Tricofília

En Carles tenia el fi cabell al palmell de la mà esquerra, el mirava, somreia, “li somreia”. L’acariciava, gairebé sense tocar-lo, amb el cap del dit índex de la mà dreta…

Ni ell mateix tenia clar com havia començat allò. Sí que recordava els fets objectius, però no la manera en que l’obsessió començà a créixer dins d’ell. No en fou conscient fins que ja era tan gran que qui manava era ella, no pas ell...

Carles, cinquanta anys, professor a un institut d’ensenyança secundària, casat amb l’Alícia, també professora en una escola primària. Sense fills, amb una casa de tres plantes, un apartament a la muntanya, sense hipoteques, sense problemes.

Sempre fou un home tranquil, sense grans passions, que de la mateixa manera que no el portaren al patiment tampoc li facilitaren l’experimentació de profundes emocions. La seva vida havia estat, per dir-ho d’alguna manera, una línea contínua, sense ruptures, sense ensurts, fent-se amb els objectius a poc a poc.

Feia vints anys que s’havien casat amb l’Alícia. Quan ho van fer ja sabien que no podrien tenir fills i estaven d’acord en que no els buscarien per altres canals. Era una cosa que no els motivava, estaven bé d’aquella manera. Els seus llibres, el jardí, les escapades a la muntanya, algun viatget per Europa.

Ni secrets inconfessables, ni passions ocultes, ni infidelitats, ni desitjos que el turmentessin, ni tan sols un míser conflicte amb els veïns o amb algun dels seus estudiants.

Tampoc el sexe era important a la seva vida. Era una part més de la seva existència, a la que cada vegada dedicava menys temps. Els dissabtes a la nit s’havien convertit en l’únic dia de la setmana en que l’Alícia i ell semblaven humans. Feia anys que el Carles havia deixat de masturbar-se. Sí que es llevava la majoria dels dies amb el penis erecte, però li passava després d’orinar i ell no l’alimentava amb pensaments o fantasies. Alguna vegada havia entrat a Internet, a veure porno, més que res per poder seguir les bromes dels companys, per fer comentaris amb ells. Però preferia un bon llibre, una estona al jardí podant els rosers, asseure’s a la seva butaca preferida, tancar els ulls i deixar que la música caigués sobre ell (però no dins d’ell...).

Va ser fa un any més o menys, l’estiu passat, mentre el Carles era assegut al vàter, amb la ment en blanc, intentant mantenir els ulls oberts perquè encara era molt d’hora, quan el veié.

Un cabell negre, a dues rajoles dels seus peus. Llarg, llis, ressaltant sobre el color crema del terra.

El seu cervell ho registrà però seguí amb la seva rutina.

Aproximadament un mes després, a la cuina, quan es va ajupir a recollir una forquilla que li havia caigut, va veure un altre cabell igual a l’anterior. Aquella vegada li va dedicar més temps, sobretot per constatar que la seva dona era rossa i portava el cabell curt, i ell tenia el cabell gris, arrissat i no més llarg d’un parell de centímetres.

L’Alícia el cridà en aquell moment i el Carles es va oblidar novament del tema.

Va començar el nou curs i tots estaven ficats de ple en les seves respectives responsabilitats. Inclús alguna vegada es van arribar a saltar el polvet dels dissabtes sense que cap dels dos se n’adonés.

Un cap de setmana de novembre, quan el Carles va anar a agafar el llibre que estava llegint aquells dies, veié al seu costat, gairebé acariciant el llom, un nou cabell negre, una miqueta ondulat aquella vegada. Un raig de sol s’esmunyia entre les dues peces de la cortina i li arrencava reflexes blau cobalt que al Carles li semblaren una de les coses més belles que havia vist mai a la vida.

Llavors sí, aquella vegada s’assegué al sofà, amb el llibre i el cabell entres les mans i començà a pensar...

A casa seva rarament hi entrava algú que no fossin ells dos. Amb els amics solien quedar a bars, restaurants o inclús a l’apartament. Amb la família quedaven a casa dels respectius pares.

I el Carles entengué llavors que aquells cabells negres que ell anava descobrint de tant en tant, abandonats a la seva intimitat, només podien pertànyer a la dona que els feia la neteja tots els dijous. Ell no l’havia vist mai, ni tan sols sabia el seu nom, però era l’única explicació possible.

Intentà treure-li informació a l’Alícia. El nom de la dona, si feia gaire temps que treballava per a ells, si era jove, si era bonica... Però no tragué res en clar.

Un dia de desembre, vacances escolars, sol a casa, el Carles començà a buscar. Volia cabells negres, més. Havia guardat el darrer al calaix de la tauleta, a on el veia cada matí quan agafava el rellotge. Buscà pel terra de tota la casa, inclús agafà la mopa i l’arrossegà amunt i avall per desprès examinar-la ben de la vora... Però no n’hi havia cap. No aquella vegada. Es va sentir estranyament trist, com si li manqués quelcom.
Li passà pel cap la idea boja de que la dona de la neteja deixava caure els seus cabells expressament per que ell els trobés, en una estranya i rebuscada manera d’aconseguir establir comunicació amb ell.

Sabia que allò era una ximpleria, però al seu cap s’imaginava una dona d’edat indeterminada, no veia bé la seva cara, només la seva llarga i espessa melena que es movia insinuant mentre ella fregava o eixugava la pols, fins que un cabell entremaliat es deixava caure, escollint el lloc, esperant després la mirada que el reconegués...

El Carles es deia que tot allò eren bajanades però a la vegada trobava un estrany plaer en deixar que la seva ment divagués i construís fantasies. Mai abans ho havia fet. Potser el seu cos li demanava, que d’una punyetera vegada somiés, s’estremís...

La següent setmana, el darrer dia de l’any, quan el Carles entrà a la banyera per fer-se una dutxa ràpida abans de sortir a sopar a casa dels sogres, descobrí un voluptuós cabell negre reposant provocativament sobre el fons blanc de porcellana.

S’ajupí i el recollí. Somrient obertament, mirant-lo amb afecte, sentint unes lleus pessigolles al palmell de la mà. El cabell d’una dona, d’una femella, que segurament feia bona olor, que tenia la pell calenta i el cony humit... Els pensaments creixien dins d’ell sense control, com sense control començà a créixer el seu penis, endurint-se en segons.

El Carles mirà sorprès l’erecció, després la seva mà diposità el cabell sobre el prepuci i començà a masturbar-se amb el cabell entortolligat al penis. Pensà en ella, en aquella meuca que l’estava provocant, que el buscava, que l’estava portant a fer allò. Pensà en ella, en una delicada dama que li deixava preuats rastres del seu ADN per que ell el barregés amb el seu.

Els dijous es convertiren en el dia més important de la setmana per al Carles. A les tardes, quan arribava de l’institut, la seva única obsessió era trobar cabells negres per la casa. La majoria de les vegades no en trobava cap i s’asseia derrotat i trist a la seva butaca de lectura, amb un llibre entre les mans, obert, per dissimular, però no llegia, només es lamentava i temia no tornar a trobar rastres d’ella.

Però si aconseguia trobar un cabell, després de rastrejar per totes les habitacions, fent com que buscava alguna cosa, sentia esclatar dins seu una joia desconeguda, una escalfor que li naixia a l’estómac i es desplaçava des de dins cap enfora com l’ona expansiva d’una bomba que feia vibrar el seu cos fins a deixar-lo al límit d’un orgasme que el Carles aconseguia ràpidament després d’acariciar-se un parell de cops amb el cabell negre al voltant de la polla. Després plorava, perquè no podia cridar i d’alguna manera li havia de sortir tot allò de dins...

A poc a poc, al calaix de la tauleta del Carles, s’anà formant un embolic de cabells que ell utilitzava. Per masturbar-se, per marcar la pàgina del llibre, per portar-los a la butxaca com un amulet... Sempre portava un parell de cabells enrotllats al voltant del penis, des del matí fins a la nit. Abans de ficar-se al llit se’ls treia, els rentava amorosament i els deixava al calaix amb els seus companys.

I pensava en ella. Se la imaginava més aviat grassoneta, amb corbes sensuals i caminant felinament, de pell morena i setinada. Visualitzava el seu somriure tímid, la seva intensa mirada famolenca. La veia netejant la casa, movent-se ràpid, amb la samarreta tacada de suor a les aixelles, els bells cabells recollits en una cua feta amb un mocador, concentrada, potser pensant en ell, en l’amo desconegut d’aquella casa que ella envaïa tota.

I arribà de nou l’estiu i el Carles pensà que per fi podria conèixer a la femella que li treia (donava) la vida. Però l’Alícia li digué que quan ella agafés vacances, igual que ell, també li donaria vacances a la noia de la neteja. Per això ell no l’havia vist mai.

Així que un dijous de principis de juny, malgrat el merder dels exàmens, a costa de que els seus companys el miressin estranyats, el Carles fingí que es trobava malament, plantà la classe i tornà a casa al migdia. Pel camí, al cotxe, sentia una excitació i una eufòria que mai abans havia experimentat i que ni tan sols li havia passat pel cap que es pogués experimentar amb tanta intensitat.

Aparcà el cotxe davant de la casa i entrà utilitzant la seva clau. Es parà al rebedor, sentia que el cor se li havia sortit de lloc i que bategava mig metre per davant d’ell. Les cames se li havien tornat de goma i amb prou feines l’aguantaven.

La casa tenia totes les finestres obertes i feia olor de neteja-mobles, una olor que al Carles li va dibuixar un rastre de mel i canyella sobre la llengua. Li semblà sentir unes rialles o alguna cosa semblant...

Una noia amb una escombra a la mà aparegué caminant a batzegades davant els seus ulls. El primer que li cridà l’atenció es que anava descalça. La mirada del Carles va anar pujant por unes bronzejades i ben tornejades cames. Com ell l’havia imaginat. Grassa conservant cada una de les seves corbes sota un fi vestit de cotó que portava descordat a l’escot, deixant veure part dels seus generosos pits. Es notava que no portava sostenidors i el Carles es sorprengué a la vegada que el seu desig s’intensificà. Potser l’havia estat esperant, tots els dijous... El seu penis començà a créixer, abraçat per un parell de cabells negres.

Cabells negres…

La dona li parlava però el Carles no l’escoltava, no podia articular paraula, els seus sentits estaven tots posats a la vista. I la vista li deia que aquella dona tenia el cabell curtíssim i tenyit de color caoba.

El Carles aconseguí, per fi, fer unes passes endavant, la noia s’apartà i ell entrà al menjador.

Davant del sofà, un home d’uns trenta anys es barallava amb els botons de la seva bragueta, anava descalç també, tenia la camisa a mig posar i amb un peu intentava amagar un preservatiu que jeia al terra com un cuc esclafat. I com un cuc, petit, petit, es va anar fent el penis del Carles a l’observar la melena esplèndida, negra i sedosa, que lluïa aquell paio...