NO!!!

... amb la guerra a Síria, m'ha enlluernat de convicció i rebuig a la violència sostingfuda injustament a tants i tants llocs... quin gran relat, Nonna.


Sergi

tant a prop i tant lluny alhora...

el meu mail és:

teresa.serramia@gmail.com

petons...

vesses amor...per tots els poros de les teves paraules, Carme. Quina joia llegir-te, altra vegada...
Gràcies pels teus comentaris i, ja ho saps, si algun dia pots i vols, podem quedar per trobar-nos..
una gran, immensa, abraçada.........

Ai, Nonna, em sembla que has posat el dit a la nafra!

Tot sovint allò que hom viu i pateix, la realitat que moltes persones experimenten, hauria de ser un tan sols malson, ja que conté dolor i comporta patiment. Però no són fruit d’una situació inevitable, com ara la malaltia o una catàstrofe natural, o d’una opció voluntària coherent amb determinades circumstàncies, sinó de l’acció humana... Hauria de dir “inhumana”, potser... que ocasiona víctimes innocents.
Tal com et deia, Nonna, has assenyalat amb el dit cap allà on calia!

T’envio una abraçada, malgrat tot, dolça,
Unaquimera

per entrar al meu blog i per comentar el meu poema, ets molt amable.
Una abraçada ben gran, ja estic ben tranquil no pateixis.
fins ben aviat
abraçades
joan

...molta sort de neixer en un país que no tastat ens els últims anys la realitat del que pot fer el ser humà. Hem pogut veure el cel i gaudir dels estels, no dels avions que porten la mort, ni el soroll de les cadenes i motors dels tancs, ni de la sirena d'alarma, ni de les repressions indiscriminades. Aixó ja es va passar en el seu temps , però molts de nosaltres no ho hem viscut i ho hem oblidat. L'home és el pitjor dels depredadors. És un dels pocs animals d'aquest planeta que mata perquè si, i a més a més disfruta fent-ho.
La nostra part animal pot tantes vegades colapsar la part intel·lectual que ens fa diferents, que potser no ho som tant.
Gràcies pels teus comentaris i una forta abraçada.

és poesia pura!!! Les imatges són pura vivència. Els mots concebuts a cavall del cor i de la ment.
Gràcies, Nonna
Una abraçada
Joanalvol

pugui oblidar i la vida li ofereixi un futur lluny del dolor i la misèria. Malauradament, hi ha escenes que ens esgarrifen quan ens adonem que hi ha sers humans que passen per les pitjors experiències, i encara dol més quan aquesta prové d'un nen. Els sentiments que plasmes en aquesta prosa poètica arribem amb facilitat. Fas que, per uns moments, siguem a la pell de la Fàtima i poguem sentir aquest horror i alhora el seu coratge.
Una abraçada, Nonna

encara que ja te'l vaig comentar però que val la pena rellegir.
Gràcies pel teu comentari als meus " Manaments", jo també tinc una cunyada que és monja però com tu dius una cosa són les comunitats de monges i monjos i una altra la institució que dóna una imatge realment penosa i arcaica.
me n'alegro molt de tenir contacte amb tu
una abraçada especial
joan

Quant d'horror a la retina de la Fàtima, de totes les Fàtimes del món. Trobar el teu pare mort entre les runes... aquell que és el teu origen primer és una aberració terrible. Espero que la Fàtima del teu esplèndid relat pugui ser capaç d'oblidar la imatge que sens dubte duu gravada a la seva memòria - curta memòria per ser un infant - De vegades, la guerra fa pensar que som una espècie destinada a l'extinció. En una guerra surt el pitjor de l'ésser humà. Sort que entre els morts i entre la bellesa dels seus cadàvers hi creixen flors novelles, com desafiant la mort amb més i més vida.

Un plaer com sempre Carme

PD: demà anem al Figueras a dinar :-)

Aixó és vida!

Hi ha tant de talent en RC, que he decidit anar coneixent la gent i el que escriu a poc a poc, començant per aquells que tenen la delicadesa de llegir-me a mi i, a més a més, l'amable atenció de fer-me un comentari.
Si, Carme, som companyes de nanoreptes. Escriure'ls és com una mena d'oasi en el dia a dia, una mena de fresca capbussada que em permet allunyar-me, per uns moments, de la rutina diària. La vida la vivim tan de pressa...
En sé molt poc, d'escriure (no és falsa modèstia, és la veritat), però alguns cops tinc sort i algun tema em provoca, o m'inspira, i llavors surt un relat presentable. De vegades, per molt que ho provo, no surt res de bo. I llavors, no et pensis, també s'agraeix una crítica dolenta, però constructiva, és clar.
Jo, responent a la teva atenció de llegir el meu relat, he entrat a la teva pàgina i m'he llegit el de la Fàtima. Realment, m'ha semblat veure una de les imatges que estem tan acostumats a veure.... i m'ha agradat molt el teu to d'esperança, les teves paraules de consol.... i el teu instint protector i maternal que sens dubte ha de tenir una mare de cinc fills i nou néts... M'he llegit la teva bio, per saber una mica de tu.
No valoro el teu relat per complir la teva voluntat, però la puntuació seria màxima, segur.
Jo vaig entrar aquí per la nuriagau, que és una noia fantàstica i que em va engrescar.
Ens seguirem llegint, d'acord?
Una abraçada,
Englantina (Dolors)

I encongiment al cor per aquest relat tan ben portat amb els que ens has obsequiat. Suposo que està inspirat en la més crua realitat. Que la Fàtima té cara i ulls i sentiments i el cor esbotzat. Suposo que el teu relat té la intenció de consolar, recolzar, curar, restaurar el món de la Fàtima, d'endolcir la seva angoixa i dur-la a una dimensió de més felicitat.
Ho has aconseguit. El teu sentit solidari ha estat un èxit.

Espero que estiguis com una rosa.

Una abraçada primaverenca.
Aurora

Ens has ofert un relat inspirat en veure una d’aquelles imatges que estem tan acostumats a veure a les notícies i documentals de la televisió. En veiem tantes que sovint ni tan sols reaccionem. Tu sí ho has fet i ens has regalat un breu text poètic que segurament moltes Fàtimes necessitarien escoltar.
Ens seguirem llegint.
Núria

Molt bona forma de descriure la vida, i és que sí, la vida és així, té etapes dolentes, males de superar, però després d'aquest lloc obscur arriba una època en que més o manco les coses poden anar sobre rodes. I és que cada dia acaba per tornar a començar de nou, clarament, així és la vida.
:)

Afirmativa, quant ets negació de la negació. Uns neguen la vida, errats, perduts, i d'altres com tu l'afirmen i reafirmen i sembren a cada pas. la vida té les seves contradiccions, ben cert, i no és un camí ple de rosada -o, si volem seguir amb la imatge, de vegades la rosada es torna gebra-, però les paraules, els gestos, acollidors, van consolidant una llar càlida per a totes les fàtimes d'aquest món.
Moltes gràcies per la teva capacitat d'aportar vida a aquest web i -vull remarcar-ho- per seguir-me en el meu modest itinerari dintre d'ell.
Una abraçada,
franz

Tot i el terror de la guerra que envolta la noieta, tu saps omplir el relat de coses boniques. I és encisador com t’adreces a la Fatima, pobrissona, per oferir-li tantes coses boniques que té la vida.
Petonets,
Shaudin

de viure on vivim... M'ha agradat molt el relat. Realment, no costa gaire empatitzar amb una situació així i alhora aprendre a valorar que nosaltres, malgrat el que poguem pensar, sí que tenim els petits plaers que ens fan sentir vius. Però no perdo l'esperança que aquesta nena, algun dia pugui contar estels de matinada i veure sortir el sol.

mia

ens adonem de la sort que tenim de viure actualment on vivim, malauradament també vam passar les nostres guerres i els horrors que comporten
bonica i tendre reflexió nonna, et felicito
una abraçada plena de colors de primavera
joan

oblidar-se d'un, em costa tant a mi...saber estimar, compartir el dolor..., infondre esperança...i...joia!, gràcies pels teus comentaris tan plens de compressió, de bondat..., i de tu!!, tots els taues han florit al teu redós sota l'empar de la teva llum radiant...Una gran, immensa, agraïda...abraçada!!

quan dic que tens un cor així de gran, immens com la mar. Sembla mentida com ens arriben a impactar les criatures envoltades de dolor per tots costats. En veure les seves caretes plenes de tristor quedes tan encongit que et sents impotent.
A la teva carta t'adreces a la Fàtima com si la tinguessis al davant i li fessis veure l'altra cara de la vida. Afortunadament, no tot són misèries com molt bé expresses.
La tendresa, la poesia i una gran dosi d'humanitat mostren, un cop més, la sensibilitat que tens envers les causes injustes, els drames humans. I moltes coses més.
Rep una abraçada d'aquelles fortes i entranyables, estimada Nonna.

Mercè

M'has deixat impressionat amb el teu relat-reflexió. No vaig veure la notícia, però és igual. Me l'has fet viure i et felicito per la gran sensibilitat que desprens. Està molt bé ser fort després de constatar la maldat, la mort, la injustícia. Però tens tota la raó del món en voler fer veure el món amb les frases que descrius. Ara em fas pensar en la lluna del dia 19, lluent com mai a la platja de la Mar Bella de Barcelona, en la serenitat que desprenia refletida al mar. Quin gran moment de vida. Pobra Fàtima, sobreviure amb la fortalesa. I l'odi, qui li treurà? Si es pogués fer arribar aquest relat a la Fàtima, quin bé que li faria! Una tendra abraçada Nonna.
Aleix

Nonna, que dolç ¡ , una narració que transmet sentiment d’impotència davant les desgracies dels altres, com sempre…. que bonic. Una abraçada