Un bosc familiar

Un bosc familiar

Al bosc de la casa pairal dels avis de l’Empordà, s’hi arriba per un camí fondo que, de petits, els meus tres germans i jo solíem baixar corrent. Sabíem que a baix ens hi esperava un espai immens i acollidor amb corriols, fonts, una bassa amb peixos, i on segur mai trobaríem cap llop, si de cas algun conill espantat.

Sovint anàvem a berenar a les seves fonts. Amb un vas minúscul que la mare ens havia ensenyat a fer amb una fulla d’heura cargolada com si fos un embut, bevíem aigua que brollava dels marges rodejats de falgueres.
Roures, alzines, aladerns, pollancres, truanes, saüquers. Recordo una noguera amb unes nous que trencàvem allà mateix i que eren boníssimes. De tant en tant en alguna clariana podíem córrer i esplaiar-nos sense por a esgarrinxar-nos amb esbarzers i romegueres. De les bestioles del bosc, recordo els xiscles dels ocells i el brunzit insistent dels espiadimonis a frec nostre.

Alguns arbres tenien nom. Un roure centenari era ‘l’avi.’ Ni posant-nos els quatre germans en rotllana podíem arribar a abraçar el seu tronc. Una nit de tempesta es va sentir des de la casa un fort tro seguit d’un gran terrabastall que venia del bosc. Un llamp l’havia ferit de mort. Durant molts anys va continuar dempeus amb la ferida oberta. Avui, caigut a terra i cobert de molsa, continua sent l’arbre més important del bosc.

Una alzina magnífica amb una copa molt ufanosa era ‘l’àvia’. Recordo que hi grimpàvem per amagar-nos entre les seves branques.
L’arbre més curiós de tots, però, era una alzina amb el tronc corbat a la base on tots quatre cabíem asseguts i que ens imaginàvem que era una màquina de tren. Per una escletxa que tenia li posàvem pinassa, vull dir carbó, i quan ens posàvem a xiular, el tren ens transportava allà on volguéssim....

La mare coneixia tots els racons del bosc. On nosaltres disfrutàvem tant, els pares hi havien festejat. Algunes de les ‘corrandes’ que escrivia quan era jove, trasllueixen sentiments íntims amb una frescor envejable:

En l’ombrívola verneda
voluptuós s’hi fica el vent
i del goig d’aquell moment
deixa un frisament de seda.

Soc en l’arbreda ben sola.
A l’encalç d’una il•lusió
la meva pensa se’n vola...