Zorbas

En Zorbas és un gat peculiar. Sembla no tenir amo, però tot el barri se’l sent seu. Qui li ha posat el nom Zorbas no se sap. De color ataronjat amb les potes del davant ben blanques i ulls verds, sap buscar –se la vida i no hi ha cap dubte que és un gat feliç.

A les afores del poble on viu, les cases, totes bastant semblants, tenen unes teulades força inclinades de teules vermelloses, moltes amb unes xemeneies on als hiverns hi surt pràcticament sempre fum. En Zorbas, com a tots els gats, li agrada buscar l’escalforeta i se’l veu moltes estones del dia, a redós d’alguna d’elles.

És a les nits, que en Zorbas rondant pel barri, té no sols els ratolins a ratlla, sinó tot el que belluga. Alguns veïns deixen a la porta bols amb aigua i algunes restes del sopar per ell. De tant en tant algun nen li deixa un plat amb llet ensucrada.

En Zorbas està orgullós de no ser cap mascota. És un gat lliure i que res millor, que mig amagat entre les teules, miri d'agafar algun ocell en ple vol?
Cap altre gat li fa ombra. Només li van caldre unes quantes baralles quan era molt jove, perquè cap felí li vulgui prendre el seu lloc de privilegi. Els nens, quan van al matí a l’escola el saluden mirant cap amunt…-Adeu, Zorbas, quina sort tens que els gats no van a l’escola, diuen mirant-se’l amb certa enveja.

La vida li somriu al Zorbas. Com a bon funambulista li agrada apropar-se a les vores de les teulades i mirar encuriosit el que passa a baix. -No caiguis li diu en Jan, el petit de Can Fargues, patint quan el veu caminar tan a prop de la verticalitat.

El més sorprenent del gat Zorbas, és el que succeeix cada nit de lluna plena. Els veïns ja s’ho esperen i es reuneixen, a la petita plaça que hi ha al voltant de les cases, per mirar enlaire i veure que aquest, immòbil, assegut amb posició de gat egipci, mira la lluna de fit a fit. La seva silueta inconfusible, en la claror de la nit.

Deixem al Zorbas ser feliç a dalt de les teulades, on i la vida li és plàcida i res l’espanta.