VOLAVA

i encara ho faig, sovint, com quan tenia 10 anys, i ja en tinc 20 més, jeje. Llegint el teu relat he recordat moments de la meva infantesa i actuals també. Gràcies, molt boniques paraules per descriure els somnis i el vol que els acompanya!

Un relat molt bonic, Núria! Al llarg de la vida, la manera de baixar els esglaons canvia, però el somni sura intemporal sobre totes elles. Després de llegir-lo he tancat el ulls!

i en somnis encara volo ara...Preciós.

Una abraçada

Clar que el ser humà voldria volar, però no como en aquest relat, és important saber
com som per a volar en les imaginacions i els somnis. És clar, és molt bo el relat.
Voldria saber a què es dediques, a part de la poesia, és a dir si em vols contestar
a mi correu eletrònic: rmolerocruz@gmail.com. Et done gràcies per aquest relat perquè es molt interessant per a tots saber volar en somnis. Rafael Molero

et demano disculpes per no haver-te enviat un comentari més aviat, durant la teva quinzena com a RDQ. En aquest moment tinc molts comentaris pendents a causa d'alguns problemes que he tingut últimament, però espero poder escriure'ls tots ben aviat.

Aquesta prosa poètica m'ha commogut perquè parla d'uns vols que reconec fàcilment; formen part dels somnis de tots els éssers humans. I tu els descrius amb un llenguatge tan íntim i dolç que arriben fàcilment al cor. Són somnis íntims que a mesura que passa el temps poden canviar de forma o de color, però que sempre romanen presents per ajudar-nos a viure.

Felicitats per la temàtica del relat i per la destresa amb què l'has explicat.

pels teus comentaris

rep una abraçadeta i fins ben aviat eh !! ;-)

joan

Aquest relat té una intensitat poètica que impregna tot el conte. Amb subtilesa, sense una recreació evident en sentiments. Molt bo.

... que dius ? A la fotografia se't veu una dona d'uns quaranta, que a més s'assembla molt a una companya de col·legi de La Bisbal.
Jo encara de tan en tan somnio que volo i salto, es un entremig, i m'ho passo dallò més be, una sensació plena de llibertat.
Hmm potser ho he interpretat massa literalment i es la teva imaginació que et porta a pensar en quan seràs gran.
>Anna

Bon dia Relataire De la Quinzena!
M'he llegit aquest primer text en prosa i en destaco l'eficàcia en la descripció de la psicologia de cada edat, en la manera de baixar les escales, i la pervivència de la capacitat de somniar més enllà dels impediments físics que el pas del temps imposa. Un text que, llegit a poc a poc, i amb l'adequada mentalització, posa la pell de gallina.

Bones Núria!
Poder volar és un dels somnis que ha tingut l'humà des de l'inici de la història. Ja fa temps que ho fem a través d'aparells varis (avions, helicòpters, globus...) però encara (dic encara perquè no m'atreveixo a dir que mai volarem amb lo que avança el món...) no ho hem aconseguit nosaltres mateixos.
I és que volar significa llibertat, una cosa que no tenim del tot. Ens creiem lliures però no ho som, sempre tenim barreres per saltar.
Una abraçada,
Anaïs

amb tres protagonistes: unes ales, unes escales i un somni repetitiu.
Ens ho expliques amb la teva ploma guiada per una mà delicada i sensible.
Et felicito, estimada Núria!
Una carinyosa abraçada.

El pas del temps, un fet que cada dia ens fa evident la fragilitat i la senzillesa de la vida. M’ha agradat molt.

Lles il•lusions que es viuen de petits, els somnis... és el que ens fa seguir endavant, unes emocions que no les hem de perdre mai. Per això diuen que: sempre hem de ser com infants!

Una abraçada

Eloi

(És clar que sempre hem de seguir volant! no?)

Caram Núria, aquest escrit teu m'ha deixat bocabadat. La teva prosa preciosa ha descrit part d'una vida pujant i baixant una escala. Sentiments i somnis graó a graó, any rere any. Una meravella de concreció, una gran lliçó de sinceritat i un toc de fantasia en forma de somni, volant. Un text lleuger, com un bon cava rosat. Una abraçada.

Aleix

És curiós com n'és de reiteratiu el somni en el que hom es troba volant o, si més no, amb les peus que no toquen al terra. S'hauria de fer un estudi de per què l'ésser humà ha tingut sempre la dèria d'enlairar-se amb més o menys fortuna. O potser ja s'ha fet.

Però tu pots volar quan vulguis, tens cor d'adolescent i il·lusions per a aconseguir el que vulguis, amiga meva. Cantes, recites, escrius, tens cura dels néts i de tenir una vida plena. Què més pots arribar a fer? Volar? Ja voles, perquè tens ales de papallona.

són com una porta en el nostre subconscient que sen's obre i que ens vol dir alguna cosa. T'he de confessar que jo també somiava que volava i durant molts anys ho he fet, és un somni que no m'ha deixat impassible , he gaudit i m'he sentit lliure, sense espais ni temps i amb molta força i empenta.
Gràcies Núria per transmetre tanta sensibilitat i tanta delicadesa en les teves paraules, gràcies per la teva energia, sempre positiva i gràcies per ser com ets!!!
abraçades

Els vols de la nena en somnis, vull dir.

I les escales, sí, es poden 'volar' o voler volar o es volen segons les etapes de la vida. El meu avi, els darrers anys, li costaven les 17 escales per pujar al pis. Especialment pujar. Però a baix hi havia l'hort, la seva llibertat.


Mena

menys l'últim paràgraf perquè això de que ets gran i tens un pas silenciós i lent no és veritat !"!! Encara tens i et queda molta energia núria, no fotem!!!! ;-)

una abraçada
joan

... volíem ser grans i de grans, petits. Però, això no és cap defecte, en absolut. Això forma part de la nostra segona ànima, aquella que es manifesta a través des somnis.
Jo, de petit, moltes vegades desitjava anar-me’n a dormir per somniar. I, de gran, em passa el mateix. Hi ha somnis que s’han anat repetint al llarg dels anys, amb més o menys matisos, però idèntics en essència. Somnis amb els seus propis paisatges, llocs i indrets, només reals a la nostra ment somniadora. Llocs per on, any rere any, hem passejat, corregut, saltat, volat... Llocs on s’ha forjat la nostra segona personalitat, la de la dimensió onírica, entre la il·lusió i la realitat –segons diuen els experts en somnis. Però, que esdevé, si més no, molt més genuïna i irrepetible que la que ens fa passejar per la vida exterior i tangible.

Un escrit molt ben portat. Has sabut atorgar a unes senzilles escales la categoria de protagonistes d’allò que en diem vida i que conforma el recer dels anhels i la fantasia.
Com sempre, ens has fascinat amb un escrit ple de sensibilitat i de poesia.

Raül

Tranquil.la Núria que no et vull destrossar-te el relat, Només que SÍ és prosa poética,més que nos pas Poesía, però veig que dos dels teus assidus comentaristes no hi han caigut. Com sempre un esplèndit relat

Ajuda a pensar en les etapes de la vida, en els somnis impossibles que gairebé creus que són reals, en l'evolució de la persona...

A més, està explicat amb molta tendresa, val la pena de llegir.

Salut, Nuria, ens veiem.

Una poesia preciosa Núria, em du records d’infant quan tan aviat somiava que tot era possible, com el somni es tornava malson. M’ha agradat com en poques paraules has anat desgranant la vida, etapa a etapa i sempre en positiu.
Una forta abraçada

aquest curt relat però tan ple de sentiment me'l faig meu amb el teu permís. Jo encara no he "tornat" a volar, però sí que tinc presents aquests grans somnis de aixecar el vol. M'ha emocionat i el trobo molt bell. Una abraçada, poetessa,

a