Una anècdota d'estiu

La platja sobretot als estius, és un lloc d’esbargiment en el que a sota dels para-sols multicolors, com si fossin pals de paller familiars, s’hi apilonen tovalloles, xancletes i jocs per la mainada. L’ombra d’aquests suavitza la cremor del sol per a les persones que assegudes a sota estan al càrrec dels més petits

Tot i que els fets no els vaig viure directament, el fet d'haver-los sentit explicar tantes vegades han ajudat a que formin part del meu imaginari. Fotografies de l’època ajuden a escenificar-los.

Els avis paterns vivien a Figueres i quan arribava l’estiu agafaven el tren per anar a les platges que els hi quedaven més a prop com Garbet, Gifreu i la més gran Colera. Un dia que van anar a Garbet, l’àvia Marianna que ja era una mica gran i no gaire amatent a ficar-se a l’aigua, es va quedar asseguda en una cadira a prop d’una barca, a sota d’una para-sol mentre els demès es banyaven. M’és fàcil visualitzar-la amb un vestit llarg de fil, una pamela d’ala ampla de palla tot ventant-se amb un vano mentre observava l’esbargiment dels altres.

Quan va ser l’hora de tornada, l’àvia se’n va adonar que li faltava l’anell que amb una aigua marina portava sempre juntament amb l’al.liança de casament. Li devia haver caigut a la sorra. El lloc on havia estat asseguda feia una pendent forta, i no semblava gens fàcil, per no dir impossible de trobar-lo. Segurament es devia anar enfonsant més i més a mesura que intentant buscar-lo es remenava la sorra.

Van tornar a casa capcots. La pèrdua d’aquell anell representava molt per l’àvia. Es va suggerir un pla per mirar de trobar-lo. Al menys s’hauria d’intentar. Aquella mateixa tarda hi van tornar amb galledes, pales i sedassos dels que es fan servir a pagès. Tenien en ment un pla estratègic que qui sap si funcionaria.

L’àvia que també hi va anar es va asseure al mateix lloc a tocar de la barca i segons el pla establert, va deixar caure davant la mirada de tots un anell per veure fins a quina distància anava a parar baixant per la pendent. A partir del lloc on es va aturar es perimetrà amb un cordill el radi i sota la mirada ansiosa de l’àvia, es van anar omplint galledes de sorra per garbellar-les tot seguit. En els sedassos anaven quedant pedretes, petxines i petits tronquets.

L’operació va durar molta estona i segurament si no hagués tingut el final desitjat, l’incident de l’anell de l’aigua marina no hagués transcendit fins els nostres dies. Us podeu imaginar l’alegria de tots, quan finalment desprès de haver garbellat moltes galledes, l’anell va aparèixer!

Segurament aquest fet ha influït que procuri-hi no portar cap objecte valuós a la platja. La sorra, el mar poden ser molt goluts i quedar-se’l per sempre. Potser també per això, m’agrada asseguda a la sorra anar-la remenant amb les mans per veure si sobtadament hi trobo algun objecte valuós perdut qui sap molts anys enrere.

Una anècdota familiar, que em plau de recordar sobretot ara a l’estiu, quan veig els nets jugant a la platja a garbellar la sorra...