Ray-Ban

Són les Ray-Ban de tota la vida, amb muntura metàl·lica daurada i vidres tintats, les de la policia motoritzada dels Estats Units, present a tantes pel•lícules. Un regal d'aniversari que li fa joc amb l'uniforme de comandant d'aviació. Ho ha de reconèixer, l'afalaga quan la gent de la sala d'espera se'l mira en accedir a l'avió amb la resta de la tripulació, amb l'uniforme i la gorra guarnits amb els distintius de la seva categoria; ara, les Ray-Ban li afegiran un toc fatxenda, però també ressaltaran la pàtina d'autoritat que tant li agrada.
Han fet escala a la segona ciutat del país i el passatge ha desembarcat perquè són més de tres hores d'espera abans no tornin a enlairar-se. Després d'acabar amb el protocol exigit una vegada aterrat (paperassa digitalitzada, però paperassa al cap i a la fi), surt de la cabina disposat a estirar, ell també, les cames. S'adona que no tothom ha baixat a terra: una jove amb ulleres fosques roman asseguda. En acostar-s'hi, els seus peus de què que no trepitgen sense voler el gos que jeu al costat de la dona. És clar, un gos pigall.
-Bon dia, sóc el comandant. Ningú s'ha ofert per baixar-la?
La dona gira el cap un xic atabalada, que començava a pesar figues.
-He preferit no moure'm perquè estic passant una crisi de la meva artrosi de maluc i asseguda és com m'estalvio el dolor, però gràcies per l'oferiment!
-I el seu acompanyant? No voldria pas fer una passejada i buidar la bufeta?
El silenci d'ella delata el dubte que l'assalta, però confia en el seu interlocutor.
-Bona pensada - li allarga la corretja.- és molt mansoi, està excel·lentment ensinistrat, no tindrà cap problema - mentre les mans d'ella orienten les d'ell per agafar correctament la nansa i la tira de cuiro que sobresurten de l'arnés de l'animal.
S'ajusta la gorra, es posa les Ray-Ban i es dirigeixen, gos i amo circumstancial, cap a l'escaleta davantera. La baixa a poc a poc, amb un posat majestàtic que recorda la d'aquell Negus de l'Abissínia quan sortia precedit per un parells d'espectaculars lleons africans (un conegut, quan parlaven d'en Haile Selassie, s'hi referia com en Jaume Sarassa, encara ric ara...). En tocar terra s'atura per agafar prou aire com per omplir els pulmons, dret en una posició hieràtica, com si hagués de passar revista i amb el quisso assegut al seu costat, tranquil com si el conegués de tota la vida. Per uns segons, contempla la pista d'aterratge com si fos el seu regne.
Han avisat pels rètols lluminosos que és hora de tornar a embarcar. El comandant ja fa una estona que és a la cabina comprovant que tot funcioni com cal. S'adona que el pes que duu ara la nau és significativament menor a quan van aterrar, i no ho entén.
-S'ha aprimat els passatgers fent crossfit extrem durant aquestes hores o ho estic llegint malament? - li fa al copilot, tot assenyalant la casella amb la dada.
Aquest respon obrint lleugerament la porta de la cabina: pràcticament no hi ha ningú assegut. La cap de les hostesses aprofita per comunicar-li que ja han tancat portes i poden començar la maniobra d'enlairament.
El comandant es mira l'hostessa i aquesta li aclareix el perquè abans de què pugui obrir la boca.
-Vostè volaria amb un cec que comandés l'avió?