No tinguis por

Jo també, a vegades, tinc por i me'n vaig al llit dels papes.

Em fa gràcia allò que diu que la mama veu fantasmes.

Un petó.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

... i no sé què dir... Solament que m'ha tornat a enganxar!
-Joan-

Fa temps que llegeixo R.C. però la POR a ... (fer el ridícul?, no estar a l'alçada?) no em deixava fer comentaris

Avui m'havia proposat valorar-te un relat i, comentant-ho amb el meu pare, m'he decidit per aquest.

El tema de la por em preocupa. Sóc poruga i sóc conscient que els pares trasmetem les nostres pors als nostres fills. Voldria poder abraçar el meu fill i transmetre-li confiança com passa al teu conte.

Tenir por no és dolent: ens fa ser prudents i que pensem les coses abans de fer-les. El conflicte neix quan la por és tan gran que ens immobilitza.

Has transcrit, de forma encertada, el monòleg interior d'una mare que està relexionant sobre com plantejar aquesta qüestió al seu fill. Ens escriuràs el relat que contingui aquest diàleg posterior mare-fill?

Enhorabona per la teva obra a R.C.

Núria Gausachs i Cucala

i amor és el que donem als nostres fills. Ja ho dius, cada u amb els seus fantasmes. No teim respostes per molte preguntes dels nostres fills, encara que la reacció més important i que els ajuda per a que siguin forts és la que tenim nosaltres, escoltar, abraçar i estimat. Mai els enganyem...
Gràcies pel teu comentari

la por..., i tant!, que bonic ensenyar al fill a acceptar la por, a saber controlar-la, a saber acarar-s'hi fent-li " POR" (que divertit!, por a la por, oi?)

una gran, immensa, tendra, abraçada!!

(gràcies per comentar-me!!)

són molt més difícils d'espantar que els dels nens....
Que fàcil sembla la nostra vida d'infant vista des de la llunyania dels nostres problemes quotidians!
Però quan erem petits també patiem i teniem pors. Llavors la mama ens agafava una mà i els monstres s'amagaven de moment.
Ara som nosaltres els que hem d'agafar la mà per treure patirs i plors...i a nosaltres ara qui ens l'agafa?
Compartir pors amb els demés i entendre que no sóm els únics, fa que puguis sentir una ma quan la necessites.
Gràcies Gessamí_blau per donar-nos la teva, per agafar-nos fort quan calgui.

I és clar que existeixen, fill! Però tu, per ser petit, per tenir una mare que t'estima, per poder allunar-te del llit on els has vist i refugiar-te en un lloc càlid on t'acullen sense dubtes, on t'abracen i et permeten adormir-te sobre un pit que batega per a tu, per bressolar-te, tu, que ets infant, no has de tenir por... encara. Ja el patim els adults que no posseïm aquest do que tu gaudeixes ara!

Un relat preciós sense cap càrrega excessiva, bellíssim amb mots escassos, tendre sense ser tou, dolç, però no ensucrat, real i amb capacitat d'esborronar-me...

Ben fet!

Té, una abraçada sense pors, enviada amb els ulls ben oberts,
Unaquimera

escrius... amb escenografia domèstica ens ubiques... amb mà maternal de seda esborres fantasmes i monstres al teu fill i sents en el teu ventre com s'adorm tranquil... mentre tu amb urpes esmolades i ulls oberts desconfies del món i et prepares per als teus propis monstres. Si la mare es defensa, el fill pot estar segur.
És la primera vegada que et llegeixo (no pas la darrera)... m'encanta aquesta transparència que et cobreix, aquesta manera simple de comunicar i aquesta força de sentiment que et surt de dins, ben endins.
Ànims, segueix escrivint (malgrat usis punts suspensius je je). Potser en els punts suspensius, com en el silenci, hi ha totes les paraules possibles.
Gràcies pel teu comentari i per la teva confessió sobre les teves preferències poètiques. M'has deixat tocat i enfonsat.
Un petó i una abraçada

Magnífic, sobretot per l'expressivitat i per la profunditat de la història. Com es nota que ets mare, perquè amb tan poques paraules has aconseguit plasmar un lligam tan gran, tan indissoluble. La imatge final l'he trobat simplement impressionant, bellíssima i visualment plena de poesia i de realitat, m'ha fet recordar moltes coses de la meva infància i per això m'ha deixat frapat. Felicitats.

Perdó... una falta! Volia dir: "acosta't"!!

I, de pas, et poso nota!!!!!!!!!

...m'ha agradat, però m'ha semblat una mica breu. Quan l'he llegit m'ha recordat aquella cançó de Gossos:

"No tinguis por/ pots canviar-ho tot/ però de moment... acostat't i fes-me un petó."

És una cançó molt bonica, que em sembla que també podria aplicar-se aquí.

Et continuaré llegint. Una abraçada,

Sol_ixent