Relacions socials: un món alcohòlic

Relacions socials: un món alcohòlic.

M’aixeco despentinat. Després de la migdiada que he fet, tinc molta gana i vaig directe cap a la cuina, a la nevera només hi ha un parell de iogurts caducats, una ampolla d’aigua, una cervesa, uns ous també caducats, i un paquet de miso blanc. Avui tinc un sopar i ara mateix res per endur-me a la boca. Si vaig al sopar amb la gana que tinc, devoraré allò que se’m posi al davant amb tanta desesperació que segurament quedaré etiquetat per la gent com un mort de gana.
Quan arriba l’hora del sopar, faig un càlcul del temps que tardaré en arribar al restaurant que han proposat els qui sempre s’encarreguen d’organitzar aquestes trobades per tal de no arribar el primer i haver d’esperar a la resta del grup.
Intento intencionadament personar-me a la porta del restaurant entre cinc o set minuts més tard, però en arribar encara no hi ha ningú.
Miro de ser puntual amb un marge d’error de cinc minuts, però la majoria arriben passada mitja hora que ha estat pactada dies abans via mail. La impuntualitat és una de les coses que mai he arribat a entendre, però crec que la gent tampoc s’esforça gaire en ser-ho.
Intento trobar una resposta.
Potser els rellotges de tots, lògicament no están perfectament sincronitzats a l’hora exacte, potser anàven en grup, tots junts caminant pel carrer i un cotxe de bombers que anava amb una urgència se’ls ha emportat a tots per davant escampant diverses extremitats per l’asfalt, potser tots han estat detinguts per imbècils i no vindràn però, no val la pena cercar falses explicacions ni treure conclusions per excusar la impuntualitat de la majoria dels assistents. Normalment i per desgràcia, és una de les coses més habituals. Sempre he pensat que, qui té el costum d’arribar tard, ho fà perque quan entra per la porta de la sala, és a qui tots miren i saluden, es per això que ho fa tota persona egocéntrica, aquella que té la necessitat de ser aprovat i repassat de cap a peus, sobretot si vesteixen marques cares i volen captar totes les atencions per sentir-se d’allò més… important, considerable, valuós i sobretot emportar-se una ovació en el moment de l’entrada. Quina estupidesa!
Arriben la majoria de les noies i sembla que vagin a un casament de la manera que es presenten vestides i repintades. Quan ja fa estona que estem a la porta d’entrada del restaurant, un parell dels nois que esperem, passen per davant l’entrada i amb l’excusa de no trobar aparcament, amb actitud xulesca, passejen el cotxe de bona marca que s’han comprat. Quina estupidesa!
Un cop estem a taula, demano una cervesa. Al costat tinc el típic personatge que es fa passar per somelier demanant un vi; que si un dels millors que tenen al restaurant és de la collita de l’any no se quin, que si de la regió d’on prové, que si el tipus de raïm, que si és D.O. o D.O.C. i tantes altres coses tot fent una demostració davant el personal per captar tota l’atenció possible, com aquell que entra l’últim per la porta. Llavors segueix amb la típica demostració de com fer un tast de vins. Llença un petit raig dins la copa, l’agafa pel coll, se’l mira amb atenció i tot seguit trenca el silenci que ha captat per uns moments, per donar una llarga explicació.
- Que si t’has de fixar en la llàgrima que deixa el vi a les parets del vidre, que si el color, textura, aroma, que si l’efeverscència ens orienta del gas carbònic que conté el vi, que si la temperatura i tantes altres coses, explicant com posar en funcionament tota una cadena de sentits, tot per acabar essent escoltat per una única persona a la taula. Dues noies parlen del Bratt Pit, del George Cloney, del Richard Gere, del Tom Cruise i així es passen una bona estona. Dos companys més, fan comparacions de cotxes i parlen del Barça. Aquests no parlen de dones, però les dones només parlen d’homes. Jo creia que les dones només parlen d’homes en aquelles edats adolescents, però passen els anys i segueixen parlant del mateix, amb algunes excepcions, es clar. Un cop tenen el primer fill les converses es converteixen en monotemàtiques.
Cansat dels temes que escolto a la taula, decideixo concentrar tota la meva atenció als diferents gustos del plat que tinc al davant i com que ja m’he acabat la cervesa, agafo el vi i omplo la copa que tinc al davant. Llenço tres dits de vi a la copa. Queda poc per arribar al límit de la seva capacitat i tot seguit un crit del “somelier”. Què fàs? Estàs boig? Ets burro?, les copes de vi no es poden omplir tant. Me’l miro i li dic que si em pot passar alguna cosa rara com, canvis estètics, malformacions, paràlisis facial, mala sort, o si duraré menys que una pelroja a l’edad mitjana, si patiré una transformació i em convertiré en pollastre, o potser em sortiràn ales i tot seguit aixecaré el vol. Li dic que no hi entenc de vins i que no vull haver d’omplir-me la copa set vegades per no haver de dir com molts i amb fanfarroneria… m’he begut set copes de vi perquè tinc un “aguante”…
Després de pendre les postres i pagar el compte, volen fer tot un seguit de bars i discotèques. Jo decideixo marxar cap a casa perquè no em bé de gust acabar amb símptomes etílics tal com tenen l’intenció de fer, perquè no trobo cap sentit arribar a un estat mental que suma zero.
Cagat! Em diu un company.
Ignorant el comentari, me’n vaig.
Mentre camino pels carrers de Barcelona, des del barri del Raval fins a casa, unes noies d’etnia africana em persegueixen pronunciant dues o tres paraules que han après al carrer i que les pobres no en saben gaire més. “xupà, follà” em diu una d’elles de manera repetida. Penso com de malament ho deuen estar passant, no faig cas dels comentaris, i segueixo caminant.
Més endavant passo per d’avant d’un hotel de cinc estrelles, amb unes enormes finestres que donen a una sala molt gran, unes cortines trasparents deixen veure perfectament l’interior. Dins la sala hi ha un grup de persones de totes les edats, suposadament estrangers, amb una vestimenta elegant, encorbatats, sabates de qualitat, el cabell amb una quantitat considerable de fixador i les dones amb vestits llargs, cabells llargs, ungles llargues pintades amb diferents colors molt vistosos i segurament deuen anar perfumades amb productes d’allò més car. Dos nois joves amb la copa de cava a les mans, riuen i s’abraçen per no caure a terra degut al seu estat d’embriaguesa. Una noia està plorant, també amb una copa de cava a cada mà, les dues están buides, les agafa amb força i no les deixa anar. Segueix amb els seus plors, mentre un grup d’unes quatre noies més, están al seu voltant parlant totes al mateix temps. Sembla que li donen consells de com actuar davant un problema. Un noi que té l’aspecte de tenir no més de trenta o trenta dos anys, treu de la butxaca dels seus pantalons un bon feix de bitllets, suposo que per pagar una ronda als seus suposats amics. Arribo a aquesta conclusió perquè tots el segueixen a la barra de bar on hi ha dos cambrers lluint un petit llacet negre a l’alçada de la gola, camisa blanca i vestit negre. Una de les coses que més em crida l’atenció és aquell feix de bitllets que mai he vist ni he pogut tenir el plaer de tenir a la meva butxaca. Al ben mig de la sala, una dona d’uns setanta i llargs, de fisonomia molt rara, es va mirant un per un tots els objectes decoratius de la la sala. Em crida l’atenció el seu nas corvat com mai n’he vist cap i de les orelles li penjen un parell de joies molt pesades que li estiren la carn deformant exageradament les orelles també molt grans, el cos el té petit i les cames desproporcionadament llargues. Per molt que la miri no li trobo un equilibri anatòmic però sembla que ella es sent satisfeta amb el seu aspecte.
M’he quedat encantat mirant a través dels finestrons tota aquella fauna espectacular durant una bona estona.
Alço el cap, no es veuen estels, tampoc la lluna. Reprenc la marxa quan de sobte, una pluja menuda sembla que vol fer acte de presència. A mesura que cauen les gotes, les llums dels cotxes les reflexen per un instant i rápidament es van tenyint els carrers de color negre. Penso que tampoc tinc ganes d’accelerar el meu ritme mentre camino. Un gat intenta salvar la seva vida entre els cotxes circulants, però sortosament torna al parc d’on ha sortit i saltant àgilment a la barana, es posa a córrer per ficar-se al laberíntic refugi que té entre els abres i uns espessos matolls d’herbes.
Quan estic a punt d’arribar a casa una olor dolça resalta per sobre la característica olor de la pluja. És clar, uns metres més endavant hi ha un forn de pà i veig que la porta està oberta, miro, i un pastisser sufocat, tot frenètic, està preparant pastes de poma i més coses, però jo només tinc temps de veure les pastes de poma perquè no aturo la marxa per no semblar un tafaner.
Un semàfor té encès el color vermell, i comprovant a banda i banda que no hi ha perill, travesso a l’altre banda de la vorera mentre em poso la mà a la butxaca per treure les claus de casa. Obro la porta per entrar i vaig a comprovar que la meva dona està dormint. Aquest cop he arribat més tard que les altres vegades que he sortit a sopar. No sé què haurà sopat ella penso, si la nevera està buida.
Surto a la terrassa i em trobo la roba estesa tota mullada però la deixo estar. Em faig un cigarret i recordo que a la nevera encara hi ha una cervesa. La vaig a buscar i em trobo la nevera plena. La dona ha anat a comprar.
Agafo la cervesa i surto a la terrassa per no deixar la olor del cigarret dins l’àtic petitet que tenim llogat. Collons!, m’ha semblat veure un home saltant per la finestra, fins hi tot he sentit un fort soroll.
Em desperto. He tingut un somni amb final tràgic. He tingut un malson.
M’aixeco despentinat. Avui tinc un sopar.