L'hort del pare

M' ha agradat la teva prosa per poètica i per fer reals els vells records.
Emocions i percepcions de gent petita amb els sentits ben oberts.

Felicitats per haver-nos-ho contat.

...tan bons, tan bons, que són com un caramel que de tant en tant llepo una mica per tornar a sentir aquell gust. I de vegades, humilment, necessito compartir-ho, presentar-ho en forma de relat, com un toffee embolicat, perquè qui vulgui el desemboliqui i provi també el gust, per no estar sola.
Moltes gràcies a tots per les lectures i els comentaris.

..ni goigs a santa nostàlgia, patrona del desencís, verge martiritzada pels temps moderns.

Aquesta prosa musical farcida de notes brillants com un fil de llum que explota en el subconscient i fa sentir harmonies pretèrites, és un himne a la vida.

De la vida que és una, amb terra, asfalt, aixadell o whatsapp.

Regals de la vida que cal presevar al pòsit del que marxarà amb nosaltres i que farà que hagi valgut la pena haver viscut. Només per aquells móns, aquelles sensacions, aquells jocs, aquell ser petits que mai ha de fugir de nosaltres, perquè és essència, és poesia, és amor, és descoberta, és tant!

Jo també anava al campa i a l'hort i també tinc records d'aquests i són molt valuosos. I no ens els poden robar immaterialment.

Abraçada!!!!!

Ple de textures, colors, olors i sabors. Tots els sentits hi estan reflectits en aquest hort que encara podeu gaudir, encara i que tot s'hagi fet més petit.

Els records d'infantesa són una font d'inspiració perquè la ment els guarda amb molt de cura. I quan una boníssima escriptora com tu els treu de la seva experiència i els regala als seus lectors, aleshores és un plaer per haver-los compartit tan generosament.

Quanta nostàlgia tan dolça de llegir de quan eres petita! I quin món exposes, tan natural i silvestre! Et deu representar tots uns records impossibles de fugir. El pas del temps, per a mi, dins aquesta història, hauria sigut cruel. Per cert, el teu mode de redactar és excepcional.
M'agrada l'exposició històrica de Nil de Castell Ruf. No estic d'acord amb kefas.


Sergi : )

Tens raó, Montse. I merci pel comentari. Ara jo m'hi fixo i, tret del títol, el veig com un cant a qui es veu condemnat a viure tota la vida miserablement.


Sergi : )

Apa Nil, no siguis au de mal averany. Aquesta tarda he estat observant les assutzenes. N’hi havia alguna amb els lliris blans a punt d’obrir-se. Quan ho facin, la seva intensa fragància ens acompanyarà durant quinze dies o tres setmanes com un vaporós taló de perfum que anuncia la fi de l’estiu.

Encara que la cobrim amb ciment o asfalt, la enverinem o li perforem les entranyes a la recerca de materials que permetin satisfer les nostres beneiteries, la terra hi és i malgrat que la maltractem, ens dona vida. I sabem que, a la llarga, perdrem el torcebraç que mantenim amb ella.

El relat de la Montseblanc és extraordinari i em transporta a moments molt llunyans i a d’altres que no ho són tant. Com el d’aquesta tarda. O com quan la remeno i li ofereixo una planta perquè la faci créixer i ens permet gaudir del miracle de la vida. Perquè la terra és tot, fins i tot els superbs que s’entesten en ignorar-la.

Gaudeixo molt llegint els teus escrits costumistes. I és els teus escrits són postals del la meva minyonia i despertar de la primavera. Són imatges que boniques, però també feridores i et diré perquè: doncs perquè ja mai més tornaran!. Si, des de l'època mesopotàmica fins ara, la vida campestre havia estat sempre igual: terra, aigua i enes fer a feinejar. Tots els membres de la família hi prenien part i la vida transcorria.... Ara, com tu dius, l'aigua escasseja, les millors terres s'han destinat a fer pisos, les joves generacions no volen ajupir-se per a treballar-la. En fi, que no hi ha marxa enrere. A la Xina ja comencen a fer enciams dins naus industrial, sense la llum del sol i sense terra...