Cercador
Marroc...?
Un relat de: Joan Carles Jorba- Compartir:
Marroc…?
La seducció de l'imprevist, les olors, les veus, els colors, el clima i tot el que t'envolta d'aquest país un cop l'has visitat, no l'oblides mai més. El Marroc, és com un arbre amb arrels africanes però que les seves fulles respiren aires d'evolució. Conversant amb alguns homes d'aquella terra que, mentre t'expliquen les seves històries t'ofereixen repetides safates de tè, vaig arribar a saber per exemple que, la poligàmia, està deixant de ser com una cosa tradicional com ho era fa pocs anys i això ho han substituït per el nucli familiar típicament europeu. Em desagrada la opinió que tenen algunes persones quan volen parlar d'un país que desconeixen i volen que les fronteres segueixin marcant diferències (encara que per molta gent siguin, com ho són també per mí, purament inexistents) i que s'atreveixen a opinar sense coneixement de causa, com són els marroquins. Crec que no és un país disfressat de somnis, sino de realitats, ni tampoc es un decorat aturat en el temps, perqué la dona, també a començat a tenir un paper més important del que injustament teníen permés fins no fa gaire.
L'hospitalitat dels seus habitants i la olor que es respira de l'amistat, és tant reconfortant com la de la fusta noble. Gent plena de savieses i que molts de nosaltres ignorem. És una llàtima que una cultura com la marroquina estigui tant criticada i menyspreada i penso que, això és perqué molts de nosaltres no sabem el que és haver de fugir de la terra on es neix. Quan hi ha fam, no s'acostumen a valorar les conseqüències de l'alt preu que es paga i són capaços d'aventurar-se dins el perillós Estret de Gibraltar que separa dos continents, en una inprovitzada i petita barca on trenta, trenta-cinc o quaranta homes, dones, adolescents, fins i tot alguna noia prenyada tots ells enllaunats arrisquen les seves vides per un plat d'alguna cosa mínimament comestible.
Quantes famílies s'hauràn trencat en aquestes aigües per culpa de la inevitable senyora Mort?
I tothom mira cap una altra banda, tanquen els ulls i no aixequen la veu, perquè no hi ha res més segur que una boca tancada. És així... per a molts, no són més que una molèstia i ben poques vegades reflexionem com som nosaltres realment. Com sería un món sense racisme?
La seducció de l'imprevist, les olors, les veus, els colors, el clima i tot el que t'envolta d'aquest país un cop l'has visitat, no l'oblides mai més. El Marroc, és com un arbre amb arrels africanes però que les seves fulles respiren aires d'evolució. Conversant amb alguns homes d'aquella terra que, mentre t'expliquen les seves històries t'ofereixen repetides safates de tè, vaig arribar a saber per exemple que, la poligàmia, està deixant de ser com una cosa tradicional com ho era fa pocs anys i això ho han substituït per el nucli familiar típicament europeu. Em desagrada la opinió que tenen algunes persones quan volen parlar d'un país que desconeixen i volen que les fronteres segueixin marcant diferències (encara que per molta gent siguin, com ho són també per mí, purament inexistents) i que s'atreveixen a opinar sense coneixement de causa, com són els marroquins. Crec que no és un país disfressat de somnis, sino de realitats, ni tampoc es un decorat aturat en el temps, perqué la dona, també a començat a tenir un paper més important del que injustament teníen permés fins no fa gaire.
L'hospitalitat dels seus habitants i la olor que es respira de l'amistat, és tant reconfortant com la de la fusta noble. Gent plena de savieses i que molts de nosaltres ignorem. És una llàtima que una cultura com la marroquina estigui tant criticada i menyspreada i penso que, això és perqué molts de nosaltres no sabem el que és haver de fugir de la terra on es neix. Quan hi ha fam, no s'acostumen a valorar les conseqüències de l'alt preu que es paga i són capaços d'aventurar-se dins el perillós Estret de Gibraltar que separa dos continents, en una inprovitzada i petita barca on trenta, trenta-cinc o quaranta homes, dones, adolescents, fins i tot alguna noia prenyada tots ells enllaunats arrisquen les seves vides per un plat d'alguna cosa mínimament comestible.
Quantes famílies s'hauràn trencat en aquestes aigües per culpa de la inevitable senyora Mort?
I tothom mira cap una altra banda, tanquen els ulls i no aixequen la veu, perquè no hi ha res més segur que una boca tancada. És així... per a molts, no són més que una molèstia i ben poques vegades reflexionem com som nosaltres realment. Com sería un món sense racisme?
