L'anell d'aiguamarina

Em remuntaré molts anys enrera per explicar un fet que tot i que no el vaig viure, forma part del meu imaginari. Retrats de començaments dels anys quaranta, ajuden a escenificar-lo.

Abans que hi hagués el boom de les platjes a l’estiu, els avis paterns que vivien a Figueres anaven sovint amb tren a les platges de Garbet, Gifreu o Colera. L'àvia Mª Anna que no era gaire amatent a ficar-se a l’aigua, se solia quedar asseguda a prop d’alguna barca. M’és fàcil visualitzar-la amb un vestit llarg de fil, una pamela d’ala ampla, ventantse, mentre observa l’esbargiment dels altres.

Un dia quan estaven recollint per tornar, l’àvia es va adonar que li faltava l’anell que amb una aiguamarina portava sempre juntament amb l’aliança de casament. Li devia haver caigut a la sorra. El lloc on havia estat asseguda feia un pendent fort i malauradament es devia anar enfonsant a mesura que tots intentant buscar-lo, remenaven la sorra.

Van tornar a casa capcots. La pèrdua d’aquell anell representava molt per l’àvia. Es va suggerir un pla per mirar de trobar-lo. Almenys s’havia d’intentar. Aquella mateixa tarda hi van tornar amb galledes, pales i sedassos grans dels que es fan servir a pagès.

L’àvia es va asseure al mateix lloc a tocar de la barca i segons el pla establert, va deixar caure davant la mirada de tots un anell per veure fins a quina distància anava a parar baixant pel pendent. A partir del lloc on es va aturar, es perimetrà amb un cordill el radi i sota la mirada ansiosa de l’àvia, es van anar omplint galledes de sorra per garbellar-les tot seguit. En els sedassos anaven quedant pedretes, petxines i petits tronquets.

L’operació va durar molta estona i segurament si no hagués tingut el final desitjat, l’incident de l’anell de l’aiguamarina no hauria transcendit fins als nostres dies. Sí, finalment després d'haver garbellat moltes galledes, l’anell va aparèixer!

Aquest fet ha influït que mai porti cap objecte valuós a la platja. La sorra, el mar poden ser molt goluts i quedar-se’l per sempre? Potser també per això, m’agrada estirada a la sorra anar-la remenant per veure si sobtadament hi trobo algun objecte perdut qui sap si molts anys enrere.

Una anècdota familiar, que em plau de recordar, sobretots als estius, quan veig els nets arran d’aigua jugant a garbellar la sorra.