Respirant la vida

"Potser aquesta és la forma més alta d'amor: una ànima que dona serenitat a una altra" (Susan Vreeland)



Les cames s'esforçaven a pedalar endavant. Era difícil però no impossible i persistia en avançar. Les plantes dels peus empenyien els pedals mentre giraven les agulles del rellotge. Tic-tac. Tic-tac.

- Les 15 i 4 minuts.

Cames i peus a un ritme. El rellotge a un altre. Cadascú la seva dansa. El temps transcorria. A ella li semblava que feia una eternitat de tot plegat. Havia fet molts quilòmetres des d'aquell dia, malgrat d'una manera que no s'hauria imaginat mai. Cada dia tenia la constància d'exercitar el cos després de l'àpat.

A mesura que anava avançant, li agradava mirar enrere. Damunt del capçal del llit hi tenia aquella capsa de fusta que s'havia construït amb l'ajuda de la seva parella. Se li donaven bé aquestes coses i tenia la paciència per fer-ho. La capsa estava dividida en diferents compartiments. A cada forat, un petit pot de vidre.

En va destapar un d'ells. Quan hi va atansar el nas va viatjar envers aquells dies en què estava massa refredada com per anar a l'escola i havia de fer llit. Veia l'àvia preparant aquell cassó d'aigua d’eucaliptus que li acostava a la pica del lavabo. Tombava el cap, es tapava amb una tovallola de rus i s'alimentava per nas i boca d'aquella olor que li destapava l'embús. Eren costums d'una altra època que seguien ben vius. Com si la veiés! Havia mort de vella feia alguns anys però seguia present a la seva vida.

- Les 15 i 20 minuts.

Es notava cansada. Potser havia arribat el moment de frenar. Va deixar de moure les cames i els pedals, en sintonia amb el seu ritme. Amb les mans va agafar el bastó que tenia recolzat al capçal del llit juntament amb aquella capsa d'olors. Va aixecar-se a poc a poc com ja tenia per costum i va asseure's al capçal del llit. Un cop de cap abans d'anar a la universitat se li posava de conya. Hi estava estudiant un grau d'informàtica. Aquella universitat s'havia afegit al programa de campus inclusiu, campus sense límits que potenciava la Fundació ONCE. Li anava molt bé ja que s'adaptava al seu ritme. Durant tres dies a la setmana tenia algunes classes presencials a la tarda. Li agradava anar-hi. Allà hi compartia estones amb els seus companys i aprofitava per preguntar tot allò que havia quedat al tinter als professors. La seva discapacitat visual no l'impedia de seguir endavant amb el seu somni. Com aquella capsa d'olors, que la transportaven a moments viscuts amb diferents persones que l'havien marcat. Seguia el curs de la vida al seu ritme. Sense la mateixa mirada que abans, però amb la mateixa voluntat de sempre d'aprendre cada dia.

- Som-hi Clara! T'acosto a classe!
- Si... em vaig aixecant, Cesc. Deixa'm 5 minuts!

Va prémer novament el botó del mòbil mentre amb l'altra mà subjectava un dels altres pots de vidre que guardava en aquella capsa tant especial.

- Les 15 i 25 minuts.

Tenia arran de nas aquell pot. Feia olor d'aquells 'kikos' de la darrera etapa de secundària que comprava en aquell petit quiosc just al costat de l'escola. Hi acostumava a comprar una bossa quan sortien amb les amigues. Va ser una tarda d'aquelles, després d'haver berenat en aquella terrassa on hi acabava d'assaborir amb els 5 sentits una d'aquelles magdalenes de poma, que la motocicleta d'en Cesc l'havia envestit dissortadament mentre travessava el pas de vianants. No havien passat ni 5 minuts que una ambulància els recollia a tots dos i els acompanyava urgentment a l'hospital. Van ser unes hores fosques i complicades. Aquella topada l'hi havia fet perdre la vista. Ell n'havia sortit il·lès amb lleugeres contusions. Des d'aquell xoc poc afortunat no l'havia deixat ni un segon. Anaven junts a classe i s'agradaven tímidament. Va fer-li costat durant tota la fase de recuperació. Plegats, en aquells tallers que organitzava la mateixa fundació i que ell diligentment l'hi acompanyava, van construir aquella capsa de les olors. al mateix temps que els fonaments d'aquella seva relació. Havien pedalat junts aquests darrers 3 anys i hi havia la voluntat de seguir així. Feia poc que s'havien aventurat a conviure plegats en aquell pis. Malgrat tot, aquell malaurat accident va ser el detonant que els havia unit.

- Som-hi Cesc. Cap a la uni hi falta gent!

La va mirar, s'hi va atansar i li va fer un petó a la galta. Va girar la clau del cotxe i va engegar el motor. Aquell motor elèctric no feia gens de soroll. No es van dir res, però no calia. Respiraven aquella serenitat de saber-se un al costat de l'altre.





Un relat dedicat a les persones que treballen amb el col·lectiu que pateix algun grau de discapacitat visual i a les persones que la pateixen i que cada dia pedalen endavant! I a les persones que treballen en l'àmbit educatiu i vetllen per fomentar l'educació inclusiva.