Què prendran?

He tornat a llegir-la amb plena satisfacció. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
El tema del CRITERI ho tinc en llista. Tema interessant.
Ben cordialment,
.

Hola llpages, només comentar-te que tinc un relat penjat molt atractiu i seductor per si el vols llegir. Tan sols t'ho dic perquè amb el tema dels concursos queden amagats de seguida. Ja saps que m'agrada que opinis tan si és de forma positiva o no, el consells em van bé i també em fan falta. De totes formes si prefereixes que no t'ho faci saber m'ho dius, ho entendré perfectament. No et voldria atabalar ni fer-me pesada abusant de la teva amabilitat.

Una abraçada.

Rosa.

Com sempre, tens la virtut d'explicar situacions inversemblants d'una manera tan gràfica que és com si veiés una pel·lícula. No sé si tu també hauràs sentit parlar d'un bar anomenat "A lo loco", a la Barcelona dels anys cinquanta, on passava precisament el que expliques en el teu relat: si demanaves una cervesa amb patates fregides et podien dur un vermut amb anchoves, sols que no era cap equivocació sinó la marca de la casa, i la gent ja hi anava sabent quin pa s'hi donava. No sé si va existir realment o és una llegenda urbana.

He fet un autocomentari a "Vint nanorelats sobre REGGAETON", en resposta al teu comentari inquisitiu.

He tornat a llegir el Relat. Segueix motivant interès. Una història, molt ben explicada. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre la SIMPATÍA.
Ben cordialment,

El paràgraf d'entrada és magistral, una descripció boníssima per posar-nos en situació. I a més és el que he vist realment en alguns locals quan he entrat i he tornat a sortir de seguida perquè hi havia massa gent, però mai ho hauria descrit tan bé com ho has fet tu. I tota la història, com sempre, molt real en un principi (i potser fins el final), plena d'humor.

Relat interessant al voltant de les vivències en un cafetería. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre INSPIRACIÓ.
Cordialment,

Tota aquesta tirallonga és fonèticament genial:
ara cap aquí, ara cap allà, una trajectòria estocàstica idèntica a la de la bola metàl·lica d'una màquina del milió. Tot plegat, un espectacle d'equilibri metaestable que faria les delícies dels amants del funambulisme
Que tot plegat t'enganxa a seguir el relat, més enllà del realisme màgic que traspua la successió d'equívocs voluntaris, o no, d'un cambrer juganer, o oblidadís. Qui es deu quedar allò que ells demanen?
El relat és juganer i divertit, amb un final ben trenat que tanca el succés, tot i que en el fons, et queda obert, no pel teu protagonista, però sí a possibles noves errades del cambrer. Marca de la casa, potser?


Moltes gràcies per la teva última visita, on el teu comentari gairebé m'ha fet saltar alguna llàgrima, de veritat. Rebre aquests comentaris sempre són d'agrair, i sobretot si són del teu punt de vista particular, que aprecio d'un observador crític, però sincer. Aquest relat m'ha donat molta feina i està molt pensat, cada paràgraf i cada paraula com l'he posada, i on l'he posada. Gràcies per saber-ho veure.
I sí, la pota de conill és per lligar que l'últim viatge sigui com ells volen.

La teva imaginació sempre descàrrega una sorpresa insòlita! Per això estic a l'expectativa del que públiques. Llegint aquest quadre literari teu m'has fet participar en el neguit que suposa d'haver d'aguantar a vegades certs cambres que per la seva poca professionalitat no haurien pas d'exercir aquesta feina. Jo m'he trobat algun cop amb alguna situació semblant, però no d'aquesta magnitud!. El final del desenllaç m'ha sembla molt agut i legal! A vegades em pregunto donada la teva capacitat per a crear petits joiells literaris, com és que no t'hi has dedicat a viure de la literatura. Crec que t'ensortiries prou bé.... Nil.

M'he divertit imaginant l'escena i esperant el desenllaç perquè jo, t'ho ben asseguro, no hauria tingut pas tanta paciència!

Salutacions

Sempre un suís amb una ensaïmada!
Quan fa poc hi vaig anar després de moltíssims anys, la granja Viader, era ben bé igual. La xocolata i l'ensaïmada també, boníssimes. La gentada i el guirigall tal com el descrius en el teu magnífic relat, però ens van portar allò que havíem demanat!
Amb total cordialitat

Què bé m'ho he passat llegint aquest relat tan surrealista, amb el que anoten i serveixen els cambrers. Me'ls he imaginat a tots esquivant gent i taules. I els clients vigilant no sucar els xurros a l'orella del del costat, etc... hahaha. Un caos vaja, i amb un final ben encertat.

Molt divertit.

Salutacions.

Rosa.