El caliu de la memòria

"Una rosa el nin trobà,
rosa de bardissa,
fresca i tendra el va encisar
i ell bo i ple de goig anà
vers la flor que l’encisà" (Rosa de bardissa, un poema de Goethe)


Atenta, en silenci, contemplava aquell documental. Al costat hi tenia una companya d'escola amb la seva filla que rondava els catorze. Ella era qui l'havia animat a acompanyar-la aquell dia tant especial. Els darrers 6 mesos la seva mare, amb un grup d'altres dones jubilades, s'havien aventurat a deixar petja d'aquells 20 anys d'escoltisme gràcies a l'escolta activa de l'arxivera del Comarcal d'Osona.

A la pantalla d'aquella sala imponent va aparèixer aquella fotografia vella que havia sortit de la caverna d'aquell cosidor de l'àvia. No en sabia gens de cosir, malgrat les dones de casa havien fet el gest d'educar-la una mica. Potser la impaciència, el fet de predominar-li l'habilitat amb la seva mà esquerra que costava més d'ensenyar pels dretans, o qui sap si el risc de punxar-se els dits mentre enfilava l'agulla... però no havia aconseguit prestar-hi massa atenció a l'agulla i al fil. Ara, quan s'escurava la butxaca per comprar-se uns pantalons que s'arrossegaven massa, preferia pagar el preu de les hores d'una de les modistes invisibles que treballava per aquella botiga. No en sabia el nom de cap d'elles. Qui sap si es podien guanyar prou bé la vida sorgint i escurçant roba a d'altres desconegudes. Però que admirables totes aquestes dones que entre boires son capaces de manejar amb destresa la roba i adaptar-la al cos de cadascuna de nosaltres. Les tenia a totes en un pedestal!

La successió d'imatges que anaven apareixent la removien per dins, els sentiments eren dunes amb gust de sal, veure-la en aquella gran pantalla la va emocionar. Ja feia uns anys que la mare se n'havia anat, com un estel fugaç, i es va adonar que tots els moments viscuts, esdevinguts pols, l'havien moldejat imperceptiblement fins a convertir-la en aquesta dona empoderada, feta i dreta, incansable, persistent i amb ganes de seguir alimentant la seva passió per escriure.

-Sempre a punt! Un gran lema que calia ancorar des de ben menuts, com els records.

No podia deixar que cap vent s'emportés el caliu de la memòria. Aquella sala era plena de persones que com ella, vibraven en veure i escoltar la història d'aquelles dones que tot travessant una etapa fosca del franquisme i entre roses de bardissa, eren infants amb ganes de fer camí, bones obres, de nodrir l'ànima i d'aprendre en valors tot donant-se la mà. Liderant el seu destí. Com mare i filla, abduïdes amb aquell documental tant nostàlgic i educatiu. Notava el seu caliu a prop, contentes de veure i escoltar el testimoni de la que avui ja era mare i àvia al mateix temps. Braçals duts amb orgull!

Les cendres de l'oblit s'envolaven, al mateix temps que els testimonis orals, fotografies, cançoners i rutes d'excursions d'aquestes donasses vigatanes arrelaven ben endins de tots els assistents i s'arxivaven, per sempre, en aquest arxiu comarcal que els havia acollit amb els braços oberts. Eren autèntics àngels de la memòria!

Quan va arribar a casa, encara amb la flama ben encesa, va posar-se a escriure un altre cop. Havia arribat el moment de compartir aquesta història, a través de la paraula escrita i dita, fer-ho brillar i sobretot, cridar als quatre vents: sempre a punt!





Aquest relat també el podeu escoltar llegit en veu alta per a mi mateixa al poadcast 'Cuinant relats sentits' (Spotify).
Un relat dedicat a totes les dones pioneres de l'escoltisme i les que en formen part avui! I a tots els àngels de la memòria que a través del seu testimoni oral o d'altre documentació (fotos, partitures, programes, cartells...) conservada serveixen per deixar-ne petja.