Un daltabaix inesperat.

Sents que la pluja et cau a sobre, cada cop amb més intensitat, t'adones que la gent et mira, la diagonal de cop es torna més fosca del normal, sembla que tot estigui en contra teva, inclús un insignificant ocell set gira d'esquena. Les gotes d'aigua gelada et rodolen per la cara al mateix temps que es confonen amb les llàgrimes que cada cop et fan sanglota més fort. El teu cap intenta fer-te para.. que dirà la gent? Però el cor el tens trencant en trossets tan petits que sembla que t'hagi de sortir per la boca de repent. Les passes que tu no dirigeixes ja saben el camí, sense cap destí que pugui calma aquest desconsol. Perquè la gent em segueix mirant? No han vist mai ningú plorant d'amor?
No han tingut les ganes d'estirar-se enmig de la carretera perquè algun sonat al volant els aixafes el cap, ja que el cor el tenen totalment destruït?

Mirades, somriures, carícies de cop semblen fotografies disposades a acabar amb la poca integritat que et queda, a més algú que et passa a prop et fa reviure mil i un instants a causa d'un olor, que imbecil... perquè havia de passa just ara amb la colònia que tan t'agradava? Quan et dona la sensació que ja no et pot passar res més, que ja estàs tan destrossada que seria impossible fer-te sentir pitjor, para davant teu un autobús amb un macro cartell anunciant " two lovers, el amor de tu vida o el hombre de tus sueños". Ara ja planeges com desaparèixer del món sense fer gaire enrenou, per poder oblidar-te de tot, desitjaria que fos fàcil marxar, marxa lluny del meu volant, del carrer balmes, de la plaça Catalunya que tantes vegades creuàvem, de tots i cadascun dels restaurants en què i discutíem banalitats que ens feien somriure, però NO. No.

Entre pensaments i punxades al pit, arribes al portal i una flairada d'aire molt fred et fa estremir, et recorre tot el cos fins fer-te notar més desprotegida del que ja et senties. La clau no entra, ho tornes a provar, però les llàgrimes han embafat les teves ulleres ,que et feien sentir segura momentàniament; per sort un veí, que et mira molt malament, t'obra la porta m'entres fent-se el simpàtic: Puges amb l'ascensor? No tens força ni per respondre un trist NO,GRÀCIES, i simplement gires el cap rotundament a un costat i a l'altre, al mateix temps que comences a pujar escales, a cada esglaó un esforç per no caure a terra, la respiració es descompassa quan intentes alentir els teus plors. L'arribada al 5º 1º és imminent i no vull que la meva companya de pis i amiga hem vegi així...

Et pares a dos esglaons de la porta, t'eixugues la cara, els ulls i et moques silenciosament, et dius a tu mateixa ARA NO PLORARÉ i poses la clau al pany. Et mira fixament als ulls, la mires, s'aixeca i simplement t'abraça... no pots resistir deixar-te anar als seus braços i plores, plores i plores fins a quedar-te gairebé exhausta...
Malgrat que vol fer-te costat, tu vols estar sola, posar-te música i desaparèixer, vols un i un altre moment per tu, per plora sola, en silenci, enmig d'un James Blunt que repeteix que no bravery en your eyes...