TEMPS DE SIMILITUD

Aquest poema fa l'efecte de tenir una ambició lírica notable; és com una sensació que tinc al llegir-lo, però alhora mostra una execució, pel meu gust, irregular. Sembla tenir una voluntat clara de crear cadència i una mena de cant interior:
«arran ets enllumenada amb cadència»
«captivadora és la teua ascensió»
«per al teu temps de similitud»
Aquestes terminacions i la distribució de síl·labes en alguns versos creen una sensació de flux cerimoniós, gairebé litúrgic, que encaixa amb l’ús de «al·leluia» i «senyoratge».
Té un vocabulari elevat i una certa voluntat arcaïtzant (legítima). Paraules i expressions com senyoratge, atzars, talaia, enlluernava, estatge, vèrtex del minut, aporten una pàtina temporal i una dignitat arcaica que pot funcionar molt bé quan es vol transmetre la idea del temps com a dimensió quasi sagrada o protocol·lària. La idea de contemplar el temps com una ascensió captivadora, il·luminada per l’amor, amb el rellotge com a talaia i el cor com a receptor d’un «senyoratge», té un potencial simbòlic potent. És una mirada relativament original sobre la relació amor-temps.

Elements que fan minvar (o directament espatllen) el valor literari:

Sintaxi extremadament opaca i sovint trencada. Frases com «arran ets enllumenada amb cadència», «el meu cor amb senyoratge,», «posar-ho amb bon estatge per al teu temps de similitud», són gramaticalment molt difícils de reconstruir. No és una opacitat volguda i controlada (com en alguns poemes de J.V. Foix o Brossa en els seus moments més hermètics), sinó que sembla descontrol.
Hi ha una certa inconsistència de registre i de to. El poema oscil·la entre un to quasi místic/religiós («al·leluia», «senyoratge», «ascensió») i expressions que sonen molt més prosaiques o forçades: «Aquests atzars no imposen el seu capritx», «tan sols il·lumina la combustió d’amor i ser amat».
Hi ha manca de precisió metafòrica i imatges que queden a mig camí. Moltes imatges tenen potencial però es queden en una nebulositat poc fructífera:
«plecs d’al·leluia del destí» una idea boníssima, però queda excessivament críptica, «vèrtex del minut contingut», és interessant, però excessivament abstracte i sense ancoratge sensorial, «temps de similitud», possiblement, la idea més feble del poema, perquè queda molt vaga.
No hi ha un patró mètric clar ni una rima estructurada. Això podria ser una opció estètica vàlida (poesia lliure), però quan el to és tan cerimoniós i arcaïtzant, l’absència de control formal fa que el poema sembli més desmanegat que lliure. De vegades sembla que es busqui una expressió poc natural per motius de ritme, però alhora no s'aconsegueix el ritme adequat, i potser, davant el no assoliment del ritme correcte, hauria estat millor deixar l'expressió en la seva versió més natural i evitar complexitats. Al meu parer, la poesia lliure hauria de defugir les complexitats sintàctiques.

El poema té una ànima i una ambició que mereixen respecte, però li falta unitat de cos. Ara mateix sembla més un esbós intens i ambiciós que va cap a totes direccions i sense un esperit unitari, que no pas un poema acabat. Amb una sintaxi més controlada, imatges més concretes i una aposta més decidida per un ritme coherent (ja sigui vers lliure molt treballat o una mètrica assumida), quedaria millor.

Així és com ho veig jo, però tant se val! És la teva obra, i l’important és que tu la sentis i t’agradi a tu.

He tornat a llegir el relat.
Interessant la similitud.
Agraeixo el teu comentari al meu darrer relat.
Salutacions molt cordials.

Bon any 2026. Que et sigui ple de creativitat poètica!

Has enviat cinc vegades aquest relat del títol, les granotes.
No te'l publicarem fins que no estigui ben pautat a la primera, ja que les tres primeres vegades que el vas enviar el vas esborrar després i el vas tornar a enviar mal pautat, diferent, però mal pautat, un altre cop més.

No pot ser que cada vegada que et publiquem un relat, quan el veus mal publicat l'esborris i el tornis a remetre. Si fos una vegada, podríem entendre que ha sigut una errada puntual, però amb el que avui hem esborrat, ja van cinc vegades.

Ens dol haver de dir que tenim altra feina que no anar validant relats repetits cada vegada. Fixa-t'hi millor, si us plau.

Esperem que estiguis bé.

Bon any. Llegeixo l teu poema com quelcom oníric on la paraula és el fi; sembla imposar-se a la construcció de la idea.

Hi ha tres coses que els poetes tenim molt a prop: l’amor, la injustícia i el temps. Aquest poema n’és un bon exemple. Un xic rebuscat, però intueixo la màgia del pas del temps. Una forta abraçada i que tinguis una bona entrada d’any!

Un poema complicat d'entendre, l'he llegit i rellegit i crec que n'he captat l'essència.
Passar del temps, captat des del teu interior, deixant entreveure la teva aptitud. Els teus sentiments. Contemplant l'exterior i fent-ne una gran metàfora. El tornaré a llegir

Nosaltres, l'ésser humà, sóm temps. Temps és el ritme (cadència )de l'ésser. L'amor, força de l'univers, és allò que tot il.lumina, allò que dóna vida... Som amor. Temps, humans i amor sóm U. No és possible un sense l,altre. Això és el que he inferit en llegir aquest poema. M,agradat. Bones festes!

No acostumo a llegir poesia però la teva m'ha semblat molt maca.
Bon any 2026

No sé si he entès bé la complexitat del poema, però m'ha semblat que s'evoca el temps, com si es fes referència a un campanar, i també com si fessis una metàfora de la reiteració del temps que va passant, inevitablement. Sigui com sigui, que passis unes felices festes amb la teva família, que tinguis un molt bon any 2026 i moltes gràcies pels teus comentaris Perla de Vellut. Ens anem llegint. Una abraçada, Magda.

Dificil d'entendre tot el que s'amaga darrere un versos de bon llegir, per lèxic emprat i les imatges que evoquen.
Bon Nadal, amb total cordialitat

És un poema delicat i molt meditatiu, on el pas del temps es viu com una força íntima i gairebé sagrada. M’ha agradat especialment com el rellotge i el destí no apareixen com a imposicions, sinó com a espais on l’amor i l’ésser amat troben equilibri. El llenguatge és ric i elegant, i crea una atmosfera de contemplació serena que convida a rellegir-lo amb calma.

Torno a llegir-lo. Enriquidor. Estimar i ser estimat. Bones sensacions.
Enhorabona per aquest Relat.
Moltes gràcies pel teu comentari al meu darrer Rrlat.
De tot cor, et desitjo un Feliç Nadal i inici d'Any ben positiu i realitzador.
Una cordial abraçada.

Un lèxic ric i variat per vestir una poesia on els sentiments i les sensacions s'amaguen rere les metàfores.
Bones festes, Perla!

Jo interpreto que el temps de similitud és el de convertir les teves vivències en poesia, en metàfores o comparacions. I arran d'això tot el poema, també fet d'imatges. El trobo m´és hermètic de l'habitual, en aquest sentit.

Interessant aquest relat i la referéncia a la similitud.
Agraeixo el comentari fet al meu darrer relat.
Bones i dolces Festes i Any Nou, PERLA DE VELLUT.

Una poesia profunda, elegant i suggestiva.

Un to reflexiu i líric, on el temps esdevé eix simbòlic i emocional.

Destaquen imatges com “els plecs d’al·leluia del destí” o “la talaia del rellotge”, que aporten densitat simbòlica i una certa solemnitat gairebé mística.

M'agrada la forma de sonet sense rima (o poca).

Bona tarda, perla de vellut:

T'ha sortit un poema al mateix nivell del que ens tens acostumats. Celebro que hagis corregit l'error tipogràfic i que el poemi llueixi com es mereix.

Endavant amb tot, inspiració inclosa.

Una forta abraçada i felices festes de Nadal,

Helena

P.S: Per cert, si et deixes caure per «La sal de les ferides», novel·la sobre l'alcoholisme, la seua teràpia i superació, et diré que la història d'Elisa està avançant.