Ls set vides d'un gat

5 –Les set vides de un gat, un mite?

La meva experiència amb gats no es suficient per pronunciar-me sobre un dels mites mes recurrents del imaginari popular. Si està basat en fets científics, aquests se m’escapen. El que si sembla comprovat és que els gats surten més ben parats respecte altres animals, de situacions amb risc de mort.

És en les caigudes on els gats se’n surten més bé. La seva anatomia i agudesa visual els hi permet moure’s tant de dia com de nit, per les arestes de finestres i teulades, amb un equilibri perfecte. Són uns excel•lents acròbates. Pràcticament mai cauen al buit i cas de perdre l’equilibri, la seva agilitat i rapidesa de reflexos els fa caure sempre de quatre potes esmorteint el xoc contra el terra. Probablement la seva fama de supervivència els hi vingui d’aquí.

Per sort el Corneli, el nostre gat, no tenia afició a fer de funambulista. Només un cop va pujar tant amunt a un arbre que no es va atrevir a baixar. Fins i tot amb la ajuda de una escala va ser una peripècia convenç-se’l perquè baixés…

El que realment feia patir era veure’l travessant el carrer de davant de casa, per sort encara no estava asfaltat i els cotxes anaven a una velocitat moderada.

Abans que el Corneli tingués un any, el veterinari ens va aconsellar de castrar-lo per evitar no sols baralles amb gats veïns sinó també per mantenir a ratlla la població felina propera.
Les protectores d’animals sempre han alertat del perill que representa no controlar la reproducció dels gats. És freqüent trobar colònies de aquests en descampats propers a zones habitades. Amb els gossos, al no anar per lliure, no hi ha aquest problema, sent els seus amos els que decideixen si una gossa ha de tenir cadells. Amb els gats s’hauria d’actuar de la mateixa manera.

En zones rurals els gats i gossos no solen tenir cap control veterinari. Els gossos tenen amo, nom i normalment un protagonisme que els gats no tenen. Aquests sovint van de casa en casa buscant-se la vida, sotmesos molts d’ells a una existència molt dura. No crec que gaires d’ells arribin a tenir masses vides…
La majoria de gats i gossos que viuen en zones més urbanes i que són considerats ‘mascotes’, el veterinari els hi obre una fitxa amb un calendari de vacunes estricte.
Al Corneli les visites rutinàries al veterinari no l’hi agradaven gens Sabia que el punxarien i quan s’ensumava que era l’hora d’anar-hi, desapareixia amagant-se en els llocs més insospitats. Havíem de ser al menys dues persones, una d’elles amb quans gruixuts de motorista per posar-lo dins la gàbia transportadora ‘transportin’. Un cop dintre feia uns marrameus molt característics fins que arribàvem a la consulta. Sempre m’admirava veure com la veterinària l’hi feia les revisions i l’hi posava les vacunes sense que el Corneli poses cap tipus de resistència.Realment tenia un do pels animals. Quan tornàvem cap a casa el silenci era total. Sabia que ben aviat tornaria a campar per les seves
…
No sempre les visites al veterinari eren rutinàries. Bastantes eren degudes a mossegades de gats.
Quan el veiem moix i gemegava ,era fàcil trobar-li el lloc de la mossegada. En aquests casos mai oposava resistència a entrar al ‘transportin’. Era com si sabés que anàvem a curar-lo. Que llestos que son els gats!
L'antibiòtic feia miracles! En una setmana tornava a estar com si res…
Quan el Corneli tenia uns 9 anys, en una de les visites al veterinari ens varen dir que calia fer-l’hi una analítica per veure si tenia el virus de la immunodeficiència felina FIV, molt similar al VIH, causant de la SIDA. Una malaltia que actua destruint les defenses del gat afectat, exposant-lo a múltiples infeccions. En aquell moment la malaltia estava fent estralls entre els gats de Cardedeu. Efectivament es veien menys gats pel carrer.
Els resultats de la analítica varen confirmar que el Corneli, tot i que de forma asimptomàtica, tenia la malaltia. Per evitar que contagiés a altres gats, la saliva de les mossegades és la principal via de contagi, vam decidir que les nits les passés a dintre casa. Durant el dia era més fàcil controlar-lo. També va començar a fer una dieta especial per no carregar massa els ronyons.
Vam intentar no dramatitzar la situació i pensar que si bé el futur del Corneli estava amenaçat, de moment se’l veia tranquil i només calia que estiguéssim més a l’aguait de la seva salut. Recordo que poc després del diagnòstic, observant-l’ho descansant a l’ombra d’uns rosers, vaig pensar que fossin poques ó moltes les vides que l’hi quedaven el Corneli hauria sigut un gat feliç.

El Corneli va viure uns 10 anys més. No va agafar en tot aquest temps, cap infecció que posés en perill la seva vida. Es va morir de vell amb quasi 19 anys. A mida que s’anava fent gran els seus moviments es van anar tornant més feixucs, passant endormiscat la major part del dia. L’hi agradava més que mai sentir-se acompanyat.
Un mati de juliol va morir sota el porxo del menjador. Varem estar amb ell fins al darrer moment. Com deia una tieta meva, hauria d’existir un cel pels gossos i gats que sempre ens han fet tanta companyia…

Al bosquet de a prop de casa, una pedra senyala el lloc on el varem enterrar, just al costat de unes alzines.