Curt i llarg a l'hora. Amb poques paraules dius molt.
Per cert, Yunnan... què dir d'aquesta regió meravellosa.

Aquest desamors que no es poden treure del cap. Aquestes històries són al cap i a la fi les que ens fan madurs, són les que ens fan sentir. La vida, és així, un cúmul de sentirs.
M'agrada com expliques les coses des de un punt de vista evidentment molt personal i imaginatiu.

Meravellós, amb poques paraules ho dius tot. M'agrada't molt.

Salut !!

La senzillesa de les teves paraules arriben allà on tu vols i ho aconsegueixes. El lector, en aquest, cas jo mateix m'he quedat pensant en allò que tots desitjem.
Molt profund.

Salut !!!

Joan Carles

Boníssim, sobretot amb la senzillesa com has explicat amb allò que sobint no s'hi pensa, allò que ens dona una mare i que només sap ella. Cosa incompresa per molts fills fins que arriben a ser pares.

Per cert, gràcies per el teu comentari del meu relat.

Joan Carles

Descrius d'una manera molt realista allò tant difícil com són les relacions dins de l'àmbit social. No és gens fàcil agradar a tothom, però penso que sempre és millor que t'acceptin tal com ets que no haber de fer un paper que no es correspon amb el teu propi caràcter i haber de fer ús de la hipocresía massa sobint, no creus?

M'agrada el teu últim relat.

Per cert, com que comentes el meu relat amb el títol de "El testament" i dius que no has entès el final doncs resulta que, l'home del llit és mort assassinat, ofegat per la bossa, (el mata la seva ex-dona), tot per heretar la seva riquesa però... a la carpeta que hi ha dins l'armari és on teòricament, la dona es pensaba que hi había els papers del testament i resulta que es queda amb un pam de nas quan veu que no hi son. Llavors, les llàgrimes, no son per l'home mort si no perquè es troba sense l'herència. El policía es pensa que plora per el seu ex-marit però ell això no ho sap, es clar.

Salut i gràcies per el comentari.