El punteig de la vida

"La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant." (Joan Maragall)


Queia la tarda. Damunt la tauleta de l’habitació hi reposava aquell radiocasset tant atrotinat. Malgrat els seus anys, l’havia cuidat tant bé que encara funcionava i s’hi podia escoltar música! Les coses ara no duren ni la meitat, ni que les cuidis! Acabava de posar-hi aquell casset de sardanes que tant li agradava a l’àvia. Va tancar la tapa i amb el dit va accionar el ‘play’. Li agradava veure com la punta dels seus peus, ja dèbils, es bellugaven en la seva imaginació. El flabiol va tocar l’introit. La cinta girava endavant mentre ella reculava fins aquelles tardes de dissabte.
Les agulles del rellotge de l’Ajuntament els faltava un lleuger punteig endavant per marcar les cinc de la tarda. L’audició de sardanes era apunt de començar i ella, diligentment, s’asseia en una d’aquelles cadires de la Plaça Major per fer dansar tímidament els seus peus al ritme del compàs que marcava el tamborí. Veure ballar a la seva neta era un orgull per ella, així li havia escrit en aquell full de paper que guardava amb cura en una de les capses de tresors familiars. Una afició compartida, àvia i neta, que les havia unit per sempre. Ballar sardanes no era massa habitual en ple segle XXI, i això encara la convertia en una neta més especial. Ella també s’hi sentia, però en el sentit pejoratiu de la paraula, perquè notava que sovint no encaixava amb la resta de jovent que li semblava que la miraven amb un somriure mofeta. En tot cas, totes dues eren sardanistes i s’estimaven aquella dansa!

Que n’era de bonic aquell solo de tenora! Pell de gallina mentre es donaven la mà, ella potser sense saber-ho, o potser sí. Tant se val. El pas dels anys li havia deixat un feix de camins gravats damunt la pell. Mentre rumiava amb un dels seus maldecaps li acariciava amb dolcesa aquells dits que reposaven damunt del matalàs de la residència. Ja feia temps que l’energia se li havia esfumat i ja no es bellugaven ni per batre els ous d’aquells flams tant deliciosos de cap de setmana ni tampoc per desfer aquells cabdells de llana que servirien per teixir una nova bufanda. Feia un temps que el vent s’havia emportat les seves paraules i qui sap si els seus records. En tot cas, ja no era possible conversar amb ella, s’havia esfondrat aquell pont de diàlegs entre les dues, només s’intuïa una petita llum que emanava de la seva mirada. Qui si pogués capbussar amb un petit saltiró per refugiar-se dins seu i preguntar-li: i tu què faries?

Va desviar la mirada cap als seus llavis entreoberts del tot, amb ànsia d’interpretar qualsevol so que sortís per la seva boca. Va inspirar amb molta intensitat, com si volgués capturar tot l’aire possible. Qui sap si alliberaria alguna paraula com les que dies enrere encara repetia un cop rere l’altre tot cantant... Silenci. Ja no podia dir res, només s’escoltava parlar la tenora. Aquella melodia vellutada va semblar que la calmava i li proporcionava l’escalf que l’àvia ja no li podia donar. Tenia les mans quietes, fredes, immòbils. Reposaven sota aquell llençol, protegint-se del glaç d’una vida que en breus segons s’entreveia que quedaria congelada eternament, al mateix ritme d’aquella sardana. Les notes del darrer salt amunt semblava que deien -Adéu!, deixant enrere persones, moments, indrets recorreguts durant més de 100 anys i que havien encetat amb aquell despertar sanglotant a ple hivern d’un 1916. La seva ànima s’enlairava aferrant-se al fil d’aquell toc final de tamborí i en sintonia amb tots els instruments de la cobla. Segons després s’adonaria que aquell seria el seu darrer sospir. De sobte, tenia la resposta. Sí. També ella es desprenia d’aquella angoixa que feia dies que no la deixava dormir, era el moment de deixar-la anar, al mateix temps que l’àvia s’endormiscava eternament. S’hi va atansar per abraçar-la ben fort, per últim cop. El radiocasset havia deixat de sonar. A fora, un capvespre d’espígol dansava en consonància amb un parell d’ametllers ansiosos per florir abans no arribés la primavera. Tot volia el seu temps. Tot arribava al seu moment. Tot tenia el seu tiratge, el seu preludi i el seu final... I tot era possible. Només calia aprendre a esperar.






Un relat que podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits' (Spotify).
Dedicat especialment a totes les persones que d'una manera o d'una altra, amb un lleuger punteig i donant-nos la mà, ens han deixat petja, ens han influenciat, ens han guiat i ens han estimat. I especialment a l'àvia sardanista de casa, amb qui ens vam donar la mà per ballar plegades 'Joiosa Angelina', inoblidable!