L'avi Francesc

L’avi Francesc

L’avi Francesc, sempre l’he tingut molt present tot i que va morir quan jo tenia pocs mesos. Era oculista i tenia la consulta a la part baixa de la Rambla Monturiol de Figueres, la seva ciutat natal.

Els pares ens en parlaven molt d’ell. De petits teníem terminantment prohibit jugarr amb canyes o qualsevol tipus de estris punxants. La imatge de nens arribant a la seva consulta, qui sap si amb un ull perdut per sempre a causa de alguna baralla amb pals, tenia a tota la família fortament traumatitzada. Una aprensió que més tard vaig ransmetre als fills i ara als nets
Era una persona amb una bonhomia remarcable que durant molts anys, va ser l’oculista de referència de molts dels que vivien en pobles propers a Figueres.

Regularment anava a la presó del Castell de Sant Ferran per tenir cura dels interns amb problemes oculars. El tracte amb aquests, suscitava a vegades converses i anècdotes curioses.

L’avi, per trencar el gel d’entrada els hi solia preguntar el motiu dels seu internament. Una de les anècdotes que havia sentit explicar més, va passar amb un consumat carterista. El ‘lladre’ com si volgués presumir de les seves habilitats, li va explicar que era un crack en sostraure objectes a curta distància. Que de fet era el seu ‘modus vivendi`’. Quan segurament l’avi li devia recriminar, ell mirant atentament l’agulla de corbata d’or amb un petit brillant que l’avi portava, va dir-li tot senyalant-la: -Doctor, que si juga que quan acabi la visita li hauré pres sense que vostè se’n hagi adonat?-. L’avi s’ho va prendre com una ‘fatxenderia’ i va continuar examinant-li els ulls completament abstret en la seva feina. Un cop fetes les cures necessàries, es van acomiadar amablement i quan l’avi va obrir la porta per sortir, l’intern amb un somriure als llavis li va dir tot allargant-li un objecte que tenia a la mà: :Doctor, s’oblida l’agulla de la corbata, és molt bonica.

Quan l’avi va morir, l’armari on guardava els llibres d’oftalmologia i part del material quirúrgic va venir a casa. Amb els germans obríem d’amagat dels pares els calaixos i jugàvem a ser metges.amb els bisturís El que realment ens fascinava però, era una capsa plena de ulls de vidre. Ens els posàvem a sobre les parpelles tancades. Tots volíem posant-se l’únic ull que hi havia de color blau. El recordo perfectament.

També teníem la seva orla de medicina, on tant ell com els seus companys i professors, ens miraven amb posat venerable de metges del segle XIX.
L’avi Francesc, amb la seva orla magnífica, el material quirúrgic, els ulls de vidre, les canyes tant perilloses, un avi mai absent...