Vergonya!

Doncs sí, sembla increïble que això estigui passant ara i que continuï dia rere dia. Al principi, pensava que la cosa s'acabaria en un mes, en dos, en mig any... Però no, la maldat, la fam de perpetuar-se en el poder, fan que això continuï amb un nivell d'atrocitat que a mí, ho reconec, jo no puc veure-ho, em fa canviar de canal quan parlen d'ells. Fa temps que, com al meu relat "El Do" demano que exploti el cap d'uns quants dirigents, però de moment, no ho he aconseguit, encara que al Trump li va passar fregant... Penso que el poder mundial, el de veritat, els que mouen els fils, no són visibles, no són aquests polítics inhumans, n'hi a més, al darrera, jueus la majoria, immensament rics, immensament despietats. I ja està, poso aquí unes quantes línies i em quedo tan panxa, trista, però a seguir amb la meva vida. Per cert, em sembla que no compro res que vingui d'Israel, però sí que vingui dels jueus, no sé si també els hauria de castigar, com dius tu, no és el mateix.

A RC de vegades passen coses estranyes. Fa tres dies que vaig enviar un relat, de menys d'un minut de temps de lectura estimat, que tot seguit reprodueixo:

Sense títol.

El primer ministre israelià Yitshaq Rabin, Nobel de la Pau 1994 junt amb Iàssir Arafat i Ximon Peres, morí assassinat per un ultra jueu en 1995.

L'actual primer ministre israelià Binyamín Netanyahu probablement viurà molts anys i morirà al llit.

Un relat que vaig enviar posteriorment, "Edward Copper (1882-1987)", ja ha estat publicat, però no pas encara el relat "Sense títol", que figura a la llista "Relats Pendents de Joan Colom".

Res passa casual, tot és com ha d'ésser .... Aquí el que preval és una guerra d'egos...Aquest món va cap a la destrucció i en consequència el renaixement del nou ordre mundial que posarà les bases de la nova societat creativa. El teu relat és un clam, un crit en pro d'aquesta idea la qual en poques paraules però ben contundents ho denúncies. Com sempre, genial la teva narrativa! Una abraçada molt amical, Nil

Que aquestes coses fa milers d'anys que passen, no consola gens, no.
El progrés tècnic i econòmic valen ben poc, si no s'acompanyen de progrés en altres camps, i aquí no sembla que avencem gens.
Després de l'atac de Hamas el 7 d'octubre, vaig pensar: Ai, ara; la venjança serà terrible, però ningú podia sospitar que arribés tant lluny.
La fam usada com arma és un crim de guerra, no sembla que els importi gaire.
En aquesta petita franja de Gaza hi ha molts interesos, alguns coneguts i alguns desconeguts. La idea de Trump de convertir la franja en una barreja de Las Vegas i Marina d'Or és una de les coses més estrambòtiques que he vist mai. És la veu de qui té la paella pel mànec: nosaltres farem el que vulguem i els habitants no ens importen, els preferim morts a vius.

Tot plegat és esquizofrènic. Et planten al menjador de casa una pel·lícula de terror real que no està en la teva mà solucionar i els presumptes  experts en solució de situacions de terror, amb les taules de la decència a la mà, et comminen a fer el que ells diuen que s'ha de fer per arreglar-ho, i no hi ha precedents que amb aquesta actitud, a la que s'hi poden posar noms, hagin arreglat res, ans al contrari.

És un déjà-vu que els que portem alguns anys sobre el planeta hem hagut de suportar massa vegades i que contribueix a empitjorar la salut mental de la gent pacífica a qui no li agrada cridar.

M'agradaria molt poder saber quina una se m'empesquen les elits de debó (el 0,1%)
Em temo una solució de guerra i eugenèsia, davant la crisi medio-ambiental que es dibuixa ja a l'horitzó. Necessiten una certa base social, esclar! Posar uns contra els altres, la majoria. Això no ha fet sinó començar.

Et felicito pel relat imprescindible en aquests moments. Avui dia que tot és tan global tenim la guerra i la fam cada dia al menjador de casa. Indepenent de la posició pllítica de cada u, la mort de fam de tanta gent és intolarable. També la impotència i la indiferència que ens hem acostumanr davant d'un fet tan esgarrifós.


Signo la paraula Vergonya amb tu.

No sembla tan senzill. Estat d'Israel és sinònim dels Estats Units de Nord-amèrica, amb la qual cosa no és possible ensorrar el primer sense ensorrar el segon. I això em sembla que és complicat.

El caricaturesc episodi de les bales Israelites per a la Guàrdia Civil, amb el que l'Estat d'Israel ens afaitarà un munt de calés en concepte danys i perjudicis, fa evident que la valentia de països i persones per solucionar problemes vergonyosos està limitada a l'est per l'avidesa de vots, a l'oest per conservar l'estatus i/o la cadira, al nord per l'alcaldia de Ripoll i al sud, pel sud. I, mentre, els nens morts, els pares morts i les mares mortes, des del cel que els toca, es pregunten per què només hi ha gent a qui fa vergonya que els hagin mort a més de mil quilòmetres de casa seva.

Hem de sentir vergonya de pertanyer a l'espècie Sapiens.

En 1936, brigadistes de tot el món van venir a jugar-se la vida per una causa justa. Avui ningú no ha anat a Gaza a jugar-se la vida. Perdó, sí: un grapat de metges i periodistes.