Ai els regals!

Ai els regals!

Que a la família hi hagi algú aficionat a pintar pot ser molt perillós. Quan feia poc que havíem anat a viure a un pis nou, “el tiet l’artista", com era conegut a la família i que de fet pintava força bé, va tenir l'ocurrència de pintar els retrats del meu marit i meu en format 50 x 50 cm. Ens els va regalar de sorpresa el dia que celebràvem l’estrena del pis. Quan reps tan de sobte un obsequi així i veus que has de dir alguna cosa laudatòria no t’és fàcil. Et venen al cap la gran quantitat de regals que es poden fer, flors, llibres, colònies, bombons, mitjons divertits i tants d’altres sense posar a l'obsequiat en cap compromís.

Tornant als quadres, el tema va ser on els podríem col•locar. Com que encara les parets estaven buides, aquell mateix dia molts van aplaudir, potser qui més el pintor, que el lloc més adequat era al menjador, i així es va fer.

Veure’ls dia darrere dia, era un verdader malson. I no parlo només del significat que podien tenir d’envaniment personal. Quan els miraves més atentament tot i reconèixer que d’alguna manera ens hi assemblàvem, encara et desagradaven més. El meu somriure que volia recordar vagament al de La Gioconda, era per dir-ho d’alguna manera, inquietant. La història va tenir un final feliç. Una molt bona amiga meva, que no té pèls a la llengua, va venir a veure el pis nou i quan va entrar al menjador, va deixar anar amb una espontaneïtat i franquesa absoluta: què és aquest horror? No em diguis que us heu fet pintar! Com en el conte del rei nu, algú finalment s’havia atrevit a dir la veritat. L’endemà mateix els quadres van desaparèixer del menjador. De fet, la seva presència no li feia cap favor a qui els havia pintat. De moment estan penjats a una de les parets menys visibles de l'estudi del meu marit i feliçment el seu autor no ha qüestionat mai el canvi de lloc. Imagino que la deixalleria, un cop trossejats, seran el seu destí final.