La veu del gat

L'altre dia, mentre llegia el diari, se'm va acostar el meu gat, se'm va pujar a la falda i em va dir "meu".
Sí, "meu". I després se'm va quedar mirant, fixament, sense dir res. I jo també me'l vaig quedar mirant, entre un posat indefinit i sorprès. Ens vam mirar durant uns segons, no gaires, sota la llum de la làmpada del menjador. Em mirava amb aquells ulls de gat tan profunds i vidriosos, que semblen minerals incrustats sota la retina. I amb aquella ratlla negra tan captivadora, tallant.
El gat m'havia dit "meu", a mi. Havia volgut iniciar una comunicació, m'imagino jo. M'havia dit "meu" i se m'havia quedat mirant, esperant una resposta. Una resposta! Quina resposta? Vaig cloure i obrir ulls en un instant, atònit. Havia de respondre el meu gat? Com? I què li havia de dir, si no sabia ni el que m'havia dit ell? Sí, "meu", molt bé, però què significa això? Potser volia dir que tenia gana, que tenia set, que volia que el gratés, o potser que volia llegir-se el diari, ell també. No ho sabia. I era evident que m'havia preguntat quelcom, perquè el gat no havia deixat de mirar-me, era un esguard divertit, concentrat en mi, graciós, de gat bufó. Era evident que esperava una resposta. Vaig desar el diari, i vaig recolzar el cap al coixí, amb els ulls força oberts, sense saber què fer, ni què pensar.
No podia no respondre el meu gat. Era una òbvia falta de respecte envers l'animal, un exemple de mala educació. Si no contestéssim les preguntes que ens fan, què seria de nosaltres? Ens convertiríem tots en persones perverses i odiades entre nosaltres, desapareixeria la comunicació! No podries consultar els dubtes, viuríem en el desconcert tota la nostra vida. I, mai se sap, si comencem sense contestar el nostre propi gat, encara acabarem com no em voldria imaginar...Em veia obligat a respondre'l.
Ara, com? Amb quin idioma? Amb català, potser? O miolant? I si intentava miolar, tindria un sentit allò que emetria? I si tingués un sentit, faria una bona pronunciació? Era difícil, sens dubte...
Rumiava tot remenant el sucre d'un cafè calent amb la cullereta inconscientment. Pobre gat meu, no el podia decebre, en teoria jo era el seu amo, ell prendria exemple de mi, i si no el contestava, faria igual el meu gat amb els altres? Si perdia la comunicació amb les altres bestioles de la seva espècie, quedaria exclòs del seu gènere animal. I es convertiria en un gat esquerp, solitari i, potser, fins i tot rabiós! No, no i no! M'havia d'afanyar...
Si li contestava en català, ja m'entendria? No ho sabia pas. I si el meu gat conegués el català, perquè no m'havia parlat mai, ell, en català? Ah, és clar, potser perquè no té les mateixes cordes vocals que nosaltres... Ah! Però ara que me'n recordo, un dia que se'm menjava el fideuà li vaig dir "Fot el camp d'aquí!" i no va marxar, no es va immutar. Això vol dir que no em va entendre, no? O potser sí que em va entendre però com que sabia que jo no sabia que m'havia entès es va veure amb cor de permetre's el luxe de fer veure que no m'havia entès i així continuar menjant-se els exquisits fideus...
Se'm va acudir que el podria contestar amb llenguatge no verbal. Fent-li una mirada d'afirmació, o de negació, o de desconcert, simplement. Sí, és clar, li faria una mirada de desconcert i així li quedaria clar que no havia comprès el seu missatge. O potser no. Perquè el llenguatge no verbal dels animals no és pas com el nostre. Per exemple, quan estem feliços, els humans riem i els gossos, per exemple, mouen la cua. I els gats fan un rum-rum profund. M'havia mirat mai, el meu gat, amb una mirada de desconcert? Que jo sabés, no.
Ni les més famoses preguntes retòriques dels més famosos filòsofs del món m'havien fet pensar tant... Ep! I si el "meu" del gat no era cap pregunta!? I si allò era, simplement, una afirmació? Potser em deia, "Hola!", o potser em deia "He caçat un saltamartí" o potser em felicitava, perquè aquell dia va ser el meu sant. Ara sí que m'havia confós... O, pensant en el tema del llenguatge no verbal, potser el "meu" dels gats és una forma de comunicació espontània, instintiva, d'aquesta espècie animal. Potser era un signe de comoditat, o d'incomoditat, o d'alegria... QUÈ HAVIA DE FER?!
Durant els següents dies vaig consultar les més prestigioses enciclopèdies zoològiques, vaig cercar tota la informació possible en pàgines web, vaig arribar a viatjar a Colònia, on havia sentit que vivia una vella psicòloga d'animals, ja morta quan vaig arribar. Vaig assistir també a diverses conferències a Delhi, Nova York o Frankfurt que parlaven una mica del tema. Però tota aquesta recerca no em va deixar res clar. És més, encara em va obrir més dubtes...
Durant les nits no podia dormir, em passava les hores, els minuts, pensant en què havia de fer. Finalment, un miraculós dia ennuvolat, vaig tenir la idea. Faria com si no l'hagués sentit. Com si, concentrat en el diari, no hagués rebut aquella informació, com si el canal de comunicació hagués quedat tallat. La millor idea de la meva vida, quin pes m'havia tret de sobre! Així que, descansat, em vaig dirigir cap a la butaca, vaig agafar el diari, i me'l començà a llegir.
Fou llavors quan, de forma glaçada i tallant, vaig percebre la presència d'una presència fina, felina, prop meu. Vaig girar el cap lentament, atemorit. El gat encara em mirava.