Vida de pres

Un relat de: Joan Carles Jorba
Vida de pres

Ja començo a identificar els sorolls matiners que anuncien la monotonia d’un nou dia. Fa tot just dues setmanes que m’he instal•lat en un cinquè pis del carrer Roger de Flor de Barcelona, abans estava en un lloc molt més tranquil fora de la ciutat, i no se per quines raons la vida m’ha portat fins aquí. M’aixeco del llit i amb les mans suades després d’una nit de malsons, agafo el pany per obrir la porta de la balconada, aquesta que grinyola sempre en el mateix punt quan la obro i la tanco. Sempre emet el mateix soroll i ja em comença a cansar una mica, son aquelles petites coses que hauré d’anar arreglant a mida que em vagi acostumant a la nova casa. He sortit a veure quin dia farà i de passada em dedico a fer una mica el xafarder, a veure la gent que passeja i als veïns que hi ha a l’edifici d’en front. Al tercer pis veig una dona que està plorant. Al segon pis, de la part dreta, un vell encén el que podria ser el seu darrer cigarret perquè mentre fa la primera pipada una tos sobtada el deixa quasi be sense alè, tot i això segueix fumant com si res. Li veig també un tatuatge al braç, encara que està una mica lluny, sembla un tatuatge. També podria ser una taca de naixement, una ferida o qualsevol altre cosa. Sempre que surto a prendre l’aire, està allà, fumant. Estarà jubilat?, per l’aspecte físic, tot indica que sí.
Al primer pis, tres per sota el del vell fumador, dues nenes, que no passen dels deu o dotze anys, llencen pinces d’estendre la roba a la gent que passa pel carrer. Quan en deixen caure una, s’amaguen, xiuxiuegen entre elles i riuen. Són les innocents entremaliades que es fan a aquestes edats.
Una suor freda i un calfred em captura en veure que el jubilat fa uns moviments estranys quan s’apropa a la balconada, puja en una caixa de fusta que té allà preparada, es llença, i en tocar a terra tot s’acaba per ell. Doncs finalment si ha estat el seu darrer cigarret. Una multitud de gent s’apropa a l’escena macabra i crits histèrics ressonen entre les parets dels edificis, dues dones a punt de desplomar-se s’ajuden entre elles per seure en un portal amb la cara ben pàl•lida. També hi ha una noia que no gosa obrir els ulls en veure i escoltar aquell soroll que no oblidarà mai quan el vell cau just davant seu. Un home s’agenolla al costat del cos de ben segur que sense vida i el tapa amb el seu abric sense pensar que un cop arribi el cotxe d’atestats ja el podrà llençar de la quantitat de sang que desprèn el cos estàtic. El rellotge de cucut canta les set, encara no sé perquè em vaig comprar aquest maleit rellotge a Triberg, una preciosa localitat alemanya on hi ha el rellotge de cucut més gran del món, de fet es una casa. A partir d’avui no penso donar-li més corda al maleït ocell de fusta que m’espanta cada hora punta. En veure aquella escena m’entren ganes d’orinar i també m’hauria de preparar l’esmorzar, però ara tinc l’estomac ben encongit.

Acabats de complir els divuit anys, un dia vaig presentar una denuncia al Registre Nacional de Dades de Persones Extraviades o Desaparegudes, ja n’han passat trenta-dos des de llavors, i com cada primers de mes faré la visita rutinària mensual. Hi vaig per veure si trec alguna cosa positiva i reconec que estic a punt d’esbrinar-ho tot. Encara conservo el record i una fotografia en un marc de sobretaula on estem el meu pare i jo de petit, es d’un dia que em varen portar al Tibidabo. La tinc a sobre l’escriptori de l’habitació il•luminada per una bombeta de vint-i-cinc i que m’he proposat canviar un d’aquests dies. La fotografia ja ha pres una tonalitat de colors estranya, típics de la Polaroid, i a la que de tant en tant hi faig una bufada per treure qualsevol volva de pols que hi pugui anar a parar al damunt. Ell té un posat seriós, amb l’espatlla encorbada com si dugués un pes al clatell, sembla un home pacífic, se’l veu trist i pensatiu. Porta uns pantalons de campana i un cinturó amb una gran sivella platejada. A mi se’m veu amb un somriure de plenitud, de cara entremaliada com si en qualsevol moment n’anés a fer alguna, a la mà dreta un gelat de color groc. L’altre mà la tinc agafada amb la del meu pare. La fotografia encara conserva el color groc del gelat bastant bé. Jo portava pantalons curts de color blanc i una camisa blanca amb ratlles de color verd clar. Anava molt mal vestit.
Jo deuria tenir aleshores uns cinc o sis anys i ja no recordo al meu pare massa bé, però sé que estudiava medicina perquè sempre que jo agafava un refredat m’auscultava amb el fonendoscopi i ell decidia quina medicació hauria de prendre. Un dia va marxar i no l’he tornat a veure. A casa mai em van explicar quin motiu el va moure a desaparèixer sense deixar petjada. Amb aquella edat jo no sabia si era per culpa meva ni perquè va decidir marxar, i encara que vaig insistir en trobar respostes no me’n donaven. Cansat d’insistir, tot va quedar en un foc d’encenalls i al final vaig deixar-ho córrer fins que vaig ser una mica més gran. Quan vaig a casa els meus avis materns, on després de morts hi viu la meva mare, mai s’havia parlat del pare i tot i que jo sempre n’havia volgut parlar sempre ho vaig haver de fer en silenci. Quan ara vaig a veure la meva mare només parlem de coses absurdes i normalment ens quedem enfonsats al vell sofà mirant programes ridículs a la tele tot deixant morir el vespre sense parlar més del que hem parlat abans. Suposo que els avis i la mare no volien reviure moments intensos i desagradables per a ells quan els preguntava pel pare, i sempre contestaven amb evasives. Només recordo un comentari llampec de la meva àvia dient que el meu pare havia pagat per racions d’amor amb una puta, i seguidament va afegir “veurem ara com es guanya la vida”. Em sembla que el pare encara no havia acabat els estudis i els meus avis ens mantenien als meus pares i a mi. Anys més tard i després de molt d’investigar, haig de suposar que la puta encara és viva per algun lloc i penso trobar també al meu pare.

Després de l’impacte del dia vaig cap a la dutxa amb les cames encara tremolant. El sostre del bany es ple d’humitats i el mirall te una esquerda de dalt a baix, encara no sé en quin moment ni com s’ha trencat. Em miro i em veig la cara diferent, faig una ganyota i les arrugues es multipliquen i em transformen, ja no son petites arrugues. El pit també ja el tinc farcit de pèls blancs però al menys encara conservo un cos una mica proporcionat tret de la meva alçada mitjana. Del forat del plat de dutxa trec un feix de cabells ressecs; així tant negres tenen una forma com un quadre d’art gòtic. Fa fred hi he endollat l’estufa del bany, però sota la porta hi ha una escletxa tant gran que deixa passar una bona corrent d’aire, l’escalfor de l’estufa quasi bé ni es nota, l’aigua tampoc surt massa calenta i la cigala se’m queda una mica arronsada. En sortir de la dutxa voldria esmorzar però no puc després del que he presenciat.
Un cop vestit surto de casa i ja no queda rastre de la gent que s’ha reunit per veure l’espectacle, només un cotxe de la policia municipal està escampant ferradures per tapar la sang i un camió cisterna s’està preparant per ruixar la vorera i esborrar la poca matèria que queda del vell. Vaig fins el barri del Born pel carrer Princesa i torço per Montcada, que deu el seu nom a una de les famílies més influents de Barcelona enriquits gràcies al comerç marítim, passo per davant d’una antiga residència medieval, la que és ara el Museu Picasso. Els carrers estan mullats i plens de basals que haig d’anar esquivant; arribo al Passeig del Born on en l’època medieval s’hi celebraven tornejos, fires, festes i moltes altres activitats. Rodejant la Basílica de Santa Maria del Mar m’acabo trobant de cara amb una dona d’uns 49 anys, just la meva edat i que em resulta coneguda però dins el meu cervell encara no la trobo, em sona aquesta cara, penso. Una dona prima, amb la cara esblaimada i els pits petits em llença una mirada de sorpresa i es queda mirant-me fixament, allà aturada a la cantonada del carrer dels Sombrerers amb el carrer de l’Argenteria, on antigament hi habitaven els jueus, hàbils argenters, que com diu una rondalla de Jacint Verdaguer, el joier Orfila, qui es va enriquir venent els cabells d’or de la seva filla; aquests jueus negociaven i feien calers. Sense adonar-me’n he posat el peu en una d’aquelles rajoles que al trepitjar-les estan plenes d’aigua per sota i t’esquitxen les sabates i els pantalons. Amb el fred que fa i l’aigua tant gelada em ve al cap quan triga en arribar l’escalfor de la primavera aquest any, tant que m’agrada. Aquesta dona sembla com si tingués intenció de dir-me alguna cosa però segueixo caminant fins que ens perdem la pista. Quan arribo al Registre, en Marcel, aquell home que sempre em dona els arxius i molta paperassa i sempre m’ha ajudat a buscar informació sobre el meu pare em te preparada una bona noticia. El meu pare va tornar a Barcelona després d’haver estat tancat en un psiquiàtric anomenat “Manicomio Di C.” en un petit i pintoresc poble abandonat de la província de Parma. Allà esta aposentat un majestuós edifici, antiga residència de Maria Lluïsa d’Àustria, on les ostentoses i acolorides festes de la burgesia italiana de la zona omplien les nits d’estiu. El que ningú imaginava en aquella època és que dels fonaments d’aquest enorme i luxós edifici, dos-cents anys més tard és on es forjarien les cendres del sofriment i la desgràcia. Allà s’hi van dur a terme les més macabres intervencions psiquiàtriques de dubtosa moralitat i que atorgarien a aquest lloc la seva popularitat. Després d’un segle en funcionament, aquest és un dels psiquiàtrics que van caure en la llista negra de la nova reforma dels centres de salut mental d’Itàlia. Quan penso que allà va estar tancat el meu pare, com i perquè va anar a parar a aquell terrible i tant obscur lloc se’m posa la pell de gallina. La història del meu pare encara em seguia mortificant amb més i més preguntes. Ara només em queda seguir el rastre i esbrinar on es troba en aquests moments.

Tornant cap a casa comencen a caure les primeres gotes de pluja i no porto paraigües i encara porto ben xops els pantalons per culpa d’una rajola traïdora. Penso que tan se val el que plogui, avui m’han alegrat el dia. Durant el trajecte ja m’estic imaginant com serà el moment que tingui el pare davant meu. La gent em mira perquè vaig parlant sol pel carrer, assajant situacions i fent gestos com representant el moment de trobar-nos cara a cara. Hola pare...; què tal, pare...; hola, sóc el teu fill...; pareeeeee...; bon dia senyor...; tot fent un gest cedint la mà i imaginant moltes més situacions. Quantes vegades me’l havia imaginat trucant a la porta. El cor em faria un tomb i em diria que anés a casa seva... però mai va passar. A vegades m’havia quedat fins les tantes esperant un toc-toc a la porta. Deixo anar un sospir.
Quan el trobi, independentment de com estigui, me’n duré el pare a casa, vaig pensant mentre segueixo gesticulant aliè la gent que tinc al voltant pels carrers del Born. Pujo per l’Arc de Triomf, passeig Sant Joan amunt i caminant pausadament fins a casa. En arribar a l’Eixample, Òstia, Collons, m’he deixat tota la paperassa sobre el mostrador del Registre, hauré de trucar al Marcel i dir-li que me’ls prepari per demà, que a primera hora estaré allà abans d’anar a la feina. Just a la cantonada de casa meva em trobo novament la dona amb cara esblaimada i pits petits. Sembla una coincidència però no ho és. Aquella dona s’apropa i es presenta.

- Em dic Sandra, i no m’he pogut resistir a dirigir-me a tu perquè ets clavat a una persona que conec.
- No ens hem vist de bon matí al carrer dels Sombrerers? Li pregunto.
- Sí, de fet, t’he vist moltes vegades per aquí al barri i avui m’ha resultat curiós trobar-te també pel Born. Sempre vaig a comprar el cafè i fruits secs a Casa Gispert, la millor botiga en productes ecològics de Barcelona i de les més antigues que es troba just en aquest carrer.
- Ah, doncs, així som veïns?
- No exactament, jo vinc a aquesta part de l’Eixample perquè treballo en una escola d’idiomes, dos carrers més amunt. Tot i que vaig viure uns anys en aquest carrer.
Em dona la tarja de l’escola d’idiomes i em diu que ella està a la recepció.
- Bé doncs, encantat, ja ens veurem. Vaig dir-li a la desconeguda.
- Si, ja ens veurem, potser podríem fer un cafè qualsevol dia i t’ensenyo una fotografia meva i qui va ser la meva parella durant molts anys i que quan la vegis fins hi tot diràs que podries ser tu. Et quedaràs parat!
- Doncs, estic desitjant veure-la.
- Si, a reveure.
- A reveure.

La seva expressió m’ha donat bon rotllo, penso, i el comentari que m’ha fet m’omple de curiositat, però jo estic eufòric, només de pensar que hi ha possibilitats de trobar al meu pare... ara em ve al cap que aquesta dona la l’he vist pel carrer.
Acabant el dia, em sobta un dolor molt fort a l’estómac que al cap d’uns moments desapareix sense deixar cap rastre de molèstia. Trucaré i sortiré a sopar amb en Pau, penso. El truco però la dona no el deixa sortir, el té acollonit i tancat amb clau. Aquesta dona me l’ha desgraciat. Li volia explicar la bona noticia i compartir la meva emoció amb un bon amic. En Pau sempre m’ha recolzat en tot i m’ha ajudat sempre que ho he necessitat però es va casar amb una dona que només el vol per ella i el molt calçasses li ho permet.
Surto a sopar sol, sense ningú amb qui conversar, parlo sol en veu alta pel carrer. Penso que potser la genètica em comença a passar factura i parlo sol pel carrer, després de saber que el meu pare ha estat tancat en un centre psiquiàtric. - Com pot ser? Quan va desaparèixer estava estudiant medicina i semblava que tot anava bé. - Què l’haurà fet tornar inestable mentalment? Només espero que la trobada sigui positiva, que em reconegui i jo a ell també. No sé quin aspecte físic deu tenir ara, però segur que ell em reconeix, és el meu pare, em dic a mi mateix.
Crec que el sopar se m’ha posat malament, potser l’emoció m’ha tancat l’estomac, sort que estic a prop de casa i em puc fer aviat una infusió per veure si aquest malestar em desapareix, però es que ara mateix fins i tot el cap en dona voltes.
Davant mateix de la porta d’entrada de casa meva haig de fer un esforç per no llençar sobre el portal el què porto dins fent de les seves. Les glàndules sudorípares ecrines provoquen una forta reacció en mi i de sobte una suor freda m’avisa que el meu cos te la necessitat d’expulsar substàncies de rebuig. Arribo a casa i em faig la infusió per relaxar els moviments intestinals i de fet un cop l’he pres, la cosa millora, però no del tot. Si segueixo així hauré de trucar al Marcel per dir-li que potser demà no estic en condicions d’anar a buscar els papers que em vaig deixar a sobre el mostrador. La nit se’m fa llarga, vaig al llit i tanco els ulls però soc incapaç de relaxar-me. Entre l’estomac i l’emoció de pensar que potser el curs de la meva vida esta a punt de canviar. Amb els anys que espero aquest moment i sembla com si no hagi tingut prou temps per assimilar-ho. Espero sentir-me millor aviat. Finalment he pogut dormir una mica però no estic en condicions d’anar al Registre.

Tres dies més tard em trobo a la Sandra amb la cara desencaixada, amb els ulls inflats i vermellosos, pressuposo que de tant plorar, te un aspecte terrible i no tinc prou confiança per dirigir-me a ella de la manera que està. De sobte em crida i no em queda més remei que preguntar-li si no es troba bé i em diu:
- una persona molt propera m’ha deixat.
Només em surt un: “ho sento, em sap greu que estiguis passant un mal moment, no sé què més puc dir”.
Per dins penso..., no sé perquè s’ha dirigit a mi si quasi bé no em coneix i amb el moment que està passant... Millor m’intento escapolir i la deixo plorar aquesta pèrdua a la seva manera.
Tot i el seu estat d’ànim, em pregunta si em ve de gust fer el cafè que teníem pendent i encara que em sento una mica incòmode per la situació, accepto. Em diu que li anirà be conversar una mica amb algú. Sense voler treure cap tema en concret deixo que ella s’expressi i tregui un tema de conversa, jo tampoc sé com portar la situació, però ella tampoc diu res. Demanem dos cafès, li comento per trencar el silenci, que si està nerviosa el cafè potser no li farà cap favor, però em respon que és pitjor per ella no prendre’l. No insisteixo.
Llenço tot el sobre de sucre dins el cafè i el remeno capbaix i sense saber que dir i passats dos minuts de silenci, m’envia un somriure i enfonsant la mà tremolosa a la bossa, treu un mocador per eixugar-se els ulls i expulsar els líquids del nas sobrants provocats per l’emoció i la tristesa que porta dins.
M’explica amb veu dolça...
Fa molts anys els meus ulls van topar un dia amb uns altres, iguals als teus, amb un home igual que tu, el mateix cabell, les mateixes mans. Moment en el que torna a endinsar una mà a la bossa treien la fotografia que dies abans em va comentar. Quan la vaig veure, em vaig quedar de pedra, el semblant amb aquell home era sorprenent. A la fotografia estan drets, agafats per les espatlles i somrients. Darrera d’ells es veu un llac d’aigua verd turquesa, i a ran d’aigua, el sostre d’un edifici que sobresurt buscant l’oxigen com les balenes per respirar.
Segueix dient-me, aquell home era molt més gran que jo, em treia més de quinze anys, me’l vaig trobar un dia en un hospital on vàrem coincidir a la sala d’emergències. Jo tenia un brot al•lèrgic per una medicació mal administrada que em va receptar un metge principiant, però finalment tot va quedar en un no res, sóc al•lèrgica a la penicil•lina. Ell tenia coneguts, antics companys de feina, em va dir, i aquell home tant ben plantat, parlant amb un d’aquells antics companys seus de seguida em van atendre. Uns dies més tard me’l vaig trobar pel carrer i vist i no vist em vaig veure profundament necessitada d’ell, pensava en ell a totes hores i finalment va emergir un fort desig de conèixer més a fons aquell home. Entenia perfectament que aquella necessitat de veure’l de manera constant anava en augment, m’estava enamorant com mai, no deixava de somiar amb ell, era quelcom que al principi volia evitar però quan et passa això no s’hi pot fer res. Al final vaig entendre que tot i la diferència d’edat, aquell home era per mi, el volia només per mi, i al cap d’un parell de mesos vàrem anar junts a viure al seu pis, bé, un piset, però només ens necessitàvem a nosaltres mateixos, amb això en teníem prou. Els primers anys van ser meravellosos, anàvem de viatge sovint i sempre em deia que l’amor que sentia per mi el feia embogir. Però sempre m’havia amagat que tenia família i un dia m’ho va explicar, em va dir que es va enamorar tant de mi que es va trobar perdut, entre l’espasa i la paret, que l’amor no es pot dominar, et domina ell a tu. Això, la seva família no ho va entendre i va marxar de casa seva. Després de sincerar-se amb mi, allò em menjava per dins, però el que sentia per ell era tant fort que li vaig perdonar aquell secret tan ben guardat, el desitjava tant...

Aprofito un moment de silenci per dir-li que tinc una mica de pressa per marxar, que m’haig d’ocupar de resoldre uns assumptes prou importants.
Molt educadament s’ofereix a fer-se càrrec del compte dels dos cafès que una cambrera xinesa molt grassa ens ha servit amb cara de pocs amics. Penso per mi mateix que aquella cambrera trencava una mica l’estadística dels típics xinesos petits i prims. No sé de que depèn, de la regió d’on provenen, potser.
- Si en qualsevol moment d’avorriment vols que ens veiem i parlem una mica, només per no estar sols... deixa anar abans d’acomiadar-nos.
- Em sembla molt bé, ahir justament vaig sortir a sopar sol i com que fa tot just dues setmanes que sóc del barri no conec a ningú. De fet, tampoc es que la gent sigui molt amable. A vegades no em saluden ni els propis veïns.
- Si, ja passa això, estem en una societat tancada encara que se les doni d’oberta.
Molt bé doncs, potser sí que et trucaré aviat. I ens acomiadem donant-nos cordialment la mà tot agraint-li la invitació.

Vaig novament cap el Born, els arbres dels plataners encara estan pelats i sóc testimoni del fred que han patit durant tot l’hivern. Fins avui no he pogut anar a buscar els papers. Quan en Marcel em diu que el meu pare viu al carrer Roger de Flor, el tercer pis del numero tres-cents vint una alarma es manifesta dins meu. Es just davant de casa meva.
Truco a la Sandra, no em puc creure tanta coincidència. He vist com es suïcida el meu pare i ella es la puta que la meva àvia un dia va esmentar.

El món em cau a sobre. No sé si estic somiant. No..., no estic somiant. Truco a la Sandra i sense avançar-li res li dic que vull parlar amb ella. En sortir de la feina em trucarà per veure’ns.
Quedem al barri de Gràcia, a la Plaça del Diamant. Quan ens trobem, li faig una abraçada que la deixo sense alè. No cal que ens diguem què ha passat en aquest instant mentre ens hem abraçat. Tots dos trenquem a plorar com dos nens. M’eixugo les llàgrimes amb la màniga de la camisa, les nostres expressions diuen tot. La seva veu ronca, esquinçada, em diu:
- Aquesta abraçada m’ha omplert de records i he sentit com per darrera vegada l’escalfor i l’amor del teu pare. Ara entenc la teva semblança.

Vull que m’expliquis tot, vull conèixer el meu pare a través de les teves paraules, vull saber perquè no em va venir a buscar, com ha viscut, com es va tornar boig, què el va portar a fer això. Sense haver-nos refet encara de l’emoció, la Sandra torna a plorar com una nena quan li han pres la seva joguina. Miro al meu voltant ignorant la gent, i li dic que la vull conèixer també a ella i pactem que el cap de setmana anirem a Bescaràn, un petit poblet a prop de la Seu d’Urgell a una caseta a la que solien anar molt sovint i que ella encara hi va i conserva com un tresor.

Arribat el cap de setmana faig la maleta i espero a la Sandra que em vindrà a buscar amb el seu cotxe per anar al poble de muntanya. Pel camí parlem de tot el que anem veient per les finestres del seu Renault clio de color vermell, quasi be acabat de comprar, es nota per la combinació d’olors dels diferents materials i lo net que està per dins i per fora. Em parla on paraven per esmorzar amb el meu pare, on aturaven el cotxe per fer-se una fotografia en qualsevol paratge que els agradava, lo feliços que van viure aquells anys. Cada poble que passem recorda bons moment i m’explica moltes històries. El tema de conversa és el pare. Es clar, és el que ens connecta.
Passant per la comarca del Berguedà, uns quilòmetres més amunt de Berga, arribem a Cercs, on es troba el pantà de La Baells, una de les principals riqueses naturals del municipi. De seguida reconec el lloc, la fotografia de la Sandra i el pare se la van fer aquí. Conec el lloc, li dic amb veu tremolosa, i agafant-me la mà em diu que el meu pare sempre aturava el cotxe aquí per fer una cigarreta. Sabent de primera mà i com a metge quan n’és dolent, ell fumava. El silenci s’apodera de nosaltres durant una bona estona. No el va matar el tabac, penso jo. Segurament tenim el mateix pensament en aquests instants.
Uns kilòmetres més endavant, havent travessat el túnel del Cadí arribem a Martinet i atura el Clio davant un forn de pa, compra un parell d’entrepans i ens mengem asseguts en un banc de pedra. Seguidament ens posem en marxa i abans d’arribar a la Seu d’Urgell, trenca a mà esquerra per enfilar una carretera de corbes i passant per un petit poble anomenat Estamariu arribem a Bescaràn. La caseta de pedra em deixa bocabadat. Quina preciositat, de pel•lícula, i quina vista. Encara hi ha neu a les parts més elevades de les muntanyes i a les zones on no hi toca el sol. Des d’allà es veu tota la serralada del Cadí coberta de blanc. La temperatura canvia radicalment. Fa un bon fred. M’explica que aquest poblet va ser propietat d’un bisbe que tenia aquestes terres als voltants de l’any mil dos-cents, també hi havia un castell però va ser enderrocat. Només s’aguanta dret el campanar de l’església romànica del poble. La porta de la casa està bufada per la humitat i la Sandra ha de fer un bon esforç, li costa molt obrir-la. Faig un intent per ajudar-la però no arribo a posar les mans sobre la fusta que obre la porta tot fent un soroll ensordidor.
Deixem l’equipatge a l’entrada. Dins fa pudor d’humitat i la sensació de fred es pitjor dins que fora de la caseta. Quan fem foc de seguida marxarà la olor a casa deshabitada, ja veuràs, em diu somrient. Passem el que queda del tarda passejant sense quasi bé parlar del meu pare i en arribar el capvespre ella encén la llar de foc i ens posem a sopar després d’haver-nos tret una mica el fred de sobre. En acabar i sense esperar un altre trist silenci li dic a la Sandra, tinc ganes de saber la història del meu pare. Ella s’ha quedat mirant les misterioses figures de les flames de fa el foc i els espetecs de les pinyes.

Suposo que el què més t’interessa és perquè va marxar del teu costat? No va ser la seva voluntat, els teus avis volien el millor per la seva filla, i és evident; qui no vol el millor per els seus? Doncs el teu pare va estar sempre pensant en el fill que no li van deixar veure mai, i tot per enamorar-se d’una altra persona. Va ser una revenja de gelosia de tres contra un, però el teu pare tenia un punt de debilitat, i es que feia sempre allò que li deien. Quan va marxar del teu costat és quan va començar a fumar i també a veure, encara no sé com va acabar la carrera, jo el vaig conèixer que encara estava estudiant tot just després d’haver treballat al departament d’emergències de l’hospital on va fer unes pràctiques. Aquell dia ens vam conèixer. Podríem dir que el vaig rescatar d’una mala vida, no va estar mai be després del tracte que va rebre per part dels teus avis. La teva mare era igual de dèbil que ton pare i deixava que prenguessin les decisions per ella, era fluixa d’esperit. Sempre m’he preguntat perquè molta gent no entén que l’amor no es tria, et toca i no pots evitar que les hormones se’t descontrolin dins teu. A casa teva no van entendre que les persones es poden enamorar lliurement, que el teu pare es pogués enamorar d’una altra persona que no fos la seva filla.
Nosaltres no ho vàrem triar això, ens va passar i vàrem seguir el què el cor ens deia no el que pensessin els demés. En aquesta vida has de fer-te càrrec de les crítiques, perquè els estranys no saben com han passat les coses.
El teu pare deia que el seu matrimoni va ser cosa dels teus avis, que van insistir en que estudiés medicina perquè volien un gendre metge per la seva filla, a la qui no van deixar mai sortir de casa sense tenir el control d’allà on anava o el que feia. El teu pare sempre deia que no era feliç i es sentia controlat i empresonat. Sempre em deia que en diferents etapes de la seva vida havia estat empresonat i això li causava molta angoixa. Potser si haguessin pogut marxar de casa els teus avis, nosaltres tampoc ens haguéssim conegut i les nostres vides no s’haurien creuat, ni tu ni jo estaríem aquí.
És cert, li vaig dir, però jo hauria lluitat si fos ell.
Que poc saps del teu pare. Aquell home va lluitar molt durant tota la seva vida fins que malauradament va decidir treure-se-la. Va quedar orfe quan tenia catorze anys, va anar a parar a un orfenat i no tenia germà ni germana ni cap parent que el reconegués. “Ciudad de los Muchachos” es deia aquell l’orfenat. Es troba abans d’arribar a Sant Cugat, situat en una zona boscosa anant per la carretera de La Rabassada. Allà ho va passar molt malament, i com en molts orfenats es patien abusos, maltractaments i disciplina militar. Per sort, aquell lloc fa molt temps que esta abandonat. Va tenir una infància difícil i més endavant, quan va conèixer als teus avis i a la teva mare, li van donar suport però tampoc li van posar fàcil, tenia que pagar un preu, no li van donar res de franc. Per això no li van perdonar mai que hagués trobat l’amor per si sol i no de manera imposada. Va sortir d’una presó per entrar en una altra presó i va esclatar.

Acosto els peus a prop del foc, els tinc glaçats. Només he agafat un parell de botes i se m’han mullat passejant i trepitjant les restes de neu que queda a la bora del camí. La Sandra empeny un tronc d’alzina i en n’ha afegit un altre per animar el foc. Ja s’ha fet fosc del tot i en mirar per la finestra aixecant una mica el cap només puc veure el reflex de la llum del foc als vidres. De totes maneres tampoc hauria vist res perquè davant de la finestra el gruixut tronc d’un arbre tapa la vista i de dia només es poden veure trossets de cel d’entre les fulles. Ella segueix explicant les penes i jo l’escolto molt atent. Li pregunto si en aquesta vida de patiment van gaudir de bons moments. I es clar que si, però crec que no coneixies el teu pare des de la veritable versió, és per això que avui te’n faig cinc cèntims i també ens anem coneixent nosaltres. Pensa que tot i que tenim la mateixa edat podria haver estat la teva mare, t’imagines? I deixa anar una petita rialla tot i que té els ulls mullats.
Quan ens vam conèixer ell va trobar la llibertat que delejava i tenia un sentiment de repressió molt gran, per això va fugir, si fugir, aquesta és la paraula que millor el defineix, sempre volia fugir quan es trobava clos, envoltat sempre de tanques i parets.
Quan feia dotze mesos que ens coneixíem va voler fer un viatge que sempre tenia al cap. És el nostre primer aniversari i farem un viatge em va dir un dia. Vull fer un viatge en cotxe per la Toscana i ens hi perdrem.

Els millors moments de la nostres vides varen ser aquell viatge i aquesta caseta el temps que la vàrem poder assaborir junts. I així va ser. Per vacances va llogar un cotxe, comprar una guia, un mapa de carreteres i vam passar quinze dies meravellosos, fruint de la seva gastronomia i els vins i aprendre de la seva història i l’arquitectura, dels costums... Així que arribat el dia, maletes i en marxa. Quan ja havíem fet una bona pila de kilòmetres després de Gènova arribàvem a Lucca, més que un poble és una petita ciutat amb unes grans muralles, allà vàrem passar un dia, vàrem fer nit i al següent dia seguiem la ruta. A l’hotel només quedaven cambres amb dos llits separats però estàvem tant cansats que en tocar el llit tots dos ens vàrem quedar fregits.
Cotxe i carretera en direcció a Florència passant per pobles i camps de vinyes, però quan encara no havíem fet ni vint quilòmetres, un paratge ens va deixar bocabadats, es veien sis o set camps alhora en diferents nivells i allà mateix vàrem fer l’amor. Naturalment, ell sempre va respectar fins on jo volia arribar, mai va prendre ell la iniciativa. I així vàrem passar el viatge, fent l’amor i gaudint de la Toscana. Florència, San Gimignano, Siena, Chianti, Pienza, tot preciós. Fes-ho si algun dia en tens l’oportunitat.
Després d’aquell viatge en vàrem fer més, però aquell va ser especial. Potser perquè era el primer. Aquesta casa la va comprar el teu pare tres anys després d’estar junts, i aquí hi veníem molt sovint els caps de setmana que el teu pare no tenia guàrdia. Aquella va ser la fase més estable que vàrem tenir. Un temps després tot va canviar.
Durant aquell temps va dir que et volia recuperar i era lo únic que anguniejava i molt. Mica en mica jo vaig anar desapareixent dels seus pensaments. Crec que per a ell, jo era aquella noia a la que em veia massa jove per ell, tot i que estava profundament enamorat de mi i jo ho sabia. Per altra banda, em va fer madurar molt aviat, m’agradava tenir-lo entre els meus braços, desitjava els seus petons i quan em tocava em desfeia, em va ensenyar a llegir les mirades, em va ensenyar a estimar i a ser estimada i m’ho demostrava constantment. Vaig descobrir moltes coses al seu costat i sovint era massa bo amb mi.

Un dia va patir un cop al cap en caure per un d’aquests paratges, va quedar estabornit durant uns instants però es va refer de seguida. Es va fer mirar i tot va quedar en un traumatisme del cop. No sé si allò va ser el que va ser el detonant de tot. Diuen que va vegades un fort cop al cap et pot portar problemes amb el temps. Potser això li va facilitar el camí cap a la bogeria. El seu caràcter va canviar tres o quatre mesos després. Cada vegada estava més obsessionat en recuperar el seu fill, això no ho va curar mai i es penedia de no haver fet més per trobar-te però també necessitava viure. El vaig començar a veure atrapat en un cicló de por, d’ansietat i pensaments cada cop més negatius, trastorns de pànic entre d’altres símptomes de desequilibri i cada vegada se n’afegien més. Malauradament, tot allò va canviar les nostres vides, i finalment tot va fer un gir molt ràpid. Mai havia pensat que el teu pare acabaria d’aquella manera. Va començar a tenir fòbia a sortir de casa, tenia por de menjar, de ser enverinat, això em deia, i no sé perquè, es rentava les mans varies vegades seguides. Tot plegat em va fer passar moltes nits sense dormir i passava les nits angoixada per ell i no feia res més que plorar. Jo em consumia en la meva tristesa.
Les coses no van millorar amb tractament mèdic, fins que una psiquiatra que ell coneixia el va animar a fer una teràpia en un centre de recuperació prop d’Alella, en un centre mèdic especialitzat en trastorns psicològics. Mal consell, aquell centre el va dur a la infància quan va estar tancat a l’orfenat i li va agreujar el problema. Jo l’anava a visitar sempre que podia i em vaig donar compte que l’havia perdut.
Van passar set mesos i van decidir traslladar-lo a Itàlia, al Manicomio di C., on temps enrere vàrem fer el viatge de la nostra vida i on més ens vàrem estimar. Allà hi va estar bastants anys i només vaig poder anar-hi en dues ocasions. Quan el vaig veure la primera vegada, en veure’ns per primer cop en molt de temps, em va fer una abraçada que encara sento els seus braços. Al braç esquerra fins i tot li havien tatuat un número de cinc xifres, mil nou-cents seixanta vuit, curiosament el meu any de naixement. Vaig plorar com mai ho havia fet abans. Els seus ulls estaven impregnats de tristesa i por alhora, havien perdut aquella brillantor del temps que vàrem estar junts. Després d’aquella visita hi vaig anar una segona vegada i el vaig trobar ple de llagues als canells i als turmells, em va dir que ja estava millor però a les nits el tenien lligat al llit. Quina vida de pres, em va dir amb veu trencada. Em va donar el darrer petó a la galta i un temps després va tornar a Barcelona i es va instal•lar al carrer Roger de Flor.
Vaig voler fer-me càrrec d’ell i cuidar-lo però em va rebutjar. Encara l’estimava. Me’l vaig trobar un dia per la Plaça de la Revolució del barri de Gràcia, i tot somrient, ell va córrer a saludar-me i em va dir que el millor que va poder fer va ser deixar-me per tal de no arrossegar-me dins el seu pou, que m’estimava tant... Per això em va deixar. No va saber mai el que vaig arribar a plorar i les nits sense dormir que vaig passar. Li vaig dir que encara em tenia el cor robat però ell només es va limitar a dir-me que ja no pensava en això, que no sentia res per mi. Suposo que no volia fer-me patir i que m’allunyés d’ell. Em va dir que el record que tenia de mi era el d’una amiga amb qui va compartir pis. Ni tan sols volia recordar que ens havíem estimat com dos adolescents. Em va trencar el cor. De tant en tant el trucava i li feia alguna visita. Volia que tot tornés a ser com abans però tot va quedar en una il•lusió, tot va quedar en un sospir. Quina vida de pres.






Comentaris

  • Puntualitzo.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 08-04-2018 | Valoració: 10

    Ambdós entesos...
    Jo veig que tens fusta i de la bona. Només cal afaiçonar-la bé. I ho fas! Ara bé, a mi com em costa força enfrontar-me a un relat llarg, m'hagués estimat més que el teu relat hagués estat més concís. En el teu cas, que tot el relat li he trobat interessat, no veig altra sortida que fer-ne dos o més relats. Jo, amb les poesies, les començo, algunes, com la darrera que sortirà ara, Pleniluni, amb vint versos i al final li he reduïda gairebé a la meitat. Hi esmerçat un més i mig, vora 400 hores! Perquè no només he hagut de sintetitzar, sinó també trobar les paraules que el fessin musical,sedós, fotogràfic, pictòric, bell i sobretot entenedor. Perquè no és gens fàcil explicar una història en dotze versos i més quan es tracta d'un poema de caira homoeròtic que pretén estimular la ment del lector sense caure en la cosa barroera i vulgar.
    De tècnica no hi emprat cap, perquè vaig per lliure i sóc totalment autodidacte. Ni tan sols tinc estudis superiors, ni entenc de mètrica. Jo crec que els meus resultats són fruit de l'amor que sento per la llengua, constància, bon gust i sobretot sinceritat amb un mateix i amb els altres. I no t'ho creguis pas tant bo o mal de fer potser escriure un poema com un relat. Tot va en funció de les qualitats literàries de cadascú. Ah! quan escric el poema el recito en veu baixa mil i una vegades, com si fos un mantra, fins a trobar la vibració exacte.. I en quan a saviesa posaria la mà al foc que entens més tu que no pas jo. Salut, Nil.

  • El gat[Ofensiu]
    Joan Carles Jorba | 08-04-2018

    Perdó per la incoherència del meu comentari, però l'he escrit amb el gat sobre les mans. :)

  • Gràcies Nil[Ofensiu]
    Joan Carles Jorba | 08-04-2018

    M'agrada molt el comentari i prenc nota. Accepto de bon grau el teu punt de vista i això fa que augmenti el meu grau d'autocrítica perquè sincerament, sovint dedico una mica de temps en fer alguna lectura en diagonal i gaudint d'autors amb una riquesa llingüística que dóna gust. Tot i que no em decanto especialment per la poesía, a vegades també hi faig un tomb per la web, i jo no em veig capacitat per escriure poesía. Es necessita molta tècnica i sabiduria. Gràcies per dedicar un pessic del teu temps per fer-me una llegida i dedicar-me un comentari. Salut !

  • Trencadís d'històries.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 08-04-2018 | Valoració: 10

    Uf! Jo crec que el dia rúfol que fa avui acompanya o ajuda, com li vulguis dir, a llegir tot aquest interminable relat teu. I pensar que quan vaig entrar a RC no era capaç de llegir un text mitjanament llarg. Serà que jo peco, potser, d'extremadament concís....Per això escric poesia. Com si volgués que tot hi tingués cabuda dins la butxaca del meu pantaló.
    El teu relat, m'ha enganxat de bon començament, fins i tot m'he sentit identificat en les teves agudes observacions. Totes elles molt ben treballades i a més a més descrites de forma planera i sense renunciar a la riquesa sinonímica de la nostra llengua. Però si vols que et sigui franc, al meu gust, d'aquest relats jo en trauria diferents històries. Totes ells independents l'una de l'altre i aleshores miraria de donar-lis personalitat pròpia. Perquè el text teu, en si, és un un ric viver de sensacions, emocions i històries amb les quals si no ens sentim emmirallats, si ens podem sentir identificats. Perquè colpix, tocar la fibra i a sobre no et deixa indiferent. Salut, Nil

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: