CANÇÓ PER A UNA SABATA

Cada vespre l’avi Ramon i el seu gos sortien a passejar, els dos eren vells, caminaven lents. L’avi ranquejava de la cama esquerra i el gos, que topava sovint amb les faroles, era guerxo de l’ull dret.

Aquella nit estaven molt cansats. A casa, els néts, els havien tret de polleguera als dos. A en Ramon, un avi de setanta-vuit anys, li pujaven damunt l’esquena, li estiraven la barba... Al gos, un petaner de dotze anys, el Tofu, el feien enrabiar estirant-li les orelles i prenent-li les joguines.
Havia estat un dia familiar intens i esgotador.

Anaven tranquils gaudint de l’aire fresc i del silenci de la nit. De sobte, el Tofu va topar amb una capsa i hi va caure al damunt. L’avi, arrossegant la cama amb pressa, va arribar on el gos jeia ganyolant, amb el cap ben entaforat dins la capsa; en voler ajudar-lo, a l’avi li va fallar la cama dreta, la bona, i va caure damunt de la capsa i el gos. L’avi es va aixecar trontollant i mig estabornit, en tant, el Tofu, se’n sortia de l’empatoll amb una sabata encastada al musell.
En Ramon, esclatant a riure i acariciant-li el llom, li tragué la sabata . Tot d’una, en adonar-se del que tenia a les mans, tancà els ulls fent un llarg sospir. Amb veu ronca, delicadament, i recordant cada paraula amb enyor, va començar a cantar una vella cançó... Aquella que sonava tan sovint quan ell, de jove, ballava claqué.
Què en feia d’anys que no veia una sabata de claqué!

De tornada a casa, el Tofu bordava neguitós, volia el seu trofeu.
En Ramon, amb la sabata arrecerada al pit, caminava i ballava fent petits passos de claqué, mentre canturrejava baixet la seva cançó.


....................................