"I marxo i tu et quedes aquí
No esperava tenir que marxar tan aviat
Però no podia aguantar més temps així"

m'hi he vist reflexada.

M'agradat el poema.

sempre hi haurà algú que ens recolzarà, estimarà, valorarà encara que sigui en silenci.

M'agradat aquest Poema avorrit i melangiós que espera una noia. Potser sigui massa real com la vida mateixa...

tota la raó. em posa trista pensar en aquestes coses... no sé perquè el temps sempre s'emporta el que hauria de romandre!

M'he sentit molt identificada. No tinc paraules, simplement puc dir que tinc el cor a vessar.

Algú va dir un cop que la resposta estava dins el vent... prova a veure si la resposta no hi serà dins la mateixa pregunta.

* De tantes voltes que hi donem acabem oblidant-nos de l'essència. *


Un petó.

M'ha recordat una mica a "La plaça del diamant" però m'ha captivat. Bonic, de debò.

Molt per reflexionar i poc temps per fer-ho... Per què sempre tendim a sentir-nos culpables?