I jo afegeixo:
Intenteu, com pugueu, trobar allò dolç de cada jornada, trobar una motivació.
Sereu més feliços el dia a dia i arribareu abans i millor a assloir els objectius.
De part d'un llangardaix solitari...

Un relat bonic. M'ha fet pensar, sobretot m'ha fet imaginar el tren, amb tota la gent...
Es nota que tu també agafes sovint el tren, i que et fixes en la gent que hi va. M'agrada perquè descrius els móns de cadascú, tothom sent aquella cançó segons la seva experiència, la vida viscuda. Percebem la nostra realitat.
I sobretot el poder de la música. Un poema et farà sentir, potser fins i tot et posarà els pèls de punta, una pel·lícula et farà viure noves emocions, un llibre també... Però com la música, res. La música et fa reviure moments. TORNES a sentir aquells moments, que és el que li passa al pobre Jeroni.
En fi, a veure si escrius un altre relat del tren eh.
De part d'un llangardaix solitari...

Ei, molt graciós! Fas passar uns bons segons, moltes gràcies. Ja des que llegeixes el títol se't crea un somriure a la boca, està bé.
Ha fet gràcia.
De part d'un llangardaix solitari...

Ei, molt graciós! Fas passar uns bons segons, moltes gràcies. Ja des que llegeixes el títol se't crea un somriure a la boca, està bé.
Ha fet gràcia.
De part d'un llangardaix solitari...

Ei, m'ha agradat força! Sí, està bé, de debò. El final te'l pots plantejar de moltes maneres, però no hi ha dubte que capgira totalment el relat. M'ha fet gràcia i tot.
Ostres tu, m'estàs fent pensar. Es nota molt que qui ha escrit aquí ha estat el teu subconscient, sembla un relat paranoic i tot. Aquest institut tan estrany, aquest home tan obsessiu i... estrany, el fet que tot es basi en un rellotge... Un rellotge, el temps...
I això de les agulles?! M'ha encantat. Com es pot arribar a confondre i mesclar la realitat, confondre les agulles, barrejar-les, quan són correctes... és clar, el que un es pot arribar a imaginar i/o inventar per tal de sortir amb una noia...

De part d'un llangardaix solitari.