins estrets, dels quals desconeixia els perills, encara. La negror assassina havia mort feia poc, però la llum del nou dia allargava ombres venjatives, que amb la ràbia del gos de pressa, queixalaven vides a tort i a dret, invocant déus cruels.
Ella era aliena a totes aquelles pors, per més que se li advertís. Amb l'empenta i la raó dels vint anys, vivia a cara descoberta. I a pit descobert. Desfer-se dels sostenidors havia sigut un pas natural més en el seu alliberament com a dona i un exemple per a qui la volgués seguir.
El despertar de la seva consciència social la feu aterrar en el sí d'un partit minoritari amb tots els "-istes" necessaris per a salvar la societat, comunista marxista-leninista, maoista, feminista...
La seva convicció i honestedat van calar ràpidament en un poble encara mig adormit i les seves accions eres seguides cada cop amb més admiració. La seva lluita per l'alliberament de la dona, per la dona obrera, pel reconeixement dels drets sexuals i per la lluita de classe, van adquirir tant de renom a la comarca i fora d'ella, que els negres voltors sanguinaris i covards començaren a rebre-la amb pintades a les parets, on el seu nom era encerclat per dianes. Ella no hi va parar mai esment. Estava convençuda que el sol mai més es faria enrere per donar pas altre cop a la nit...
Però de sobte, aquella por que havia ignorat, se li va fer amiga incomode. El darrer dilluns de Febrer de mil nou-cents vuitanta u, cap al vespre, va rebre una trucada telefònica.
-Empar, on ets?
La veu era trencada i urgent. Va reconèixer en Jaume, un company de partit.
-Has sentit la ràdio?
-Sí...
-No discuteixis. Agafa els diners que tinguis a casa, cap documentació personal i puja't a ca l'Emília, tanqueu-vos amb clau i no surtis, ni obris la porta per res del mon...
-Però vols dir...?
-Calla i no discuteixis. Hi ha hagut batusses a la fàbrica i al local del partit...Els cabrons no perdonen...Si les coses empitjoren aniré a buscar-te. Ja estem arreglant el pas a França. Tingues valor.
Va fer cas a en Jaume. La ràdio fluixeta, poca conversa a mitja veu, unes puntades a la porta de casa seva, renecs d'home, insults, la topada amb la realitat i la nit en blanc abraçada a la seva veïna i amiga, impregnaren el seu cos d'una por eterna.
Era un 23.