"I així han anat caient molts del meu voltant, d’improvís alguns o després d’una llarga malaltia. Pares, germans, amics, amants... Un darrere l’altra. Ara cada vegada actua més sovint".
...reflecteixen aquest sentiment que no pots evitar quan arribes a certa edat i comences a veure que el teu món s'enfonsa i que de molts personatges de l'obra només en queda el record.
Felicitats Atlantis.

Disculpeu, escric = escrit

Pot ser que hi hagi un déu totpoderós —amb una moral, almenys, inescrutable— que ho manega tot o pot ser que, com que totes les coses tenen una causa, el futur ja estigui escric. Però, com que tant una idea com l’altre ens fa irresponsables, m’estimo més enganyar-me (o atribuir-me una importància que no tinc), i pensar, tal com comenta llpages, que els éssers humans som lliures i que el futur depèn, en gran part, de nosaltres. Tant de bo aquest engany ompli les properes millors línies d’aquest llibre que, dia a dia, anem descobrint.

Moltes gràcies pels vostres comentaris, molt motivadors i didàctics.

...però ja saps que, tot i que el primer ocell és qui es menja el cuc, el ratolí que es menja el formatge és el segon ;)

Gràcies pel relat.

No sé quina mena d’impuls ens empeny a aprofitar, si trobem algú amb prou paciència o que no pot fugir, per exposar-li el nostre discurs ("Hablar de mi libro"). Egocèntrics pensem que l’altre no té cap preocupació o cap interès més gran que escoltar-nos les ocurrències, i si toca sentir les seves, ho veiem com una penyora que hem de pagar si volem poder exercir el dret de paraula. Per sort, de tant en tant, trobem gent empàtica que presta atenció i que és capaç de contar les històries amb una gràcia i senzillesa que fa goig. Moltes gràcies Rosa.